la petita historieta de la gran vaca Paca

Va obrir els ulls i va veure una gran llum blanca resplandent allà al fons de la foscor. “Caram, quina llum més bonica i més curiosa!”, va pensar, “a veure què és?....” es va preguntar i, tot empenyent amb força, va fer cap allà a treure-hi el cap...

“Ja surt el cap!!!” va exclamar amb els ulls oberts com dues taronges el doctor VACAllà, tot content. Amb les seves delicades mans i braços va extreure primer el cap, després el cos i finalment el cul d'aquella grossota vedella que estava ajudant a néixer en aquella ocasió. “Benvinguda a aquest petit món terrestre... ” va dir el doctor en veu alta tot fent una cara amable a la vaca que tot just acabava de néixer i ja somreia.

I, després de tallar-li el cordó umbilical, la va ensenyar a en Guim, l'amo de la granja on es trobaven i a on viuria a partir d'ara la petita GRAN vedelleta. Amb un ampli somriure com el d'aquell qui se sent orgullós d'alguna cosa, en Guim va fer un gest afirmatiu amb el cap cap al doctor i va suspirar, tot pensant en el nom que li posaria a aquella vaca nova que acabava de néixer i que era tan... gran... “Paca, es dirà Paca aquesta gran vaca!” va pensar per si mateix, i així compliria amb la tradició familiar dels noms de la família de la Paca.

Resulta que la família de la Paca era molt gran i ara, amb ella, éren ja 11 membres en total!. La Paca tenia cinc germanes (la Paula, la Puri, la Pili, la Petra i la Patri) i quatre germans (en Pol, en Pere, en Pau i en Pacu). Éren nou fills en total, déu ni dó! I, com heu pogut veure, tots els noms de la seva família començàven amb la lletra P. Aquesta era la tradició que seguia el senyor Guim des de sempre amb aquesta família vacal.

Els pares de la Paca es dèien Pancràcia i Pancraci i,éren de les vaques més estimades a la granja, doncs feia temps que hi éren i, sempre que arribava alguna vaca nova a la granja, la posaven al dia del funcionament de les màquines de llet, les hores de descans, els dies que anaven a passejar pel camp, les tasques que els tocaven de fer cada setmana, i moltes altres coses més. Seguir un ordre i respectar el torn de cada família vacal en cada moment determinat era molt important doncs assegurava que tothom rebia el que li tocava i quan tocava i, a més a més, ajudava a posar una mica d'ordre a la convivència de tanta vaca junta, doncs a la granja hi vivien ja 1328 vaques!

Us imagineu que cadascuna d'aquestes vaques fes el que volgués a cada moment?.... serria un gran terrabastall! Sort que en Guim era un pagès molt pacient que tenia molta cura dels seus animals i els tractava a tots com si fóssin la seva pròpia família. Imagineu-vos si en feia de temps que en Guim les coneixia a les vaques, que quasibé recordava tots els seus noms! Si, la Paca, havia tingut la gran sort de néixer en una bona granja.

La granja d'en Guim estava situada al costat d'un poble anomenat VACA risses. VACArisses era un poblet català situat a la comarca del Vallès Occidental, al límit amb les comarques del Bages i del Baix Llobregat. Segons els seus habitants, VACArisses es trobava en un entorn natural privilegiat, ja que no només gaudia d'estar rodejat pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac; sinó que també estava a tocar del Parc Natural de Montserrat, i per tant esdevenia un excel•lent mirador d’aquesta particular i preciosa muntanya que tenia forma de gran serra.

VACArisses tenia aproximadament 6.000 habitants i, potser per tal i com el seu nom indicava, hi havia moltes granges de vaques al seus entorns. De fet, dèien que, per cada habitant del poble de VACArisses, hi havia 6 vaques! Imagineu-vos quantes vaques concentrades hi deuria haver en tan sols uns 40,54 km2 aproximadament d'extensió que feia el poblet... no està malament, eh?!

A la família de la Paca parlaven, evidentment, amb el “llenguatge de la P”. L'idioma de la “P” era ben fàcil d'aprendre, doncs només variava del català normal i corrent en una qüestió: després de cada vocal que hi hagués a cada síl·lava d'una paraula es repetiria una lletra P i a continuació s'afegiria de nou la mateixa vocal anterior a la P repetida. Per exemple, per a dir “Hola, què tal, com estàs?” dèien “Hopolapa, quepè tapal, copom epestapàs?”, o per a dir “m'agrada molt l'escudella, i a tu?” dèien “m'apagrapadapa mopolt l'epescupu-depellapa, ipi apa tupu?”. Així de fàcil i així de divertit era!

La Paca era una vaca que va néixer gran, de fet, sempre més de la seva vida va ser més gran a la resta de vaques catalanes de la seva granja i de la seva comarca. Ningú no sabia el perquè de les seves dimensions tan exagerades. No és que estigués grossa o que fos massa grassa, no. Era una grossor diferent, tota ella era d'unes dimensions espectaculars però tota ella era ben proporcionada, talment com totes les altres vaques. Això si, molt més gran que totes les demés.

Segurament aquest fet distingidor d'ella era la que la feia sobressaltar per sobre de les altres vaques de la granja encara que no ho volgués i, tot i que a ella li fes vergonya ser tant diferent a les demés, aquest fet tenia també coses bones. Com per exemple, quan els nens i les nenes de les escoles de VACArisses i rodalies anàven a la granja a estudiar i a conèixer la feina dels pagesos.

Quan la canalla visitava el menjador de les vaques, com que el cap de la Paca sobressortia per sobre del de les altres, sempre es fixaven amb ella primer i la feien servir de model per a totes les explicacions, de manera que la Paca sovint menjava acompanyada de la presència dels nens i de les nenes, que observaven ben encuriosits com rosegava el seu pinço.

A la Paca li agradava menjar en companyia i li semblava que aquelles petites personetes que ara la visitaven éren potser algunes de les que prenien la seva llet pel matí, just abans d'anar a l'escola. Ella, com sempre, somreia, doncs li agradava molt somriure, i és clar, els nens i les nenes de seguida li agafaven una particular estima. De vegades, fins i tot, alguns nens i nenes l'havien tornada a visitar algun cap de setmana amb les seves famílies tot passant per allà, i li havien portat herba fresca del camp com a regal!.

En Guim estava content de poder ensenyar la seva feina de pagès a aquells i aquelles que serien les noves generacions de persones a Catalunya. “Tan de bo algun nen o alguna nena d'aquestes que vénen per aquí a visitar-nos tingui ganes de ser pagès o pagesa quan sigui gran... és una feina dura aquesta de treballar al camp, però no estàs mai sol i tens la companyia de tots els animals i, a més a més, és una feina útil, doncs si no, qui produïria la llet que tots bevem a casa nostra?...” pensava sovint per dintre, quan atenia a les escoles i les famílies que el visitaven. Però sempre li quedava el petit dubte de si servia per a alguna cosa, tantes visites...

Un dia la gran vaca Paca va caure molt malalta. De cop i volta es posava molt nerviosa per qualsevol cosa. Ella, precisament ella, que era la vaca més tranquil·la i més feliç de la seva contrada. Com que es posava nerviosa per a no res, qualsevol cosa la molestava i llavors s'irritava i irritava als altres i feia posar a tothom “de mala llet” que en diuen. Precisament ella, que mai feia cap crítica a ningú, que ni tan sols molestava amb la seva cua a les emprenyedores mosques que sempre rondaven pels seus costats.

Imagineu-vos si passava nervis, que dels nervis que passava, cada vegada s'aprimava més i més, deixant de ser la gran vaca encisadora que havia estat sempre. I, és clar, com que estava tan prima, produïa menys llet també. La Paca estava molt trista, tots els seus germans i germanes també ho estaven i intentaven fer-li companyia, però com que ella es posava tan nerviosa, encara era pitjor; i els seus pares estaven d'allò més preocupats, igual que en Guim que, de seguida que ho va veure, va trucar al doctor VACAllà perquè anés a visitar la vaca Paca. Quan el doctor va veure-la de seguida va saber què era.

“Paca maca...” li va començar a dir en to suau i dolç, “...tens una malaltia que es diu la malatia de les baques boges; però no et pensis que estàs boja, eh?... no.... no et preocupis... senzillament, estàs molt nerviosa, oi que si?....” la Paca va fer que si amb el cap tota moixa, “...hi ha moltes vaques arreu del món que alguna vegada s'han posat malaltes com tu i també s'han posat molt nervioses; vaques d'Irlanda, França, Portugal, Alemanya, Itàlia i Espanya, entre d'altres països com el nostre, Catalunya...” va continuar explicant el doctor, “...però no et preocupis: per sort, fa uns anys, un jove que és de la nostra comarca i que li agraden molt les vaques, amb l'ajuda dels pagesos, va trobar un remei que cura aquest mal.

Ara et posaré una vacuna i, en uns dies, estaràs recuperada del tot, d'allò més sana, tranquil·la i calmada com sempre, ja veuràs!” va concloure tot seguit el doctor, tot tranquil·litzant a tothom. Evidentment així va ser i la Paca va seguir totes les indicacions que el metge li va dir i es va anar recuperant fins a curar-se del tot. Poc a poc es va tornar a engreixar i va tornar a ser la gran vaca Paca, sempre contenta, tranquil·la, somrient, gran, ben gran, ben ben GRAN.

Tothom estava molt content i unes setmanes després, un dia primerenc d'estiu, en Guim de sobte es va recordar d'un jove vailet que una vegada, en una de les visites que van rebre a la granja d'una de les escoles de la comarca, li havia parlat que ell, de gran, volia ser un gran metge de vaques per a curar-les a totes, perquè se les estimava molt.

Qui sap si deuria ser aquell mateix nen petit el que, anys més tard, va descobrir el remei que ara havia curat a la vaca Paca... qui ho sap. Però haver-se enrecordat d'aquest detall va fer posar content a en Guim que va pensar que “... si que serveixen, si, les visites de les escoles a la granja... ensenyen als nens i a les nenes que darrera de cada animal, de cada gat, gos, gall, vaca, hi ha una vida i una història també, i que tots els animals, serveixin pel que serveixin, mereixen ser també tractats amb respecte i amb amor mentre viuen”.

Va somriure novament amb aquell somriure ampli seu, aquell somriure com el d'aquell qui se sent orgullós d'alguna cosa. I, un cop va haver tancat els llums i va haver deixat a totes les vaques dormint -doncs ja s'havia fet fosc per aquell dia- va fer cap a casa tot pensant en el vedellet o vedelleta que la vaca Paca duia al seu ventre i que neixeria al cap d'uns dies.

“Mmmm...hauré de rumiar un nou nom que comenci amb la lletra P”, va dir-se a si mateix, i va posar-se a riure alegrement.

I vet aquí una vaca,
vet aquí un vedell,
vet aquí que aquest conte,
ja s'ha fet vell!

(CC-by-nc-sa) Muntsa Prat.