laboratori de paraules

historietes

.. histories de prop, des de lluny..

l'avi juseppe

La Núria va omplir els pulmons d'aire i va respirar profundament. Ja feia mig any que obria cada matí puntual a les vuit el pany d'aquella porta, i sempre tenia la mateixa sensació estranya al fer-ho, una sensació com de barreja de melancolia, tristesa i felicitat a la vegada. Aquell matí s'havia posat el vestit de color vermell que tant li agradava al Juseppe, malgrat ell no se'n recordés mai ni del vestit ni de la Núria mateixa. Havia decidit també tallar-se el cabell el dia anterior, tot i que sabia que en Juseppe no ho notaria tampoc, i havia comprat, també com cada dia, un pom de flors grogues per posar al gerro de sobre la televisió del menjador.

Des que havia acabat la universitat i havia entrat de ple al món laboral, la Núria havia après com a mínim dues coses vitals: de primer, que la vida només s'entén quan la vius i no quan te l'expliquen, i lde segon, que tot el que podies i et venia de gust fer avui en aquesta vida no s'havia de deixar mai per a l'endemà, perquè vés a saber què ens esperava darrera de cada nou despertar... Suaument, allà al davant de la porta, es va recollir els cabells rossos i ben llisos en una cua que deixava al descobert el seu coll tendre i pàl·lid.

La Núria era una noia molt blanca de pell, amb els ulls d'un color verd-grisós (d'aquells ulls que canvien de color segons si el dia està ennuvolat o fa sol...) i una mirada sempre secreta. Era molt difícil endevinar-li els pensament a la Núria, potser perquè era tímida, reservada i mai explicava les seves coses a ningú. No perquè no ho volgués, sinó perquè no en tenia necessitat. En canvi el seu germà petit, l'oriol, sempre xerrava pels descosits i era un hiperactiu de la comunicació an verbal com no verbal. La Núria sempre pensava com podia ser que ell i el seu germà fossin germans si tenien caràcters, personalitats i comportaments tan diferents i en canvi havien crescut dins la mateixa educació familiar...

Breu historieta d'una xinxeta

La Cinteta era la xinxeta més neta de la seva caixeta. Se sentia orgullosa d’ella mateixa perquè lluïa sempre un color metall platejat d’allò més net. Les altres companyes de caixeta sempre se n’enreien i li deien presumida, però a ella tant se n’hi en feia, perquè sabia que tan bon punt obrissin la caixeta on vivia, segur que era la primera a qui escollirien per a qualsevol cosa. Però per sorpresa seva, les coses no van anar com ella pensava...

La Cèlia, una nena de cinc anys una mica desordenada, va obrir la caixeta de xinxetes de pressa i corrents, perquè el seu pare, el senyor Marc, que li arreglava l’armari de l’habitació, n’hi havia demanat dues. Però la Cèlia, esvalotada com era ella, va ensopegar amb el fil de la perforadora i la caixeta de xinxetes va volar pels aires, rebotant finalment contra el costat esquerre del nou armari, i anant a parar a terra, on per descomptat, es va obrir i totes les xinxetes de la caixeta van sortir disparades.

Mare meva quin gran terrabastall! La Cinteta va sortir disparada i en mig de bots i salts va quedar amagada darrere una de les potes de l’armari. La Cèlia, que de seguida es va posar a recuperar totes les xinxetes escampades pel terra de l’habitació, no va veure la petita Cinteta, que tot just es recuperava del nyanyo que tenia i que li havia torçat una miqueta la seva punteta.

“Quin desastre!”, va pensar la Cinteta, “estic tan bruta de cop i volta!”. De seguida es va adonar que estava sola. “I ara què faré?”. Tant de temps esperant aquell moment en què s’obriria finalment la caixeta, i ara no tenia cap funció en concret, ja que l’havien oblidada... Aquesta situació era completament nova per a la Cinteta, però com que ella sempre havia estat aventurera, va pensar que potser aquesta era la seva oportunitat de visitar llocs que mai hauria imaginat. I va decidir que fos el destí qui a partir de llavors la conduís en la seva vida. Cansada de tant botar amunt i avall, va quedar rendida en un son profund.

Amb els ulls mig clucs encara, el matí següent es va adonar que una enorme escombra se l’enduia cap a dins d’una gran pala de color vermell. Era la senyora de fer feines que, tot cantant com sempre, escombrava abans de res l’habitació de la Cèlia, ja que sempre era la més desordenada de la casa. On aniria a parar ara?
Rebotant al costat d’un imperdible i una pila de pols, va anar a parar directament a les escombraries.

- Hola - li va dir d’imperdible, - viatges per plaer o per accident? - li preguntà, mentre li dibuixava un somriure.
- Mmm... jo diria que per accident - respongué la Cinteta.
- Ah, si és així benvinguda al món de la família Coromines Prat – va dir l’imperdible. – Em dic Est, d’Ernest. Encantat de conèixer-te. No et preocupis que aviat ens trauran d’aquí. Això només són les escombraries inicials. La mestressa, la senyora Anna, és molt ordenada i sempre li agrada classificar les deixalles abans de tirar-les. Així que ens trobi, de segur que ens posarà al lloc que ens pertoca.
La Cinteta no sabia ben bé què pensar de tota aquella situació, però l’Est semblava ben convençut del què deia, i al cap i a la fi, per quina raó hauria de dir mentides?

Tampoc es coneixien de res, així doncs va sospirar i es va resignar a esperar. La tarda va ser ben entretinguda amb l’Est, i de seguida es van fer bons amics. Finalment, a les vuit del vespre, la senyora Anna els va localitzar, just quan xerraven d’allò més entusiasmats.
Llàstima, ara que ens ho passàvem tan bé! - va pensar la Cinteta. Però al cap i a la fi la seva funció era estar dins la caixeta per quan la Cèlia la necessités. Així que no va remugar i es va acomiadar de l’Est, que li va dir:
- Qui sap si ens tornarem a trobar algun dia... mentrestant, però, que tinguis bons dies i que siguis molt feliç.
- Igualment - li va dir ella, ja des de la mà de la senyora Anna, la qual la va deixar a la seva caixeta.

Quan les altres xinxetes en veure la Cinteta tan bruta van esclatar a riure, però a la Cinteta ja no li importava no ser la més neta de la caixeta, perquè acabava de viure una petita aventura on havia après que a part de la caixeta existien molts altres llocs per descobrir. I estava molt contenta d’haver tingut la oportunitat d’haver-ne conegut un, malgrat fossin les escombraries, perquè això li havia permès conèixer l’Est i tenir un nou amic. Quina sort! - va pensar, i va caure en un dolç son.

L’endemà, tot i que estava ben bruta, la Cèlia va escollir la petita xinxeta per a penjar un pòster de dinosaures que l’àvia Maria li havia regalat pel seu aniversari al nou armari de la seva habitació. Justament aquell que el seu pare havia acabat d’arreglar el dia anterior.

I vet aquí un porc,
i vet aquí un ratpenat,
vet aquí que aquest conte s’ha acabat.

Brianca

La Brie vivia a Rússia, en un poblet sempre nevat d’un color blanc coco anomenat Stolichnaya. La Bianca vivia al nord d’Amèrica, en una gran ciutat plena de gratacels anomenada Teambean. La família de la Brie era molt pobre, cada dia menjaven només pa i aigua per dinar i per sopar, perquè no tenien res més. La Bianca sopava cada dia en un restaurant diferent, perquè als seus pares els sobraven els diners i podien pagar-ho tot.

La Brie tenia una malaltia que feia que ningú la pogués tocar. El seu cos era tan sensible que si la tocaven li feien mal. És per això que mai tenia cap amic, perquè tots es cansaven de seguida de jugar amb ella, deien que era molt avorrit.
La Blanca tenia sempre tots els amics que volia i, si mai n’hi faltaven, els podia comprar amb els seus diners. Vivia en una casa tan grossa que hi cabien mil persones i hi tenia quatre habitacions plenes de joguets.

La Brie no tenia cap joguet i passava llargues estones sola. Com que ningú volia jugar amb ella, s’inventava històries, jocs i aventures de tota mena i somiava que algun dia un mag la curaria de la seva malaltia per sempre més. Tenia una imaginació fabulosa i era capaç d’inventar-se tantes i tantes històries com fessin falta, i de totes menes!

La Bianca, tot i tenir els millors joguets del món, mai acabava de ser feliç del tot, i com que tenia tantes joguines mai utilitzava la imaginació, fins i tot es podia dir que no sabia com fer-la servir. I per això moltes vegades s’avorria, tot i estar envoltada dels seus amics. El que sí agradava a la Bianca era passar-se hores i hores dins el seu gran armari (de la mida d’una habitació) emprovant-se els centenars de vestits i sabates que tenia. D’això si que no se’n cansava mai!

Un dia la Brie estava molt trista. Estava cansada de jugar sola i va decidir escriure una carta per veure si algú volia ser el seu amic. La va posar dins una ampolla de vidre amb el seu nom i la seva adreça de correu i després de tapar-la ben tapada, la va tirar al mar, tal i com havia vist moltes vegades a una de les seves pel·lícules preferides. Els dies i els mesos passaven i la Brie continuava malalta i esperant que algú respongués la seva carta. Però ningú responia, pel què al final va deixar de pensar-hi, creient que mai ningú havia trobat l’ampolla, que s’hauria perdut pel mar.
Aquell any la Bianca i la seva família van anar a passar les vacances a una petita illa anomenada Tenerife.

A la Bianca li encantaven les platges perquè així tenia ocasió de posar-se els quinze models diferents de banyadors i biquinis que tenia. Una nit, mentre prenia la fresca i contemplava el mar, va veure un bulto a la sorra... com que estava a avorrida i no sabia què fer, va decidir anar a veure què era aquella cosa. Era una ampolla gastada per l’aigua amb una espècie de paper dins.

La va obrir i la va poder llegir, tot i que estava escrita en un anglès una mica incorrecte, i deia així: “El meu nom és Brie, que significa “lluna” en el meu món imaginari. Tinc un món imaginari perquè és l’únic en el qual puc tenir amics, perquè a la vida real no en tinc cap que vulgui jugar amb mi, perquè diuen que és avorrit. A mi no és que m’importi gaire passar estones sola imaginant-me històries, però hi ha dies en què em sento realment sola i no puc parar de plorar, com avui... No sé ben bé què posar en aquest missatge, la veritat és que l’he escrit perquè ho he vist en una pel·lícula, però en les pel·lícules mai es veu què hi diu al missatge!). En fi, si el trobes i no saps què fer i estàs avorrit o avorrida, pots escriure’m tu també. Bon dia o bona nit i que siguis molt feliç, siguis qui siguis i siguis on siguis... Firmat: Briet Watt”.

La Bianca va mirar la data... feia set mesos que s’havia escrit aquella carta! Estava tan sorpresa i emocionada d’haver trobat aquella ampolla i aquell missatge que no sabia què fer. Va decidir no explicar-ho als pares ni a ningú perquè segur que li haurien dit que era una tonteria i la renyarien per haver recollit una cosa bruta del terra. Així que es va guardar l’ampolla sota el vestit de seda blanc nou que la tieta li havia regalat i va anar directament a la seva habitació, on es va posar de seguida a escriure una carta de resposta per a la Brie. Però... què podia posar-hi? Era tan complicat! No sabia per on començar...

Va tardar dos dies a escriure-la i després la va enviar. En aquella carta la Bianca explicava qui era i deia a la Brie que podien seguir escrivint-se l’una a l’altra, i li donava la seva adreça.

Aquella nit la Brie estava molt cansada, perquè sense voler havia caigut per les escales i ara tenia dos blaus enormes al genoll esquerre i a la cuixa dreta. L’endemà, en llevar-se, encara li feien mal les cames, però estava contenta perquè era dissabte i no havia d’anar a l’escola, i per tant, no hauria d’escoltar els seus amics com es reien d’ella. A més a més, una sorpresa l’esperava a la bústia. Era una carta de color taronja amb dibuixos de flors fetes per algú que semblava tenir entre 12 i 13 anys (com ella!).

Emocionada, va obrir la carta de la Bianca... ja no recordava el seu missatge dins l’ampolla! Quina il·lusió més gran saber que una nena volia escriure-li cartes també! De seguida va respondre la carta i li va parlar d’una cosa que creia que tenien en comú: cap de les dues sabia ben bé què era tenir amics de veritat. Aquella carta va ser l’inici d’una llarga amistat per correu ordinador, que van mantenir durant dos anys. Als seus quinze anys, la Bianca va decidir explicar als seus pares la malaltia que patia la Brie, per veure si hi podien fer alguna cosa.

Així va ser com la Bianca i la seva família van viatjar a Rússia per trobar-se amb la Brie i la seva família.

La primera vegada que es van veure la Brie i la Bianca va ser tan emocionant que els dues famílies ho recordaran tota la vida. A partir d’aquell dia la Brie i la Bianca i les seves famílies viatjaren juntes per tot el món buscant algun metge que pogués curar la Brie. Van buscar durant mesos i la resposta que sempre trobaven era la mateixa: “No sabem cap remei per curar aquesta noia, ho sentim molt”.

De tornada cap a Rússia, a l’avió, un home negre d’uns setanta anys que vestia de forma molt estranya i exòtica es va apropar a la Brie i li va dir: “Jo sóc el mag que busques i ha estat als teus somnis. Jo puc curar-te, però hauràs de venir amb mi a l’Àfrica, tu sola, durant set llunes. Al cap de tres dies estaràs curada i podràs tornar a casa teva”.

Tots estaven ben sorpresos de l’arribada misteriosa d’aquell home vell al mig de l’avió. Però, al cap i a la fi, per què no intentar-ho? Aquell home era la seva última esperança. Així que li van fer cas i van fer el què l’home els va dir.
Al cap de deu dies la Brie estava curada! I el primer que va fer en arribar a casa seva va ser donar una forta abraçada als seus pares, ja que mai abans ho havia pogut fer.

La Bianca i la Brie es van anar fent grans i la seva amistat creixia amb elles. Les dues famílies s’havien acostumat a passar els estius juntes i estaven contentes de veure que les seves filles jugaven tan bé.

Quan van tenir vint i vint-i-un anys la Brie i la Bianca van decidir anar a viure juntes a un pis a París per poder complir un somni que sempre havien tingut. Amb els diners de la Bianca i la imaginació de la Brie van muntar una marca de roba que es va fer molt famosa a Europa i a la qual van posar de nom Brianca, la combinació dels seus noms. Tots els beneficis de la venta de roba els destinaven a comprar roba i aliments pels nens i nenes pobres de Rússia i l’Àfrica.

La Bianca estava contentíssima amb tanta roba al seu voltant i va començar a fer servir al seva imaginació per dissenyar vestits. La Brie estava feliç perquè finalment tenia una amiga amb qui podia compartir, entre d’altres coses, el seu món imaginari.

En aquest món, van decidir que Bianca significaria “sol” i així seria una el sol i l’altra la lluna, dues bones amigues! La marca de roba encara existeix. Si mai la veieu, compreu-ne una bona peça, que és per un bon motiu!

I vet aquí la lluna
i vet aquí el sol,
que aquesta historieta ja s’ha post.

Cartes pel senyor dels números (versió reduïda)

Avui en dia, en els nostres temps moderns d'homes i dones de la ciència i de la tecnologia, la gent ja fa molt de temps que ha deixat de creure en els Déus i les Deeses. Són altres temps, com dirien els nostres rebesavis.

Per això li diuen La Senyora de les Lletres a la que és, ni més ni menys, LA DEESA DE L'UNIVERS; gran deesa venerada per moltes civilitzacions anteriors a les nostres. Li diuen així perquè, si diguéssin que és en realitat una divinitat, ningú es creuria que existeix.

La funció d'aquesta deesa és la d'escriure les històries de totes les coses que passen a l'univers. És doncs una deesa molt imaginativa i treballadora i, tal i com us podeu imaginar, sempre està enfeinada escrivint paraules i més paraules!. D

e la mateixa manera, el que avui les persones humanes anomenen El Senyor dels Números és, en realitat, EL DÉU DE L'UNIVERS, que s'encarrega de comptar totes les coses que hi ha a l'Univers i de decidir quantes històries de les que escriu la Deesa de l'Univers hi ha d'haver a cada lloc determinat i en cada moment determinat. Ell també és una divinitat molt enfeinada, ja que no para mai de comptar coses per tot arreu.

Finalment, al GRAN MAG DE L'UNIVERS; avui en dia li diuen El Metge. Ell és qui s'encarrega de fer màgia per tot arreu de l'Univers per tal d'arreglar tots els desencaixos que hi puguin haver entre les paraules escrites per la Deesa Universal i els números comptats pel Déu Universal; entre d'altres, doncs un Mag sempre fa tot allò que mai ens podem imaginar... i així, les tres divinitats, anaven teixint, com sempre, l'Univers.

Un dia, la Senyora de les Lletres va rebre una visita inusual. Era el Metge, que des de darrera de la porta, amb el nas arrufat i les celles enlairades, li feia senyals per a poder entrar.
- “Vinc urgentment a parlar-te del Senyor dels Números!”, li va dir en un to greu i preocupant; “Necessito que m'ajudis a curar-lo d'una greu enfermetat que s'ha apoderat de la seva ànima: se'n diu Estrès, i és una malaltia que té uns efectes molt dolents per a aquells qui la pateixen: el cor s'entristeix, la ment es desconcentra, i el desànim s'apodera de les ilusions i les esperances!”, va dir seguidament, tot esbofegant per les presses i traient-se l'abric negre i estrellat que duia sempre amb ell.

- “Ai l'ase!... el Senyor dels Números i jo no hem fet mai vacances... creu, Metge, que potser hi té alguna cosa a veure aquest fet amb aquesta estranya malaltia que de cop i volta pateix?...” va dir en veu reflexiva la Senyora de les Lletres, tot pensant que, en realitat, mai a la seva història les divinitats havien fet vacances...

- “Oh, i tant, jo també hi he pensat!... i per això he vingut corrents! Cal que feu vacances, és una qüestió de salut!” va ordenar el metge a la Senyora de les Lletres mig intuïnt ja per adelantat la resposta que li donaria aquesta al respecte.

- “Però, ara? Així de cop i volta?... pensi que si jo deixo d'escriure històries i el Senyor dels Números deixa de comptar-ho tot, tot l'univers quedarà parat! I qui s'encarregaria llavors de no aturar el pas del temps de la Història Universal?... No, no pot pas ser, ara precisament l'univers es fa cada vegada més gran i estem ben enfeinats!...” va fer la Senyora de les Lletres amb veu pensativa intentant buscar amb la seva ment alguna solució alternativa al respecte mentre parlava.

- “Doncs tenim un problema, perquè si el Senyor dels Números està estressat, no podrà pas comptar res de res! Es col·lapsarà i s'anirà entristint cada cop més fins a... no vull ni pensar-hi!... I si no feu vacances, doncs no sé si seré capaç de trobar cap recepta màgica per a combatre aquesta moderna malaltia... de moment no me n'ensurto pas...” va dir el Metge tot atabalat, tot commocionat, tot capficat.

- “Quan jo era petita, la meva divina mare, abans danar a dormir, m'explicava alguna de les històries que ella escrivia per a l'Univers -i que ara m'encarrego d'escriure jo, ja que ella, després de 54.329 anys escrivint històries, ja s'ha jubilat-. Recordo que aquelles historietes em feien adormir alegrement. Éren paraules que em feien somniar, que omplien els meus somnis de rialles. Potser, si jo enviés per carta alguna de les meves historietes al Senyor dels Números, ell podria llegir-les abans d'anar a dormir, i recuperaria l'alegria que faria fora del seu ésser aquest estrès que sembla que s'ha apoderat d'ell... Què et sembla?” va dir la Senyora dels Números, tota contenta perquè havia tingut una idea.

- “Molt bona pensada!” va dir el Metge cridant, tot ple d'emoció! “Tan de bo sigui un bon remei i fem fugir aquest maleït estrès que s'ha apoderat de la seva ànima... Ja pots començar a escriure cartes avui mateix! Aniré a veure el Senyor dels Números i li receptaré que cada nit llegeixi la historieta que li envies abans d'anar a dormir!” va concloure tot exaltat i, tot agafant l'abric estrellat, va marxar volant amb un gran somriure als llavis.

La idea de la Senyora dels Números no només va funcionar molt bé i va fer desaparèixer l'estrès que el Senyor dels Números tenia, sinó que va ser l'inici d'una gran relació d'amistat per carta entre ells dos. Una amistat que va acabar amb una gran història d'amor. Però aquesta, ja és una altra història...

Els somriures del Roure Vell

La Carlota era una libèl·lula molt divertida. Li agradava molt fer riure als altres perquè deia que on hi havia un somriure hi havia felicitat i alegria. És per això que un dels seus somnis era arribar a ser una bona pallassa i muntar el seu propi circ. La Carlota sabia molt bé que el seu somni no era gens fàcil d’aconseguir, ja que fins i tot en aquells temps de sequera (últimament el clima s’havia tornat sec, calorós i insuportable) era ben difícil trobar prou menjar per a passar l’hivern.

Però a ella li agradava somniar desperta, imaginant que algun dia seria la pallassa més coneguda de la contrada. Per aquest motiu mai es cansava de fer pallassades... Malauradament, no tot era sempre tan divertit. Més d’una vegada les seves entremaliadures havien fet que hagués de sortir fora de classe, castigada sense l’hora del pati. No hi havia res que fes enfadar més a la Carlota que quedar-se sense l’estona d’esbarjo a l’escola.

En aquella estoneta de temps lliure ella i els seus amics solien jugar a muntar un circ, inventant-se tota mena d’historietes divertides.
Als seus 8 anys, la Carlota era ben espavilada per saber si en passava alguna de grossa al seu voltant. És així com va adonar-se que alguna cosa estranya passava aquell dia a l’escola. Era un dia en què estava castigada sense pati, perquè el xiclet que tenia a la boca li havia sortit disparat sense voler i havia anat a parar directament a la galta de la professora Granota, quan va veure una cosa molt estranya per la finestra de la classe.

A l’altre cantó de la muntanya una enorme llum taronja com mai havia vist abans il·luminava tot el cel, que estava ben negre i ple d’un fum grisós que semblava que ho envaïa tot.
- Ostres!!! – exclamà – Això no és normal!
Va sortir disparada de la classe per anar a cercar el Sr. Aranya, que era el director de l’escola.
Quan va ser al pati va veure que tothom estava bocabadat mirant el cel.
- Què deu ser això? – preguntà la Carlota.
- Correu! Tothom alerta! – cridaren de sobte el senyor director i tots els mestres a l’hora - Agafeu els vostres llibres i les vostres coses i sortiu de pressa per la porta del darrere de l’escola – continuà.
- Aneu a les vostres cases a retrobar-vos amb les vostres famílies, ens trobarem a les cinc de la tarda al Pati del Roure Vell de la Plaça Gran del Rector! – anuncià tot seguit.
– Això és un incendi i hem d’estar preparats! Sigueu valents, afanyeu-vos –afegí la professora Granota.

- Un foc? – pensà la Carlota – però això és molt greu – es digué a si mateixa.
La Carlota no havia vist mai un incendi. Recordava haver estudiat a classe de forestals alguna cosa sobre els incendis i tot el que en recordava era que molts d’ells eren provocats per alguna raó o altra i de forma voluntària o involuntària pels éssers humans.
- Què havia passat en aquell cas? Quina havia estat la causa d’aquell gran foc que s’aproximava i amenaçava les seves vides? – es preguntà la Carlota.

No hi havia temps per a pensar en tot això ara. La Carlota es va posar a volar tan ràpid com podia per anar a trobar-se amb els seus pares i el seu germà Guillem.
Quan va arribar a casa els seus pares ja estaven a punt de marxar i ja feia estona que l’esperaven. Havien empaquetat les quatre coses que havien cregut més importants i es trobaven ja asseguts sobre el seu cotxe-xofer particular, el Sr. Cargol, que impacient li va dir:
- On eres? Ja patíem! Apa, asseu-te ràpid al teu lloc, damunt la meva closca i marxem lliscant de pressa a trobar-nos amb els altres!

La Carlota havia perdut per primera vegada a la vida el seu gran somriure que tant la caracteritzava. Tenia por que a la seva casa i el seu poble se’ls empassés aquell gran foc, però va decidir que no era el moment de tenir por i, fent-se la valenta, es va eixugar les llàgrimes i va asseure’s, entre singlots, al seu lloc habitual de la closca del Sr. Cargol.
Va agafar-se ben fort a la mà del seu germà Guillem, que la va tranquil·litzar una mica, tot acariciant-li suaument les mans i cantant-li una de les seves cançons preferides.

Quan van arribar al Roure Vell tot el poble es trobava ja allà reunit, en silenci, escoltant a l’alcaldessa, la Sra. Amantis, que en aquell moment es disposava a parlar.
- Vilatans i vilatanes del poble del Roure Vell, un gran incendi s’aproxima i hem d’estar alerta. No sabem si vindrà cap aquí o no, de moment el vent bufa en direcció cap a l’oest i no ens hem de preocupar massa, però hem d’estar atents en tot moment i hem de poder ajudar al màxim les vil·les veïnes que no han tingut tanta sort com nosaltres i han estat cremades pel foc – digué tot mantenint la serenitat de sempre.

Era una bona alcaldessa i tothom la respectava i l’apreciava molt.
- Així doncs, jo proposo que ens organitzem en grups de treball diferents i treballem en equip, tots junts, per fer el possible per ajudar a controlar la situació i a que tot torni a la normalitat - continuà.
Seguidament va citar els noms de les criatures que estaven a cada grup de treball i les seves funcions.

En dues hores tothom ja estava mans a la feina i cada grup tenia un paper assignat. La canalla s’encarregava de recollir fulles tendres per a construir cabanyes improvisades, per a la gent de les vil·les veïnes que arribaven en busca d’ajuda.
Uns altres grups reagrupaven grans pilons de pedres per a preparar un gran mur que envoltés tota la vil·la del Roure Vell i evités així que les cases es cremessin, en el cas que el foc hi arribés. Altres grups recollien fruits i plantes de tota mena per a proveir de menjar a totes les cuques de la vil·la. Hi havia grups que s’encarregaven d’agafar aigua de la bassa del costat de la vil·la, anomenada Pantà de Sau, i emmagatzemar-la dins de canyes de bambú, per si de cas l’incendi s’apropava i la necessitaven.

Finalment hi havia el grup de l’alcaldessa i els membres de l’ajuntament, que s’encarregaven d’organitzar-ho tot i de controlar que tothom estigués al seu lloc, i de que ningú perdés la calma.
Així van treballar, sense parar, durant gairebé una setmana i, tot i que el foc es va aproximar molt en algunes ocasions i feia una calor espantosa, finalment va ser apagat pels homes bombers i la vil·la del Roure Vell es va salvar.
- Visca! – cridà entusiasmada la Carlota.
Però tothom estava massa cansat i trist per a poder-ho celebrar.
- Què farem ara? Tot està cremat al nostre voltant – preguntà una formiga en veu alta.

Ningú tenia resposta. La Carlota, en veure les cares tristes de tots els vilatans, va pensar que no podia ser, que havia de fer alguna cosa per a retornar els somriures al seu poble, però què podia fer?
Estava tant cansada que no se li acudia res. Finalment va pensar que seria una bona idea improvisar una petita actuació de circ amb els seus amics per a retornar una mica l’alegria al poble. No seria gaire difícil de fer, doncs ella i els seus amics estaven acostumats a improvisar tota mena d’historietes divertides, tal i com feien sempre al pati de l’escola.

Al principi va costar atreure les mirades de tothom, però poc a poc els somriures i les rialles dels vilatans i les vilatanes van anar apareixent.
Al cap d’una estoneta tothom s’esclafava de riure en veure a la Carlota i els seus amics fent el pallasso.
- Un poble alegre i unit és molt millor que un poble unit però trist! – exclamà entusiasmada la Carlota, en acabar l’actuació.
- És veritat! – digué de sobte l’alcaldessa. Aquesta petita libèl·lula té raó! Alegrem-nos i agafem energies noves, que tenim molta feia a fer encara. Hi ha molt per reconstruir – la veu de l’alcaldessa sonava tan plena de vida que tothom va aplaudir de seguida i es van posar a cantar, al mateix temps que es posaven a treballar una altra vegada.

Així va ser com, poc a poc, la vil·la del Roure Vell va tornar a la normalitat. Encara avui en dia les cuques velles i els avis i les àvies de la vil·la expliquen als seus néts i nétes la història de com una petita libèl·lula va retornar els somriures al seu poble.

Actualment, la Carlota és la directora d’un gran circ al costat de la seva vil·la, que atrau a tots els veïns i veïnes de la contractada cada cap de setmana.
- Aquest fet demostra que els somnis no són impossibles de complir, només ens hi hem d’esforçar de valent i sobretot, sobretot, no perdre mai el somriure – recorda la Carlota als seus fills, cada vespre abans d’anar a dormir.

I vet aquí una col,
i vet aquí un nap,
que aquesta historieta s’ha acabat.

La Fira de Santa Llufa

Per Nadal tothom compra regals i passeja per la fira de Santa Llúcia, caminant lentament enmig de llums de colors encesos que fan pampallugues. Mirant a banda i banda els caganers, els tiós, els arbrets de Nadal... i sentint l’olor de torrons que arriba directament des del Portal de l’àngel i que envaeix tota Barcelona d’aquell aroma tan especial de les festes nadalenques.

A l’Ernest li havien explicat que les celebracions nadalenques venien de molt i molt lluny, i que eren allò que el seu avi Delfí i l’àvia Lolita sempre deien: “El Nadal és una tradició de casa, d’aquelles de sempre, com Déu mana”. Vés a saber qui era aquell home anomenat Déu, un home que sovint sortia enmig de les converses dels grans i que a vegades era molt dolent, ja que el criticaven molt i a vegades era molt bo i ho solucionava tot. Podia ser que existís una persona tan bona i tan dolenta a la vegada? Quina pregunta més complicada de cop i volta. L’Ernest no se’n refiava massa. Als seus set anys, tot i ser un nen força intel·ligent, inquiet per les coses que passaven al seu voltant, es veia incapaç de fer-se aquella pregunta.

Així que va decidir preguntar-se altres coses, com per exemple el per què no es feien torrons durant tot l’any, si eren tant bons.
- Ernest, som aquí! On pares ara? En què penses? Afanya’t una mica que anem tard i encara hem de comprar moltes coses – digué la seva mare des de l’altre punta de la fira, tota carregada de bosses de diferents colors i plenes a vessar.

No és que els seus pares els molestés que l’Ernest es fes sempre preguntes sobre tot plegat, això per ells era un bon símptoma de que el seu fill s’interessava per les coses i els agradava que fos així; és més, intentaven motivar-lo sempre encara més, però a vegades, amb les presses i corre-cuites d’última hora, la última cosa que esperaven era que l’Ernest els fes preguntes vitals.

- Sí, ja vinc mare, però és que pensava... com és que la Fira de Santa Llúcia es diu així, i no es diu Fira de Santa Hel·lena, per exemple? – preguntà l’Ernest.
El seu pare es trobava ben atabalat i immers en una botiga de torrons, lluitant per aconseguir l’últim torró de Xixona que quedava a l’aparador.
- Vaja, ens hem quedat sense torró! Sí, fill... vull dir... què m’has preguntat? – digué el pare de l’Ernest. – És que no t’he sentit bé – continuà.
Però l’Ernest ja s’havia capficat en una altra cosa i el seu pare, en veure que el seu fill ja no preguntava, va aprofitar per demanar tanda. L’Ernest, concretament, mirava embadalit unes galetes en forma d’homenets que hi havia en una de les botigues de la Fira.

- Pare, mare, us espero en aquella paradeta – comentà l’Ernest.
Va arrencar a córrer a veure aquelles galetes que li cridaven l’atenció.
- D’acord, però no t’allunyis gaire –digué la seva mare des de lluny, des d’una botiga plena de gent.
Quina bona pinta que tenien aquelles galetes. A l’Ernest li feia ruc-ruc l’estómac només de pensar-hi. De cop i volta li va sembla sentir una veu.

- Psssssit, pssssit ... ei tu, el dels cabells estarrufats i camisa de quadres. Tu, si tu, si, el nen que ens mira embadalit! – continuà la veu.
L’Ernest estava astorat i sorprès. Va mirar al seu voltant, però no hi havia ningú més que ell mirant aquelles galetes i el venedor estava assegut dins de la parada llegint el diari tranquil·lament i no li havia dit pas res. De qui era aquella veu, doncs? Va pensar que se l’havia imaginat ,de la gana que tenia, però una altra vegada va escoltar:
- Psssit! Ostres noi com et costa, que no hi sents? Escolta, com et diguis, que em podries fer un favor? – digué una veu.

Ara si que l’Ernest va pensar que li estaven fent una broma i va mirar enfadat als seus pares, però es va girar i va veure que els pares continuaven omplint les bosses dins la botiga, i a més a més es devien haver trobat algú conegut, perquè semblaven ben entretinguts parlant-hi.
- Vaja, ara si que no marxarem mai! Quan els pares es posen a parlar amb altres grans no sé de què deuen xerrar, però no acaben mai! –pensà l’Ernest, tot posant una cara arrugada mostrant un petit signe facial de desacord.

- Doncs mira noi, el que et volia demanar és si em pots tornar a posar el botó de xocolata al seu lloc que se m’ha desenganxat i llavors si no estic guapo ningú em voldrà, què et sembla? – digué de nou aquella misteriosa veu.
Ara sí, la veu era més clara que abans i buscant, buscant, l’Ernest va acabar descobrint d’on venia... Era la galeta! Aquella galeta en forma d’homenet li estava parlant. Com podia ser?

Però si les galetes no parleu! – deixà anar sense voler en veu alta.
- Ah! Per fi m’has sentit! – exclamà la galeta - ja pensava que et passava alguna cosa. I què vols dir que els galetes no parlem? – li preguntà – Que no has vist les pel·lícules de Nadal per la televisió? Que no hi surten personatges fantàstics allà ben estranys i curiosos, i que no parlen entre ells? – afegí. – Vaja, vaja, així que les galetes no parlem, eh? Però quina mena de nen ets tu? – Preguntà .
La galeta s’havia posat d’un color morat, i la melmelada que duia posada en forma de barretina va desfer-se una miqueta.
- Ostres... perdona... galeta, no et volia pas ofendre, és que... saps? És la primera vegada que parlo amb una galeta, però si què és divertit!, ja veuràs, vaig a explicar-li als meus pares – digué l’Ernest.

Però abans que l’Ernest pogués arrencar a córrer per anar a explicar als seus pares tot el què li estava passat la galeta va cridar:
- Nooooooooo! als pares no, home! Que no saps que els pares ja no hi creuen en les fantasies i en el món animat del Nadal? Estan massa ocupats amb les seves vides reals i per això nosaltres, els éssers fantàstics nadalencs, només parlem amb els nens, sou els nostres preferits - rigué – perquè sempre ens sentiu, encara que no vulgueu. No et preocupis, tu també creixeràs i deixaràs de sentir-nos, però no és pas dolent, eh? Tots els humans ho heu d’acabar fent, però llavors quan siguis gran i tinguis fills, ells ens sentiran per tu. Bé, no et preocupis, tot això és molt llarg d’explicar i ara no ve a compte i a més tu encara ets petit i encara ens pots sentir no? Així que, escolta, em poses el botó de xocolata, o no? – va concloure la galeta.

L’Ernest agafà el botó de xocolata que estava apartat del ninot i el va posar al seu lloc, fent un gran somriure a la galeta que li donava les gràcies i fins i tot li va aclucar l’ullet.
- Ep marrec! Veig que t’ha agradat molt aquesta galeta, eh? – digué una veu. Era la del venedor d’aquella paradeta de la fira de Santa Llúcia.
- Pe... pe... perdoni senyor, jo només volia posar be el botó de xocolata. És que... la galeta m’ho ha demanat... vull dir... ai... – quequejava l’Ernest.
De mica en mica, l’Ernest es va anar posant vermell sense voler. Com podia pretendre explicar al venedor que la galeta li havia parlat i li havia demanat que li posés bé el botó?

- Hahaha... no et preocupis vailet, tranquil, he sentit com parlaves amb en Llufa (aquest és el seu nom, el de la galeta). Aquestes galetes estan fetes per menjar precisament el dia vint-i-vuit de desembre. I tu com et dius? – preguntà el venedor.
Ara si que no entenia res l’Ernest. La galeta li havia explicat que els adults no podien sentir parlar als éssers fantàstics del Nadal i aquell home vell en canvi si que podia.
- Er... Ernest, em dic Ernest –digué mig estranyat, mig desconfiat.
I va preguntar-li amb una veu una mica baixeta, perquè no el sentís la gent que ara estava pel voltant mirant els dolços i les galetes de la seva paradeta.
- Com és que pots sentir en Llufa tu també? – digué.

Sabia que no coneixia de res aquell home i que fent-li preguntes estava trencant una de les coses bàsiques que li havien ensenyat els seus pares a casa, que era que no podia parlar amb desconeguts si veia que no eren de fiar, però s’hi va arriscar perquè al cap i a la fi acabava de parlar amb una galeta i això no li passava cada dia, i aquell home també era capaç de sentir-la i per tant, molt dolent no podia ser, no?

- Hahahaha –rigué l’home amablement – Encantat de conèixer-te Ernest. Tens un nom molt bonic, jo em dic Melcior i puc sentir les Llufes, totes les galetes de la meva paradeta. Elles tenen totes el mateix nom i són ben iguals, si t’hi fixes, perquè les faig jo mateix aquestes galetes, i per tant, les conec més que ningú –digué. I va tornar a riure – Aquí, ara les veus ben tranquil·letes, però a casa hauries de veure com es mouen, no paren d’anar amunt i avall tot el dia, que si ara això que si ara allò... són terribles, però bones persones i també bones de menjar – continuà.
L’Ernest estava totalment sorprès, tantes coses noves aquell dia l’estaven atabalant una mica, però tenia infinitat de preguntes per fer a aquell senyor vellet, que duia una barba llarga blanca enorme i que cada vegada li semblava més familiar, com si li recordés a algú tot i que l’acabava de conèixer.

- I no els fa mal, a les Llufes, que se les mengin? –preguntà de sobte l’Ernest, ben preocupat per les galetes.
- Ui no! – exclamà el senyor – els encanta ser menjades! No els fa pas mal , al contrari, els agrada i per això les faig. Elles saben que quan se les mengen retornen una mica de la màgia de Nadal als cossos i als cors dels adults sense que ells se’n adoni. Aquesta és la seva funció, per això han estat creades les Llufes, amb el seu gust dolç s’encarreguen de fer viure el Nadal una mica més alegrement, en forma de plaer a través del gust de la gent – li explicà a l’Ernest.
– Jo les faig perquè crec que estem tan atabalats amb coses que ens fan posar tristos que no ens recordem de que també podem i ens hem de sentir alegres a la vida, perquè jo crec que les persones necessitem sentir-nos alegres per creure en un món millor – afegí.

Quanta raó que tenia aquell home vell. L’Ernest pensava en totes les vegades que havia estat trist molt de temps i que no li havia agradat. Sabia que estar trist no era dolent, perquè de vegades no podem evitar sentir-nos tristos, però sempre que ho havia estat massa dies seguits, no li havia agradat gens.

Quan l’Ernest anava a fer totes les altres preguntes que se li acudien, com per exemple, com podia fer galetes que parlessin, que si era mag, que com és que mai l’havia vist abans per la fira de Santa Llúcia, que si podia donar-li la recepta que ell també en volia fer, que si... De cop i volta va sentir darrera seu la veu de la seva mare.

- Ernest, ja estem fill, perdona, però ens hem trobat als Macià que feia molt de temps que no vèiem i hem estat parlant una estoneta – digué. – Ui, però si tens les orelles congelades. Té, posa’t la gorra – digué la seva mare.
La mare li parlava tan ràpid que ell no es podia concentrar en totes les preguntes que anava a fer al Melcior sobre les Llufes.
- Mira quines galetes més curioses que fa aquest home, tenen forma de llufa, quina gràcia no? – explicà l’Ernest.
- Si es que avui en dia es fa de tot, va n’hi comprarem unes quantes a la Cèlia, segur que li agradaran – digué el pare de l’Ernest. Vinga, anem a preparar el Tió que demà ja és Nadal, quina alegria i quina il·lusió. Abans d’anar a casa passarem pel mercat municipal i comprarem neules, que us sembla – afegí.

L’Ernest no volia marxar, tenia ganes de xerrar tota la nit amb les Llufes, de conèixer més a aquell home misteriós, en Melcior. Tenia ganes de saber moltes més coses d’aquell món màgic que havia descobert aquella nit. Però era tard, estava cansat i sabia que no podia fer segons quines preguntes al Melcior, davant dels pares, perquè no entendrien res.

En Melcior en veure l’Ernest pensatiu sense ganes de marxar va ajudar una mica a desembolicar la situació en què es trobava i va dir:
- Aquest és el seu fill? Un bon nen, hem estat xerrant una estoneta, molt simpàtic, tingueu, us regalo un paquet de Llufes, no fa falta que me’l pagueu – digué el senyor de les Llufes – Llufes és el nom que tenen aquestes galetes i es mengen sobretot el dia vint-i-vuit de desembre, el dia dels Sants Innocents. Per a nosaltres els qui preparem les galetes, les Llufes donen un sentit molt especial i particular a la Fira de Santa Llúcia. És per això que nosaltres preferim dir-li la Fira de Santa Llufa! – esclatà a riure.

Tots quatre van esclatar a riure i l’home de la parada, en Melcior, li va fer un gran somriure a l’Ernest, li va aclucar l’ullet esquerre i fins i tot una dent li va brillar a contrallum.
- Fins l’any vinent, bon profit, i que passeu unes Festes de Nadal plenes de màgia – cridà ben fort en Melcior, tant que fins i tot alguns vianants es van girar per veure qui era el qui parlava.
- Bon Nadal, igualment amable home i gràcies per les galetes, vull dir, les Llufes! – respongué el pare de l’Ernest, tot content per l’amabilitat d’aquell home i pels dolços que no li havien costat ni un duro.

L’Ernest no podia parar de somriure mentre s’allunyaven de la Fira i va pensar que estaria encantat de que tota la seva família mengés llufes perquè sabia que, en el fons, les galetes els estarien donant més alegria nadalenca encara i va pensar que tant de bo tothom pogués menjar llufes de galeta per Nadal, o millor encara, llufes durant tot l’any. I així sempre serien una mica més alegres, tot i que també va pensar que potser no feia falta tenir i menjar llufes cada dia per estar alegres, i per tant, potser el fet era molt més senzill i es tractava només d’entendre que depèn de nosaltres mateixos el fet d’estar-ho o no dia a dia.

Quin dia més intens que acabava de passar l’Ernest, i quantes coses noves per pensar, per reflexionar i per seguir comprenent d’alguna manera o altra que tenia en aquell moment. Però ara estava tan cansat de tot el dia i tan esgotat que malgrat els esforços que feia per pensar en tot plegat, no va poder evitar caure en un son profund al seient del cotxe, de tornada cap a casa.

- Mira’l com dorm, ell, tan tranquil·lament al cotxe, tan feliç – comentà la mare al pare, tot fent un sospir d’estima ben gran.
- Si sabés que les llufes que hem comprat parlen... –comentà el pare en veu baixa, tot emocionat. Què bonic el Nadal, perquè sempre serà que quan arribat de cop i volta tot s’omple de màgia? –preguntà el pare. I tots dos somrigueren.

I vet aquí una llufa
i vet aquí un caganer,
que aquest conte
ja no torna fins l’any que ve!

La barretina

Fa molts i molts anys, en algun lloc perdut de Castella la Manxa, el nom del qual no recordo... va néixer una il·lustre somera que es deia Cuca-Ruca. La Cuca tenia unes potes curtes i el morro gran i era molt intel·ligent.

Seria una somera normal i corrent, si no fos per les seves orelles, que eren molt i molt llargues, molt més que les orelles de les seves amigues, que les dels seus pares i germans, i que les orelles de qualsevol altra somera.

Des de feia temps, la Cuca odiava aquelles orelles, i sempre que havia de sortir fora de casa per anar a algun lloc passava molta vergonya. No és que fossin unes orelles lletges, tampoc eren massa peludes, ni massa amples... però ella se n’avergonyia molt, tant que sempre intentava camuflar-les. A vegades, fins i tot se les lligava amb un cordill per dissimular-les, cosa que encara empitjorava la cosa, perquè li quedava un pentinat força estrany i hortera.

La millor amiga de la Cuca-Ruca era una garrina que es deia Beicon-Dolly. La Beicon-Dolly era menuda, grassoneta i molt vermelleta. Encara que fos una garrina sempre anava neta, perquè no li agradava fer mala olor.

Després del bany de fang que la seva mare li feia fer cada dia, es rentava molt bé i es posava molta colònia, de cap a peus. La Dolly no era gaire intel·ligent i devia ser per això que s’entenia tan bé amb la Cuca, que ho era massa. L’una pensava i l’altra escoltava, i així s’entenien la mar de bé totes dues.

A la Dolly no li importaven les orelles de la Cuca-Ruca en absolut, però a vegades es sorprenia perquè la Cuca els donava massa importància i es posava molt nerviosa. Un dia que van anar a ballar al restaurant d’un vell amic seu, les orelles de la Cuca es van deslligar accidentalment i, com que estava ballant, van tocar la làmpada del sostre sense voler. Però ho van fer tan fort que va caure al mig de la pista de ball, fent un soroll terrible. La Cuca es va posar tan vermella i va passar tanta vergonya que no va sortir de casa durant tres dies.

D’aquestes anècdotes la Dolly en podia explicar moltes. Encara recordava el dia que es van disfressar de televisió per Carnestoltes i a la Cuca no li va caldre posar-se antena, perquè ja tenia les seves orelles, que li servien de canal satèl·lit digital.
També recordava el dia que van anar al concert d’un dels seus grups de música preferits, els Cul de Bou, i gràcies a que les orelles de la Cuca sobresortien de la resta del públic, van aconseguir cridar l’atenció del cantant, que els va dedicar una cançó.

Així doncs, no tot eren anècdotes dolentes per explicar, i les orelles de la Cuca havien servit moltes vegades per a fer coses bones, com per exemple aquell dia en què la caixa dels donuts d’una oca petita s’havia trencat i l’oca no sabia com dur-los a casa seva, perquè no tenia cap bossa. La Cuca va posar-se els donuts a les orelles i va acompanyar a l’oca fins a casa seva. Un cop allà la van convidar a menjar donuts, per donar-li les gràcies.

La Dolly també recordava el dia en què ella i la Cuca es van conèixer. Va ser també gràcies a les seves orelles. Era un dia que plovia a bots i barrals i la Dolly no tenia paraigües, i es va mullar de mala manera. Va entrar al primer bar que va trobar i es va asseure en una taula, mig plorosa perquè estava tota xopa. Allà hi havia la Cuca, que en aquell moment estava fent malabars amb vuit ous que es passava de les mans a les orelles com si res, fent figures ben curioses i divertides amunt i avall.
La Dolly no va poder evitar explotar a riallades quan va veure la Cuca fent aquell espectacle al mig del bar per distreure la gent que esperava que la pluja minvés, i va canviar la seva cara plorosa per un gran somriure.

En aquell temps la Cuca encara no tenia cap vergonya de les seves orelles i era feliç tal i com era. Però un dia va tenir una mala experiència i a partir de llavors ja no volia veure més les seves orelles. Va ser un dia que estava tranquil·la, reposant en un parc, quan de cop i volta uns nois maleducats van començar a riure de les seves orelles, i a estirar-les per tot arreu. La pobra Cuca que no entenia el què passava va fer el què va poder per fugir d’aquells trapelles descarats i se’n va anar corrents cap a casa seva plorant i dient que volia canviar-se les orelles.

Des d’aquell dia la Cuca ja no va voler tornar-se a mirar més les orelles. La Dolly ja no sabia què fer per demostrar-li que el més important no era tenir unes orelles petites o un nas gros. El fet de ser diferents els uns dels altres és precisament el què fa que cada un de nosaltres siguem especials, perquè si fóssim tots iguals, el món seria molt avorrit. Si no ens estimem a nosaltres mateixos tal i com som no estarem mai alegres i a gust del tot. Però la Cuca ja no escoltava la Dolly cada vegada que li recordava que el físic no era el més important.

Per sort, aquesta situació de la Cuca i les seves orelles va canviar un dia, quan menys s’ho esperaven. Era un dia en què van anar a veure una pel·lícula al cinema. Elles sempre s’asseien als seients de l’última fila, perquè sinó les orelles de la Cuca no deixaven veure els altres espectadors.

Quan van sortir de la sala van veure una gentada agrupada al carrer, davant de la porta d’entrada d’un hotel luxós. Com que tant la Cuca com la Dolly eren molt tafaneres van anar cap allà a veure què passava.

Era un grup de persones que estava esperant l’arribada d’un jove dissenyador de moda que venia d’Itàlia i que es deia Guillermo González. Tothom deia que era un dels dissenyadors més famosos i coneguts de l’actualitat. Justament quan la Dolly i la Cuca es disposaven a marxar, el jove dissenyador que era un ase molt ben plantat, arribava en una gran limusina. Anava acompanyat del seu mànager, un porc ben gras que sempre fumava pipa. Quan en Guillermo va veure les orelles de la Cuca que, com sempre, sobresortien de la resta de la gent, va exclamar ben fort:
- Quines orelles més maques i més divertides! Acabo de tenir una idea genial per la meva pròxima col·lecció!

Tothom es va girar a mirar les orelles de la Cuca qui, bocabadada, encara no havia reaccionat i mirava aquell ase tant guapo. El dissenyador va apropar-se a la Cuca per demanar-li que fos la seva pròxima model per a la seva nova col·lecció. Evidentment la Dolly va dir que sí de seguida, perquè sabia que la Cuca diria que no, per culpa d’aquella mania seva amb les orelles.

D’aquesta manera va ser com la Cuca-Ruca va entendre que les seves orelles podien ser boniques també per a algú altre i va entendre que, en qüestió de gustos i modes no hi ha cap llei universal, i que totes les persones, dimensions, estils i modes poden ser boniques o lletges per a uns i altres, tot depèn de com es miri i de qui ho miri i en part millor que sigui així, doncs això demostra que hi ha gustos per a tots.

El jove dissenyador va inventar tota mena de barrets estranys i no tan estranys en la seva nova col·lecció. Tots ells estaven inspirats en les orelles de la Cuca.
En va fer un especial per a ella, al qual va anomenar barretina. Era de color vermell amb una línia gruixuda negra a la seva base. Era com una mena de boina, més llarga del normal i d’aquesta manera la Cuca podia posar-hi les seves orelles, tot i que ara ja no li feia vergonya ensenyar-les.

Vet aquí un ruc
i vet aquí un ase,
que aquesta breu historieta
ja se’n va cap a casa.

La cuina de l'àvia Maria

Ja tornava a ser quinze de març. Sense gairebé ni adonar-se’n, havia passat un altre any a la vida de la Nurix, la oliva més activa de la cuina de l’àvia Maria, una velleta encantadora que vivia en un poble on un dia havia existit un carrilet.

El dia vint-i-dos de març era l’aniversari de la iaia Maria, que aquell any en feia setanta-cinc, i cada any feia una gran festa on l’espectacle principal era la competició de dansa que feien a la cuina, que era el lloc preferit de l’àvia Maria, a qui agradava passar llargues estones cuinant plats exquisits de cuina catalana.
La Nurix feia dos anys que participava en aquesta competició de dansa, junt amb les seves companyes de grup. En total eren nou olives verdes i tres olives negres, totes sense pinyol, i tot i que eren el grup més nou de ballarines de tots els que hi havia, ho feien força bé.

A la competició hi havia set grups diferents de ballarins: les olives, els formatgets, les anxoves, els espàrrecs, les gambes, el caviar i les nous.
Faltava només una setmana pel concurs i la Nurix ja no podia dissimular els nervis i l’emoció que li provocava la competició. Li agradava tan ballar que sempre que escoltava música en algun lloc o altre, fos on fos, les seves cames es movien automàticament al ritme de la música. És per això que el seu pare, el Sr. Benet, una oliva molt respectada perquè s’havia guanyat el lloc de contable al pot general d’olives de la cuina de l’àvia Maria, l’havia apuntada a classes de dansa quan la Nurix era ben petita.

Un, dos tres, ja! Era vint-i-dos de març i la competició havia començat. Els set grups de ballarins ja estaven preparats a l’escenari, al forn, darrera del taló.
La Nurix i el seu grup eren els tercers en actuar, després dels espàrrecs, que eren el primers, i de les nous, que eren les segones. Els quarts eren les anxoves, seguides del caviar, els formatgets i finalment les gambes.

L’àvia Maria seia tota entusiasmada al seu tamboret de sempre, esperant veure totes les actuacions. Tothom de la cuina havia buscat un lloc per veure l’espectacle: les pastanagues, els ratlladors, les olles, els pots, les paelles, els pots, els coberts i tovallons, els ous, els macarrons, l’arròs, l’oli, la sal, les taronges... tots els aliments i tots els estris esperaven amb il·lusió els balls d’aquell any.

La veritat és que l’espectacle no va decepcionar ningú. Tots els grups havien treballat molt durant tot un any, assajant els balls un cop per setmana i ho havien fet molt i molt bé. El jurat que estava format per una carxofa, un fregall, un iogurt desnatat de maduixa i dues cireres bessones, ho tenia ben difícil aquell any. Decidir qui era el guanyador era una tasca ben complicada, que només podia fer un jurat com aquell, ja que eren professionals de la música i de la dansa des de feia molts anys, i ja feia cinc anys que eren el jurat del concurs de ball de la cuina de l’àvia Maria.

L’any anterior havien guanyat el concurs les gambes, gràcies a un salt mortal sorpresa que van fer a l’últim moment i que va meravellar a tothom. Les gambes sempre eren un dels grups favorits, perquè feia temps que participaven i tenien ja una llarga experiència. Però aquell any la cosa estava realment complicada. El jurat va anunciar que faria una segona ronda de balls, ja que no tenia gens clar qui havien de ser els guanyadors, ja que tots els grups estaven molt igualats. Tothom estava encantat de poder veure ballar un altre vegada tots els grups de ballarins.

Aquell any l’aniversari de l’àvia Maria seria doncs més llarg que de costum, duraria quatre dies enlloc de dos. A més a més, la novetat era que en aquesta segona ronda de ball, els ballarins havien de ballar barrejats entre ells. L’originalitat d’aquesta idea del jurat va agradar tant a l’àvia Maria que va decidir convidar l’àvia Montserrat i l’àvia Anita, les seves dues millors amigues, a veure l’espectacle amb ella.

A la Nurix li va tocar de parella de ball per a l’endemà en Jaume Ramonet, un dels millors ballarins de les anxoves. La mare d’en Ramonet (al Jaume tothom l’anomenava Ramonet), l’anxova Pilar, era una dona que tenia unes mans d’or i podia cosir els brodats més elegants i més bonics de tota la cuina de l’àvia Maria.
La Nurix i en Ramonet van decidir passar-se tota la nit assajant junts i ballant, per tal de fer-ho el màxim de bé possible al dia següent, però sense cansar-se massa, ja que sinó no tindrien prou forces per a l’espectacle de l’endemà.

En Ramonet i la Nurix no es coneixien d’abans, i van passar-se tota la nit xerrant i ballant. Evidentment es van començar a agradar l’un a l’altre. Era fantàstic poder compartir la seva principal afició, el ball. Però no era el millor moment per a romanços i ara el què havien de fer era treballar de valent per intentar guanyar el concurs l’endemà.

Va sortir el sol i es va fer de dia una altra vegada. Tothom ja estava preparat per tornar a veure l’espectacle dels ballarins, aquest cop, però tots barrejats. El concurs va ser especialment emocionant: espàrrecs i nous, formatges i anxoves, olives i gambes, caviar i formatges, nous i olives, espàrrecs i gambes... tots barrejats. Era la combinació més bonica de colors, olors i gustos que mai havien vist a la seva vida l’àvia Maria, l’àvia Montserrat i l’àvia Anita.

D’aquí els va sorgir la idea de fer un tipus de menjar nou, podrien barrejar diferents ingredients i posar-los sobre una llesca de pa, per exemple, una torradeta amb formatget i caviar, o una torradeta amb gambes i espàrrecs... Era una molt bona idea. Quin nom li podrien posar a aquell nou aperitiu?

- Tapes! – digué l’àvia Anita, tota entusiasmada. – Li posarem tapes de nom perquè és un menjar que esdevé l’inici d’un àpat posterior, què en penseu –digué l’Anita.
- Molt bona idea! –exclamà l’àvia Montserrat – i per acabar-ho d’adobar hi podríem afegir un bon vinet, blanc o negre depenent de l’ocasió, per acompanyar, què us semblà? – continuà .
- Molt bé! – digué l’àvia Maria tota emocionada – Aquest és el millor regal d’aniversari que mai he tingut. No només hem celebrat la festa que fem cada any a la cuina, sinó que hem inventat les tapes, un nou aperitiu per menjar – comentà.
Tothom a la cuina estava contentíssim aquell any.

El setanta-cinquè aniversari de l’àvia Maria havia estat un èxit. Tots els aliments volien formar part de les tapes, el nou aperitiu inventat. Aquesta és la historieta de com es van inventar, per casualitat, les tapes de menjar a la cuina de l’àvia Maria. I per cert, no us ho he comentat abans, però la Nurix i en Ramonet van guanyar el concurs! Com? Doncs ben senzill, en Ramonet va fer un salt d’esquena, combinat amb una tombarella i un salt final que el va fer anar a parar a dins el forat de l’oliva Nurix. Això va meravellar tothom, ja que va ser molt original, pel fet que en Ramonet va quedar amagat a dins l’oliva Nurix.

A més a més, la Nurix i en Ramonet van començar a sortir junts, i la seva relació de parella va suposar l’inici d’un nou tipus d’olives per menjar, les olives farcides d’anxova.

Ja veieu doncs... a la cuina també es pot ser original i es poden inventar noves receptes i noves combinacions d’aliments que fan del hobby culinari una activitat ben entretinguda, per a aquells a qui agrada combinar gustos, tactes, tasts, colors...

I vet aquí una oliva,
i vet aquí un plat,
vet aquí que aquesta historieta,
per fi ja ha acabat.

Salvem Mineralàndia

El matrimoni Rieradevall, la senyora Lolita i el senyor Delfí, eren dos vellets encantadors que vivien a la gran ciutat de Shanghai, a la Xina, al continent d’Àsia. Durant tota la seva vida havien cuidat i vigilat el seu parc temàtic de “Mineralàndia”, un petit món on tot estava fet de minerals.

Els nens i les nenes de tota la Xina anaven cada any a Mineralàndia, ja que era la manera més divertida d’aprendre coses sobre els minerals. Hi havia jocs, atraccions i racons per tots els gustos. Hi podies passejar un dia sencer sense avorrir-te.
Tota la canalla de la Xina sabia què era Mineralàndia i coneixia el matrimoni Rieradevall. Tothom se’ls estimava molt, perquè mai ningú havia tingut tanta paciència per cuidar i tenir cura de tots i cada un dels minerals del parc.

Robins, pissarres, or, plata, maragdes, diamants, safirs... Al parc temàtic hi havia un exemplar de cada mineral del planeta Terra. Totes les escoles volien anar a visitar-lo. El que no sabien els nens i nenes de la Xina era que el parc temàtic estava a punt de desaparèixer per sempre. El senyor Delfí i la senyora Lolita es jubilaven al cap d’un mes i una gran companyia immobiliària havia pactat comprar les terres del parc per a construir-hi un gran centre comercial.

El matrimoni Rieradevall no volia deixar de treballar al parc i molt menys haver de marxar d’allà, on havien viscut tota la seva vida. Un parc a qui estimaven com la seva família. Però ells no podien fer res al respecte de la venta de Mineralàndia, ja que el seu contracte acabava al cap d’un mes. Es jubilaven i l’amo del parc, el senyor Maragall gairebé havia tancat el pacte amb la companyia.

Uns mesos abans, al petit poble de Nanning, també a la Xina, els alumnes estaven molt entusiasmats amb la notícia que la mestre Laia els havia donat. Aquella primavera anirien a visitar, per primera vegada, el parc temàtic de Mineralàndia.
Estaven tots tan contents que dos mesos abans d’anar-hi ja havien començat a estudiar tots els minerals, així quan hi anessin sabrien identificar-los millor i podrien entendre i jugar a tots els jocs del parc.

La mestre Laia era molt bona professora, perquè sabia parlar molt idiomes (xinès, anglès, català, castellà, francès...) i tenia molta paciència amb els alumnes. La Laia no era xinesa, era catalana, però havia anat a la Xina feia tres anys per practicar xinès i s’hi havia quedat quan li van oferir la feina de professora en una de les escoles de Nanning.

D’entre els alumnes, sempre conversava molt amb l’Ernest i en Martí perquè sempre estaven molt interessats en tot i tenien molta curiositat per tot. La veritat és que la mestra no es podia queixar, ja que tenia uns alumnes molt participatius. L’Ernest i en Martí eren molt amics. Gairebé es coneixien de quan tenien tres anys, i ara que gairebé en tenien sis, encara continuaven compartint moltes aficions.

A l’hora del pati jugaven a moltes coses diferents i mai s’avorrien, perquè imaginaven jocs de tota mena. Un dia feien veure que eren pirates perduts pel Mar del Carib, un altre dia eren cavallers de la Taula Rodona del rei Artur, un altre dia eren exploradors que cuidaven animals en perill d’extinció a les illes Galàpagos. Tenien tantes coses per aprendre que mai es cansaven de fer preguntes a la mestra Laia.

Faltaven dues setmanes per anar a Mineralàndia i la mestra Laia va entrar a la classe, el dilluns a primera hora del matí com sempre, però amb una cara trista.
- Escolteu-me bé tots! – digué als alumnes – he rebut una carta de Mineralàndia que diu així: “Benvolguts clients, els anunciem que la seva visita al nostre parc temàtic ha hagut de ser cancel·lada. A partir de la setmana que ve el parc tanca les portes al públic per sempre. El motiu és la jubilació dels seus dos principals cuidadors i l’obertura properament d’un gran centre comercial. Disculpeu les molèsties que us hagi pogut ocasionar aquest canvi. Esteu convidats, a canvi, a la inauguració oficial del nou centre comercial. Veniu i compreu. No us en penedireu. Us hi esprem. Atentament, senyor Maragall” – acabà de llegir la mestra.

Tots els nens estaven callats, sorpresos per la notícia.
- El parc tanca les portes? – digué la Irene.
- Això vol dir que mai més existirà Mineralàndia? – preguntà en Biel.
- Per què tiren a terra un parc tan bonic i construeixen un gran centre comercial? – digué l’Ernest.

Els nens de la classe no paraven de fer-se preguntes. No entenien el motiu del tancament del parc, quan tothom sabia que Mineralàndia era un lloc perfecte per aprendre tot jugant, el lloc ideal per a estudiar els minerals. La mestra Laia va tenir molta feina en calmar els nens de la classe. Ella també estava molt sorpresa per la notícia i va proposar als alumnes escriure un correu electrònic al senyor Maragall, demanant-li que no tanqués el parc, ja que va veure que els seus alumnes insistien tan en l’assumpte que va pensar que seria una bona idea intentar contactar amb ell, com a mínim per tenir més informació.

No van tenir resposta fins l’endemà, però la resposta no era del senyor Maragall, tal i com esperaven. Era de la senyora Lolita i els explicava que ella i el seu marit també estaven molt tristos perquè tancaven el parc que havien cuidat tota la vida i que ara havien de marxar d’allà, del què havia estat casa seva des de sempre, en només deu dies.

- Hem de salvar Mineralàndia! – exclamà la Berta.
- Això no pot ser, hem de fer alguna cosa – afegí en Pol.
Tota la classe es va revolucionar i només van callar quan van aconseguir que la Laia els prometés que intentarien fer alguna cosa. Però què podien fer?
- Podem anar a la televisió i explicar a tothom que no volem que el parc tanqui – digué en Martí.
- Potser així els nens i nenes de les altres escoles de la Xina sabran també el què passa i ens ajudaran a intentar que el parc no tanqui – afegí l’Ernest.

La mestra Laia estava ben sorpresa de la iniciativa dels seus alumnes i va pensar, per què no intentar lluitar per una cosa en la qual creien de valent? No hi perdien res, ben al contrari, ja que es poden salvar moltes coses si s’uneixen forces, com aquella vegada en què gràcies a que molta gent es va manifestar al carrer, es va impedir la gran construcció del transvasament d’un riu que hauria suposat un impacte ambiental massa gros pel territori on es volia fer.

- D’acord – digué la mestra Laia – demà anirem a la televisió a veure si ens volen escoltar, però no us prometo res i si no ens volen escoltar haurem de tornar a classe sense remugar, d’acord? –continuà.
- D’acord! – digueren tots els alumnes a la vegada.
I van tenir sort i a la televisió per una vegada a la vida els van escoltar, i van sortir a les notícies del migdia en directe aquell mateix dia.
La senyora Lolita i el senyor Delfí que sempre miraven les notícies a l’hora de dinar es van quedar de pedra quan van veure els alumnes a la televisió i de seguida es van posar en contacte amb la mestra Laia.

L’endemà de sortir a la televisió l’escola de la mestra Laia era plena de professors i alumnes d’altres pobles i ciutats que havien decidit unir-se a la queixa i lluitar també per evitar que Mineralàndia desapareixes.
Sumant, sumant, van arribar a ser unes set-centes persones concentrades. Eren pares, mares, alumnes, mestres... i quan va arribar el matrimoni Rieradevall, tothom els va rebre entre aplaudiments.
-Visca, visca! Gràcies a vosaltres molts nens i nenes han pogut visitar el parc durant molts anys – cridaven tots.

La senyora Lolita estava tan emocionada que no va poder evitar ballar de l’emoció, i això que ja tenia una edat. Però veure tanta gent agrupada lluitant pel què sempre havia estat casa seva la va emocionar.
Evidentment la televisió estava filmant tot el què passava a Nanning aquells dos dies i la notícia no va tardar en arribar a orelles del senyor Maragall, que enfadat mirava les notícies nerviós.

- Ai carai, ara aquestes criatures volen enfonsar-me el negoci! – pensava.
Però ja era massa tard. La notícia s’havia fet tant gran que la companyia del gran centre comercial començava a trobar problemes en el seus negocis amb en senyor Maragall.
- Miri senyor Maragall, nosaltres no volem estar en contra de la gent, perquè sinó ningú vindrà a comprar al centre comercial, ho entén? – li digueren.
El senyor Maragall va comprendre que havia d’anar a parlar urgentment amb la mestra Laia que havia iniciat tot aquell enrenou i també amb el matrimoni Rieradevall.

Quan el senyor Maragall va arribar a l’escola de Nanning, els alumnes enlloc d’escridassar-lo, van fer tots un gran silenci, i d’entre ells va sortir una veu que va dir:
- Si us plau, senyor Maragall, no deixi que Mineralàndia es mori. Els nenes i nenes del món volem aprendre els minerals i el parc temàtic és el millor lloc que hem tingut mai per a fer-ho – digué l’Ernest, a qui havien fet portaveu.
Realment les paraules de l’Ernest havien causat efecte en el senyor Maragall.
- Si, bé, però...com ho puc fer? Si no venc el parc, perdré diners! – digué en Maragall.
- Nosaltres podem treballar gratuïtament –digué en Delfí – Ja que el parc és casa nostra – continuà.
- Es veritat, senyor Maragall, que hi ha coses molt més importants que els diners en aquesta vida – afegí la mestra Laia.- Miri els ulls d’aquests nens i nenes que estan aquí units per salvar una cosa que creuen que és bona, no creu que fer-los feliços és també important? Vostè té el poder de retornar-los l’alegria per aprendre minerals d’una forma divertida – continuà la mestra.
- Què em passa? – preguntà el senyor Maragall.

Amb tanta pressió a sobre i tots els ulls dels nens i nenes pendents d’ell, el senyor Maragall no va tenir més remei que acceptar que la decisió de fer un centre comercial enlloc del parc temàtic potser no era la més adequada. D’aquesta manera va ser com es va salvar el parc temàtic de Mineralàndia de Shanghai.

El senyor Delfí i la senyora Lolita hi van poder passar la resta dels seus dies feliços, cuidant-lo com sempre ho havien fet. Quan es van morir la mestra Laia va tenir el permís per a ser la persona que cuidés el parc a partir de llavors i estava molt contenta de poder-hi ser.

El senyor Maragall va ser menys ric però més honest i va aprendre que els diners no ho són tot en aquesta vida. Ara els nens i nenes de la Xina l’apreciaven més, i això també el feia sentir-se bé.

Els nens i nenes de la Xina van entendre que, a vegades, unint esforços les coses es poden canviar. És veritat que no sempre és possible, però per intentar-ho no hi perdem res.

Vet aquí l’Ernest,
vet aquí en Martí,
vet aquí que aquesta historieta
ha arribat a la seva fi.

Samoth, l'home que regalava cançons

La Mireia era una noia guapíssima, la més bella del seu país. És per això que tots els nois li anaven al darrere. Tenia una bellesa especial, una màgia que l’envoltava i la feien ser sempre la més elegant de totes les dames del seu regnat.
Com que era una princesa, la Mireia s’havia de casar, per llei, amb un príncep. Però a ella no li agradava mai cap dels prínceps que l’anaven a visitar a palau per demanar-li la mà.

El seu pare, el rei Josep, començava a estar preocupat perquè la seva filla mai trobava un príncep que li agradés. El rei Josep era el millor rei que el regnat de València havia tingut mai. Era bo, llest, valent i honest, i la gent l’estimava molt. Però una estranya malaltia, desconeguda per tothom, l’havia condemnat a la tristesa des de feia tres llunes plenes.

La seva no era una malaltia normal i corrent, com pot ser un mal d’esquena o un simple constipat. Era una malaltia del cor i dels sentiments. El rei Josep cada dia que passava estava més i més trist. El seu cor s’anava entristint a poc a poc i ningú trobava el remei per a fer que el rei tornés a ser feliç, com sempre havia estat, somrient, alegre i content.

La reina Araceli estava ben preocupada pel seu marit. Ella sabia ben bé que en d’altres regnats algú havia arribat a morir de tristesa, i ella de cap de les maneres volia que li passés res de semblant al seu marit.
Metges de totes les contrades l’havien anat a visitar i ningú havia pogut ajudar el pobre rei Josep.

La Mireia volia trobar aviat un marit que li agradés per a fer content el seu pare, ja que ella es pensava que la malaltia del seu pare era culpa seva, perquè mai trobava un príncep que li agradés.
Ella no sabia el per què, però era incapaç de donar el seu cor a cap príncep, per molt que ho intentava. Havien passat ja set llunes plenes des que el rei Josep havia caigut malalt de tristesa i el rei es trobava molt i molt greu.

Tot el poble estava molt preocupat i pendent del què passava a la cort. La reina Araceli plorava cada nit al costat del llit on reposava el seu marit, i la princesa Mireia mirava de trobar desesperadament un marit, intentant enamorar-se d’algun dels prínceps que l’anaven a veure cada dia, per veure si així el seu pare es recuperava.
Però ni els plors de la reina ni els intents d’enamorament de la princesa podien curar al rei, i el temps passava a la cort de València.

La notícia de la malaltia del rei Josep de València va traspassar les fronteres del regne i va arribar fins a les terres veïnes del regnat de Catalunya, on regnaven el rei Narcís, germà del rei Josep, i la reina Maria, que vivien a Barcelona, en un petit palau modest situat al costat del mar, a sobre d’un turó anomenat Montjuïc.
En aquesta mateixa ciutat hi vivia també un home conegut per tothom del regne de Catalunya, un personatge al qual tothom respectava molt, doncs deien que era màgic. El seu nom era Samoht, i sempre anava acompanyat d’un llangardaix, que era el seu millor amic.

La gent deia que Samoht era màgic, perquè podia curar qualsevol malaltia o qualsevol problema amb les seves cançons.
- Amb les seves cançons? Com es pot curar algú amb una cançó? – preguntà la reina Araceli, que acabava de saber la notícia de l’existència del mag Samoht. - Feu-lo cridar immediatament i que vingui al meu regnat! – ordenà de seguida – li pagaré el seu pes en plata si aconsegueix curar el meu marit.
Així va ser com Samoht va arribar a la cort de València acompanyat del seu llangardaix.

- Si els meus ulls menteixen que m’enviïn a la foguera! Però acabo de veure a la noia més bella que mai he vist a la meva vida! – exclamà en Samoht, que acabava de veure la Mireia, que passejava pels passadissos de palau, capficada en les seves coses i que ni tant sols s’havia adonat de l’arribada del mag.
- Els teus ulls no menteixen – digué la reina Araceli – la meva filla és la més bonica del regne, tothom ho diu, però la seva bellesa no li serveix de res perquè és incapaç d’estimar i donar el seu cor a ningú, no sabem per què – exclamà.

- Ah! És per això que m’heu fet cridar? - preguntà en Samoht – perquè si és per això és ben senzill d’arreglar, avui mateix us escric una cançó d’amor especial per a ella i ja veureu com demà s’enamora d’algú– afegí el mag.
- No, no és per això que us he fet cridar – digué la reina – és pel meu marit – continuà. I li explicà la misteriosa malaltia de la tristesa que des de feia ja tretze llunes afectava el rei Josep.

- Mmm... – murmurà en Samoht – aquesta malaltia és ben estranya, mai l’he sentit anomenar abans, necessito estudiar-la bé. Segurament necessitaré un dies per trobar una cançó per a curar-la – digué en Samoht.
- Cap problema – contestà la reina – t’instal·laràs en una de les habitacions de l’ala sud del palau i tindràs tot allò que necessitis per a compondre la teva cançó. Només ens ho has de fer saber. Si ets màgic, com diu tothom i pots trobar una cançó per curar el meu marit, et donaré tot el que em demanis, perquè no hi ha res que em pugui fer més feliç que el meu marit es curi –digué la reina.
- Doneu-me una setmana i us donaré la cançó que salvarà el rei Josep! – exclamà en Samoht, i es va retirar de seguida a la seva habitació, on va començar a treballar en la seva nova cançó.

Durant una setmana el mag va conviure a palau amb la reina, el rei i la princesa, de la qual es va fer molt amic i amb qui passava llargues estones rient i conversant de moltes coses, fins que finalment va tenir la cançó feta.
El dia en què el mag havia de cantar la cançó al rei, tot el poble es va concentrar a la Plaça Major de la ciutat, esperant veure què passava a palau. Tothom esperava en silenci.

En Samoht va entrar sol a l’habitació del rei - bé, amb el seu llangardaix-, i en va sortir al cap de cinc hores.
- Ja està! – exclamà tot content. Ja veureu com demà estarà curat – afegí.- I ara si em permeteu vaig a dormir una estona que estic molt cansat de tanta feina que he fet aquesta setmana. Necessito descansar –digué.
Aquella nit va ser la més llarga que recordava la reina Araceli a la seva vida, però va valer la pena esperar. Tal i com havia dit el mag Samoht, el rei Josep es va despertar l’endemà alegre i content com ell sempre havia estat, com si la malaltia de la tristesa mai hagués existit.

- És un home màgic! – cridà tot el poble, i els reis van declarar una setmana de festa al regnat per celebrar que el rei Josep estava curat. A aquestes les anomenaren “Falles de València” i encara existeixen avui en dia.
Els reis de València volien donar a en Samhot el seu pes en plata com a recompensa i agraïment pel què havia aconseguit, però en Samoht no va voler. Ell sempre deia que les seves cançons eren per regalar, no per vendre. A ell li agradava regalar cançons perquè deia que era el regal més bonic que mai ningú podia fer.

- Ets tant generós – li digueren els reis.
En Samoht es va acomiadar de tothom i quan ja estava a punt de marxar, de cop i volta, una veu es va sentir des de darrera la cortina del menjador.
- Espereu-vos! Deixeu-me venir amb vós, crec que us estimo i si em quedo aquí sense vós no us podré estimar més – cridà la Mireia mentre corria en direcció al mag. – Desitjaríeu ser el meu espòs, mag Samoht? – preguntà seguidament, davant l’expectació i les mirades dels seus pares, els reis, que no s’acabaven de creure el què estaven sentint.

- Sou la noia més bonica i més intel·ligent que mai he conegut i des del primer dia que us vaig conèixer em vaig enamorar de vós. Us estimo com mai he estimat a ningú i res em faria més feliç que saber que vós també m’estimeu! – contestà el mag Samoht.
En sentir aquestes paraules, el rei Josep va canviar la llei ràpidament i va permetre que la princesa es casés amb el mag, l’home a qui estimava, enlloc de fer-ho amb un príncep. Al cap i a la fi, aquell mag li havia salvat la vida i ara el feia l’home més feliç del món, ja que per fi la seva filla s’havia enamorat i era capaç de donar el seu cor a algú.

- Què més podria demanar? – preguntà irònicament el rei.
Així va ser com al regne de València la princesa Mireia va trobar marit, el rei Josep es va curar de la malaltia de la tristesa i la reina Araceli va deixar de plorar de tristesa per fer-ho d’alegria.

El mag Samoht i la princesa Mireia es van traslladar a viure a una petita illeta del regnat de Catalunya anomenada Formentera, on van passar la seva vida feliços com anissos, regalant cançons a tothom que els anava a cercar en busca d’algun tipus o altre d’ajuda.

I vet aquí un poblet,
vet aquí un regnat,
vet aquí que aquesta historieta,
també, s’ha acabat.

benvolguda Hando (versió reduïda)

- “si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”, va dir Hando amb un gran somriure als llavis i la seva veu dolça de sempre.

La Clara se la va mirar. Als seus dotze anys es veia incapaç de comprendre què volia dir-li Hando amb aquella frase justament en aquell precís moment. Es trobaven al mig de l'aeroport de Tombuctú i estava suada, descabellada, plena de sorra per tot arreu i les cames li reclamaven una mica de descans. Però no volia separar-se del costat de la seva amiga Hando.

S'havien passat tot aquell darrer mes d'agost juntes i s'havien fet molt amigues. I ara tocava despedir-se perquè el seu avió ja sortia rumb cap a Barcelona de tornada una altra vegada cap a casa. Les vacances per aquell any s'havien acabat, i què ràpid que havien passat els dies! La cara de la Clara mostrava un gran desacord amb tota aquella situació de retorn a casa i, en canvi, la Hando només feia que somriure!

- “Nosaltres estem acostumats a dir-nos adéu moltes vegades els uns als altres, perquè sabem que no és un adéu per sempre. Saps?... encara que les persones que t'estimes estiguin lluny de tu, sempre que penses en elles i les recordes, la seva imatge i el seu record vénen a fer-te companyia i ja no et sents tan sola!”, va dir la Hando amb els ulls brillants a la clara. I va recordar el dia que la seva germana gran de quinze anys es va haver de casar amb el seu cosí segon i va marxar a viure amb ell -ara feia ja dos anys- a Bamako, una gran ciutat a dos dies de camí del seu poblat.

La Clara trobava tantes coses diferents a Mali que de Catalunya... Com per exemple, que allà a Mali molta gent no pot casar-se amb qui vol, sinó que els seus pares decideixen per ells; o que quasibé no hi ha carreteres i la gent es desplaça pel mig de la sabana dalt d'ases, camells, o en bicicleta. O, també, que allà no hi ha tantes escoles com a Catalunya i que alguns nens i nenes, com la Hando, han de caminar quatre hores cada dia per a poder anar a l'escola que tenen més a prop del seu poblat! La Clara tenia ganes de quedar-se uns dies més amb la Hando i la seva família i continuar descobrint el seu poble d'Hombori, i per això se sentia trista i plorava una mica, ara havien de marxar.

De sobte, però, va esclafar a riure, encara amb llàgrimes a les galtes, quan va veure la ganyota que la Hando li feia. Era la seva senyal secreta; una senyal que s'havien inventat entre elles dues aquells dies que havien estat juntes i que servia per a dir-se, sense que els grans les entenguéssin, que s'estaven avorrint! Amb un francès mig esgarrinçat la Hando li va dir a cau d'orella:

- “Recorda d'escriure'm, d'acord? Així mantindrem el contacte i em podràs explicar com t'ha anat la retrobada amb aquell noi tan guapo de la teva classe!”.
La Clara va recordar-se llavors d'en Ferran i, amb la cara mig enrogida, se li va escapar un gran somriure involuntari. També va pensar en la seva àvia Montserrat i en lo contenta que estaria quan li donéssin aquell collaret de fang i de pedres tan bonic que li havien comprat com a souvenir.

Si, era l'hora de marxar, i poc a poc anava entenent que el seu món era un altre, però que entre el món de la Hando i el seu podien tenir espais compartits a través de les seves cartes. Es feia tard i havien de marxar. Abans de creuar la porta d'embarcament, la Clara va donar-li a la Hando la polsera que duia al seu peu perquè tingués un record seu.

Ja a dins de l'avió, la Clara va demanar un paper i un bolígraf al seu pare.
- “Què vols fer?”, li va preguntar aquest.
- “Vull acabar d'escriure el meu diari de viatge; que sinó després no me'n recordo... i vull començar a escriure ja la primera carta a la Hando. Ho veus pare?.. així si que practicaré el francès!” i va posar-se de seguida a escriure. “Benvolguda Hando, ...”.

El seu pare va somriure i va pensar en lo ràpid que creixia la seva filla. S'estava fent gran i començava a descobrir aquell sentiment tan especial que tenim tots a dins nostre quan trobem a faltar algú que estimem perquè aquest es troba lluny de nosaltres.

Va mirar a la seva dona, que ja dormia esgotada al seu costat amb el cap recolzat a la seva espatlla, i va pensar que se sentia feliç d'haver fet aquell viatge, malgrat li hagués costat un ull de la cara! Perquè, al cap i a la fi, els diners no poden comprar cap somriure ni cap aprenentatge i aquell mes els tres havien somrigut i havien après moltes coses conjuntament.

Ja fosquejava i per la finestra de l'avió es veien els estels. Com podia ser que el cel nocturn sobreil·luminat de Barcelona fos el mateix cel que aquell que es veia tan immens i tan estrellat a Mali? Això si que ho trobarien a faltar els tres! Amb aquests pensaments el pare es va adormir, i la Clara se'ls va mirar als dos tot pensant “ai, els pares... també es fan grans!”.

I llavors va ser quan ella va tornar a veure també les estrelles a través de la finestra de l'avió i va comprendre de cop i volta el significat de la frase que li havia dit la Hando unes hores abans! ...

“Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles...”
És clar, ara ho entenia tot! I feliç, amb el bolígraf encara a la mà, va caure rendida també en un profund somni.

història de com es van trobar el Cavaller de la Mala Sort i la Dama Despistada

Diuen les tradicions antigues explicades pels vells savis humans, que cada Cavaller té la seva Dama assignada. O també, que cada Dama té el seu Cavaller determinat, i que s'han de trobar al llarg de la seva llegenda o conte propi particular. Com es vulgui dir, vaja.

També diuen que és la mà de la Senyora de les Lletres (La Deesa de la Història Universal) la que determina qui correspon a qui (és a dir, quin Cavaller correspon a quina Dama, i viceversa), perquè és ella qui escriu la història de tothom i de totes les existències. De vegades, la Senyora de les Lletres es confon, o s'equivoca, o es despista, i assigna a una Dama més d'un Cavaller; o a un Cavaller més d'una Dama, de manera que llavors hi ha Dames i Cavallers que es queden sense parella de conte, i d'altres que tenen més d'una parella assignada.

I com que ser protagonista d'una història on només hi ets tu sol és terriblement avorrit; quan passa això, els Cavallers i les Dames fan manifestacions o estableixen un dia de baga de personatges de contes per a reivindicar-se i recordar a la Senyora de les Lletres que encara no tenen parella assignada.
Avui us explicaré la història de com el Cavaller de la Mala Sort va trobar a la seva dama, la Dama Despistada. O la història de com la Dama Despistada va trobar al seu cavaller, el de la Mala Sort.

---------------------------------------

- “sssshhhhhht !....” va fer el Cavaller al seu cavall fent un gest de desconcert amb la mirada al cel... “que no veus que estic intentant concentrar-me per saber quin camí hem d'escollir? “ i va continuar mirant concentradament als quatre camins que tenia davant seu, a l'encreuament on es trobaven, com si es tractés de fer un examen de matemàtiques.

En Malasort va renillar a mode de queixa, com feia sempre que el seu amo l'escridassava inconscientment quan estava atabalat. “Malasort” és el nom que li va posar el Cavaller de la Mala Sort al seu cavall; que era el seu company d'aventures (i desventures) i el seu gran amic fidel de viatges de la seva llegenda particular.

Sempre anaven junts. De fet el Cavaller moltes vegades tenia la mala sort de perdre al seu cavall, però aquest sempre l'acabava retrobant d'alguna manera o altra. No era pas gens fàcil ser el cavall d'un Cavaller com el de la Mala Sort, perquè, com bé indica el seu nom, aquest sempre tenia mala sort en tot ! I és clar, és molt pesat haver de carregar sempre amb la mala sort innata del teu amo.

Però, què hi podia fer en Malasort? Aquest era el seu Cavaller (que en realitat es deia OriolotDeLaMalaSort, però el nom informal que li havia quedat era el de Cavaller de la Mala Sort) i tampoc el canviaria per a res del món. La veritat és que s'estimaven molt l'un a l'altre, malgrat algunes vegades, com ara, s'escridassaven entre ells perquè no es posaven d'acord.

- “... el de l'esquerra, estic segur que és el camí de l'esquerra... si, si, segur que és aquest !” va fer de cop i volta el Cavaller tot emocionat mirant el camí que quedava a la seva esquerra i assenyalant-lo amb grans gestos com si hagués trobat un gran tresor. Ja ho tenia això ja, el Cavaller.

Era un Cavaller una mica esbojarrat que sempre feia gestos exagerats. Com que sempre tenia mala sort, havia après a prendre's la vida positivament, perquè si s'hagués de fixar només en les coses dolentes que li passaven o la mala sort que tenia sempre, acabaria trist i apagat i sense voler sortir de casa. En canvi, era millor sortir i viure la vida a fora, malgrat tot el dolent que li pogués passar, perquè, segons deia ell sempre, “de tot se n'aprèn sempre alguna cosa bona que ens pot ajudar més tard”.

I amb aquest pensament, el Cavaller s'havia acostumat a treure conclusions positives de les coses que li passaven, malgrat moltes vegades aquestes fossin coses negatives als ulls dels altres. Potser per això, tot el que feia o deia ell, sempre tenia una emoció desmesurada als gestos i a les seves paraules d'allò més divertit, tant que s'encomanava de seguida i que feia sempre que la gent, malgrat la seva mala sort, se l'acabés estimant molt.

De vegades el Cavaller es trobava en situacions una mica ridícules... però ell també havia après a no tenir sensació de ridícul perquè, total, sentir-se ridícul davant dels altres per a ell no tenia sentit, ja que aquesta sensació no era una sensació útil; no era una sensació que pogués fer aprendre coses a la gent. “Millor fer riure, que fer plorar! ” sempre deia ell, quan algú se’n reia... i es quedava tan tranquil. A més a més, fer el ridícul era una qüestió purament subjectiva, doncs què és allò ridícul i què no, i per a qui?...

En Malasort va mirar el camí polsegós i enfangat que el seu amo havia escollit. “Per què carai sempre escull els pitjors camins?”, va preguntar-se a si mateix, tot mirant els altres tres vials, que feien molt més bona pinta.... I van disposar-se a reemprendre la marxa.

“Vinga Malasort, som-hi, que hem d'arribar abans que es faci fosc al Castell de la Tramuntana, que allà ens hi espera la Maga RosalinaDelaMàFina i el Mag VictorotDelNasTort, que ens han de presentar a la seva filla, que serà la nostra Dama!” va dir entusiasmat i amb el cor exaltat el Cavaller, mentre saltava animat damunt del cavall, relliscava patosament i, intentant esquivar un esbarzer, queia estrepitosament al damunt d'un cactus. “PAAAAM !!!!”.

La caiguda va ressonar de tal manera que va semblar un gran espetec, i es va sentir des de l'altra cantó del riu, més enllà del bosc que havien de travessar, fins al Castell de la Tramuntana, situat dalt d'un turó que es veia al fons de la vista, allà llunyà. “AAAAAU ! ”, va gemegar el Cavaller. “ Naps i cols i mil dimonis, qui ha posat aquest cactus aquí???... ostres, tinc una punxa clavada al cul i no me la puc treure! Quina coïssor i quin dolor! ” va dir esverat el Cavaller mirant al seu Cavall, que se'l mirava de reüll, com sempre, acostumat a les seves trifulques particulars. “Ostres tu, quina mala sort!” va acabar cridant.

Aquesta última frase, com us podeu imaginar, era la frase que el Cavaller sempre acabava dient, encara que fos sense voler, en totes les situacions particulars que anava vivint. És clar, era el Cavaller de la Mala Sort!.

El Cavaller va pujar de genolls sobre el seu cavall (no s'hi podia asseure, degut a la gran punxa que tenia clavada al cul) i van començar el seu camí de nou. I, de sobte, es va posar a ploure a bots i barrals. “Ostres tu, quina mala sort!”, va comentar el Cavaller en veu baixa tot xop.

Mentrestant, al Castell de la Tramuntana...

“Mare, a quin dia dius que som avui?.... ara no me'n recordo....”, va preguntar la CarlotaQueMaiNoRecordaNiGota a la seva mare, la maga RosalinaDelaMàFina. La CarlotaQueMaiNoRecordaNiGota era més coneguda amb el sobrenom de la Dama Despistada, perquè mai no se’n recordava de les coses; més ben dit, mai no recordava res!.

Era tan despistada, que de vegades buscava les ulleres (ella portava ulleres) i les portava posades!. Era tan i tan despistada, que sovint no recordava el dia en què es trobava. I era tan i tan i tan despistada, que mai recordava que havia de recordar de mirar a la llibreta dels records allò que hi tenia apuntat, per tal de recordar-se del que mai no recordava!

Aquesta idea de fer una llibreta per apuntar-se allò que havia de recordar li havia donat la seva mare un temps ençà. Desesperada perquè la seva filla mai no recordava res, li havia comprat la llibreta i estava ben contenta, pensant que havia trobat, per fi, la solució a la mala memòria innata de la seva filla... però el que havia passat realment és que la seva filla ja no recordava d'endur-se la llibreta amb ella, i menys encara d'escriure-hi les coses que havia de recordar, i menys encara tampoc de mirar-hi després aquestes coses escrites a recordar.

Bé, ja es podia esperar quelcom així d'una Dama que, com indica el seu nom, mai no recorda ni gota... no? El seu sobrenom de Dama Despistada, doncs, li esqueia d'allò més bé !

“Dilluns, filla, dilluns dia 14 del mes primaveral humà d'abril, de l'any màgic del Drac número 729 ”, va respondre la seva mare un cop més. Sort que ja s'havia acostumat a repetir sempre les coses moltes (masses!) vegades... però què hi havia de fer?... era la seva filla i ella se l'estimava així, tal i com era... perquè si li canviessin qualsevol atribut o defecte, ja no seria la seva filla....

En el calendari dels Mags, (que té 9 tipus d'anys diferents amb noms d'éssers fantàstics i tots ells amb diferents dies de durada i característiques pròpies) l'any del Drac té 223 dies de durada i succeeix cada tres anys i mig dels anys tal i com els conten els humans, més o menys. Els anys del Drac són els anys ideals per als enamoraments; de manera que és en aquests anys on hi havia sempre els emparellaments, les bodes, els nuviatges o els amors a primera vista entre tots els personatges i éssers fantàstics dels contes i de les llegendes.

Cada vegada que l'any del Drac coincidia amb l'estació humana de la primavera afavoria encara més les condicions per a fer ressorgir estimacions entre els personatges fantàstics de les històries de tot arreu. Per això, la RosalinaDelaMàFina havia decidit trucar personalment aquell any a la, ni més ni menys, que la mateixa Senyora dels Números en persona, explicant-li que la seva filla necessitava ja un bon Cavaller pretendent, a veure si els n'hi podia fer arribar un. (us podeu imaginar com n'estava d'ocupada la Senyora dels Números aquesta temporada!).

I aquesta els hi va enviar el Cavaller de la Mala Sort, que havia d'arribar, si tot anava bé, una mica més tard del previst, tenint en compte que, amb la mala sort que tenia sempre, segurament li passaria quelcom durant la seva historieta que enlentiria el seu camí i que el faria arribar tard a la seva cita amb la Dama Despistada. És clar!.

La maga RosalinaDelaMàFina tenia, com el seu nom indica, unes mans finíssimes que eren ideals per a fer labors, i la seva especialitat era fer Patchword. Cosia, recosia, entrelligava teles i colors fent els teixits més harmònics i més vistosos de la seva contrada i era apreciada dins el Món dels Mags per aquest do particular.

Mentre cosia i anava esperant a que arribés el Cavaller de la seva filla, pensava en com es van conèixer amb el seu marit, en VictorotDelNasTort, un mag especialitzat en mecànica d'escombres voladores d'última generació (anomenades motos espacials). Precisament va ser un cop descontrolat d'una escombra mentre l'arreglava el que li havia deixat el nas ben tort quan era ben petit; fet que li va donar nom a la seva persona.

La Maga Rosalina i el Mag Victorot s'havien trobat l'un a l'altre un any del Drac, el número 125, en un esdeveniment de curses d'escombres voladores automàtiques teledirigides a on, en Victorot, hi participava, i havia guanyat un dels primers premis, que va resultar ser una preciosa capa màgica feta de patchword que havia fet la Rosalina per encàrrec dels organitzadors de la cursa.

“I quan dius que ha d'arribar aquest meu cavaller, el de la Mala Sort, mare? ” va preguntar de nou la CarlotaQueMaiNoRecordaNiGota a la maga, tot pentinant-se el cabell llarg i blau, ple d'estels entrelligats, que aquell matí li donava més feina del normal perquè el tenia ben estarrufat.

“Aviat princeseta meva, aviat...” va respondre la seva mare, que mirava el seu rellotge solar tota preocupada. “Fa dos dies tard ja aquest Cavaller de la Mala Sort!... si que anem bé!... el pastis d'espinacs, nocilla, cogombrets, verduretes fregides al caliu i tres capes de quetxup amb mel i mató que li he preparat com a sorpresa de benvinguda quedarà ben estovat!”, va pensar. “...mmmm.... millor que el posi al congelador!”, es va dir a si mateixa, i aixecant-se, tot volant, va fer cap, cap a la cuina.

Ja fosquejava i aquell bosc es feia cada vegada més llarg i més pesat. En Malasort tenia set, gana i pipi... molt de pipi !! Va fer una ganyota que indicava al seu amo que li convenia parar, i aquest li va fer un gest d'enteniment de seguida. Era el seu codi particular: quan en Malasort feia una ganyota volia dir que necessitava o volia parar; si aixecava la pota dreta volia dir que intuïa un perill proper, i si aixecava la pota esquerra volia dir que es refiava d'algú o que aquest li queia simpàtic/a. Finalment, si movia la cua animadament i marxava fent salts descontroladament, volia dir que havia vist una euga preciosa i que el deixava plantat per una estona!.

Van decidir muntar campament i fer nit allà. El castell de la Tramuntana es veia molt a prop i estaven convençuts que a l'endemà hi arribarien. El Cavaller de la Mala Sort es va banyar al llac perquè volia estar net i polit per a l'endemà. Us podeu imaginar quantes desventures de mala sort els hi havien passat pel camí aquell dia, no?
Per exemple: sense voler, havien atropellat una Senyora Abella que, per sort no s'havia fet res. El que passa és que aquesta era tan remugona que, malhumorada, va cridar a totes les altres abelles, i aquestes van organitzar un atac programat cap al Cavaller i el seu Cavall que els havia deixat tots plens de picades als dos. Després, s'havien creuat amb una granota. El Cavaller, com a broma, li va fer un petó a veure si es transformava en príncep i resulta que es va transformar en Guarda del Bosc!

Aquesta va resultar ser una donassa desproporcionada i amb un gran mal alè de boca (d'aquí que el seu nom fos: LaDonotaDelGranMalAlèDeBoca) que els hi va posar una multa per no dur les ferradures d'en Malasort en bones condicions!. I és clar, com que la multa era una gran suma de diners i ells no en tenien, la guarda els va perdonar la multa a canvi de que li freguessin els plats de la seva cabanya. Ràpidament hi van anar, però allà en Malasort i el Cavaller es van trobar que hi havia la vaixella bruta des de feia 300 anys !!

Així que, seguint la seva tècnica habitual d'escapolir-se, van aprofitar un moment que la guarda estava despistada per marxar corrents cames ajudeu-me!. Havien aconseguit escapar-se d'aquella donota amb tant mal alè de boca, però van acabar tan rebentats que quan per fi van aturar-se, es van adonar que havien retrocedit força enrere pel mateix camí. I això els hauria fet retardar-se ben bé dos dies de la seva cita! I, per acabar-ho d'adobar a la punxa del Cavaller, no sabien com, s'hi havia format un niu d'orugues, que el Cavall va haver de treure curosament com va poder amb les seves ferradures gastades.

“Quina mala sort!”, anava exclamant sempre el Cavaller, com era habitual...
Finalment, però, després de reiniciar la marxa una altra vegada un cop descansats, havien aconseguit avançar un bon tros de camí sense massa imprevistos (tan sols van trobar-se un mussol guillat que els perseguia cantant-los cançons de la Shakira; van creuar per un llarg i inacabable camp de girasols xerraires que discutien tots a la vegada i no callaven mai, i van dinar en un descampat ple de tifes de vaca que feien tanta pudor que ara havien quedat ben perfumats). I ara podien descansar bé, tot prenent un bany a les fosques i lluitant contra els mosquits, això si.

Quan de sobte...

“ I tu? .... qui ets?” va dir la Dama Despistada traient el seu cap de sota l'aigua i tota sorpresa per la pudor que feia aquell Cavaller, mentre intentava desenredar-se encara la seva cabellera blava plena d'estels amb una pinta gegant i es preguntava si el deuria conèixer o no d'abans aquell home que s'acabava de trobar....

El Cavaller de la Mala Sort va caure rendit d'amor a l'instant davant dels encants involuntaris d'aquella Dama, de curves exagerades, que duia col•locades unes ulleres immenses de submarinista mig plenes d'aigua per dintre i un banyador de cos sencer de neoprè d'última moda de color rosa fluorescent amb “topos” de color violeta.

“Ostres, aquesta és de segur la meva Dama, perquè m'agrada moltíssim i perquè és com si ja la conegués de fa molt de temps... i jo que em trobo aquí a l'aigua amb la meva muda vella, fent mala olor i ple de picades d'abella per tot el cos... quina mala imatge que dec fer.... quina mala sort!” va pensar el Cavaller per dintre. Va mirar de reüll al seu cavall, i va veure que aquest es trobava ben endormiscat enmig d'uns matolls i babajava pel cantó dret de la seva boca sense voler. “Deu estar somniant amb eugues ben gegants! ... aquest cavall meu... que n'és de buscaeugues!”, va continuar pensant per si mateix el Cavaller.

“Que ets sord o potser no tens veu?.... què et passa que no respons?...” va insistir la Dama, que començava a sentir una mena de pessigolleig estrany a dins del seu estómac i no sabia ben bé per què aquell home li despertava una estima immensa desconeguda fins ara per ella a dins seu...

“ostres tu, quantes picades que dus per tot el cos!... pobrissó meu... si vens al meu Castell, segur que la meva mare amb molt de gust et farà una recepta de fang i oli de girasol amb musclos que t'anirà d'allò més bé i te les curarà totes... què hi dius?” va continuar parlant la Dama, tota orgullosa d'haver-se recordat de la recepta de la seva mare (en realitat, la recepta era una altra, però tan se val...)

“El meu castell és allà a dalt... però, ara que hi penso, no recordo com tornar-hi.... és que saps què passa?... sóc una noia molt despistada i sempre m'han de repetir les coses constantment perquè me'n recordi.... de fet, avui no sé què havia de fer que per això he vingut aquí al llac...” va dir tot seguit, i va suspirar una última frase a mode de conclusió tot dient “... ara... no me'n recordo!”.

Com us podeu imaginar, aquesta darrera frase era la frase que més deia la CarlotaQueMaiRecordaNiGota, evidentment!

Enmig de desventures de mala sort, de despistades innumerables, de mirades dissimulades entre ells i de raus-raus als seus estómacs, el Cavaller i la Dama van fer cap al Castell de la Tramuntana sobre del seu cavall, on van arribar-hi de matinada, mig morts de son, de fred i de picor de les picades de mosquit.
Un cop allà, per sorpresa seva, van observar que, precisament, no era la Maga Roselina qui els esperava a la porta del Castell, sinó que era la guarda del bosc! I feia cara d'estar molt enfadada...

“argshndhgahahahgggfstxxxght!!! .... sou aquí, carallots!!”... va fer la donota del mal alè de boca mig cridant, mig esbufegant i traient un alè pudent que va matar de cop i volta tots els geranis cultivats que la Maga tenia allà al voltant.
“ostres, només faltava aquesta donota pudent!... no sé pas què farem, ara... quin mal alè, recoloms !!” va pensar en Malasort tot tapant-se el nas amb la pota dreta mig dissimuladament, i pensant-se que ara si que no tindrien més remei que rentar els plats. I, el pitjor, ja es veia anant a cal ferrer a posar-se ferradures noves d'aquelles tan lluents i tan incòmodes!

“Bona dona, gran guarda del bosc que rodeja el nostre estimat Castell...” va dir la Maga suaument amb to imponent i asserenat, “què li sembla si, per a complir amb la multa, li paguem amb un bon pastís que he cuinat expressament per a vostè i que tinc guardat al congelador? ”, va continuar, tot pensant en el pastís estovat d'espinacs, nocilla, cogombrets, verduretes fregides al caliu i tres capes de quetxup amb mel i mató que tenia ja mig podrit al congelador.

“Mmmmmm.... què dius que tens quin pastís tan bo al congelador?...mmmm.... i dius que és per a mi?... mmmm... d'acord, que serveixi aquest pastís per a pagar la multa!” va exclamar amb uns ulls com taronges i la boca feta aigua LaDonotaDelGranMalAlèDeBoca, a la qual li encantava, evidentment, menjar molt (i mai es rentava les dents.... d'aquí que li fes tanta pudor l'alè!).

I dit i fet, tot va quedar solucionat. I la RosalinaDelaMàFina; en VictorotDelNasTort; l'OriolotDeLaMalaSort; el seu cavall Malasort i la CarlotaQueMaiRecordaNiGota van viure despistats, desventurats, bencosits i mecanitzats més contents que unes santes pasqües al Castell de la Tramuntana al llarg de la seva historieta.
O, més ben dit, així va ser com es van trobar el Cavaller de la Mala Sort i la Dama Despistada.

Ah, per cert, que al cap d'un temps els dos protagonistes d'aquesta historieta d'amor succeïda l'any màgic del Drac número 729 van tenir dos fills preciosos com a descendents: en RovertQueSempreEsPerd i l'AnnaQueSempreTéGana.

I vet aquí una Dama,
i vet aquí un Cavaller,
vet aquí que aquesta nostra historieta,
es retira fins l'any que ve.

la petita historieta de la gran vaca Paca

Va obrir els ulls i va veure una gran llum blanca resplandent allà al fons de la foscor. “Caram, quina llum més bonica i més curiosa!”, va pensar, “a veure què és?....” es va preguntar i, tot empenyent amb força, va fer cap allà a treure-hi el cap...

“Ja surt el cap!!!” va exclamar amb els ulls oberts com dues taronges el doctor VACAllà, tot content. Amb les seves delicades mans i braços va extreure primer el cap, després el cos i finalment el cul d'aquella grossota vedella que estava ajudant a néixer en aquella ocasió. “Benvinguda a aquest petit món terrestre... ” va dir el doctor en veu alta tot fent una cara amable a la vaca que tot just acabava de néixer i ja somreia.

I, després de tallar-li el cordó umbilical, la va ensenyar a en Guim, l'amo de la granja on es trobaven i a on viuria a partir d'ara la petita GRAN vedelleta. Amb un ampli somriure com el d'aquell qui se sent orgullós d'alguna cosa, en Guim va fer un gest afirmatiu amb el cap cap al doctor i va suspirar, tot pensant en el nom que li posaria a aquella vaca nova que acabava de néixer i que era tan... gran... “Paca, es dirà Paca aquesta gran vaca!” va pensar per si mateix, i així compliria amb la tradició familiar dels noms de la família de la Paca.

Resulta que la família de la Paca era molt gran i ara, amb ella, éren ja 11 membres en total!. La Paca tenia cinc germanes (la Paula, la Puri, la Pili, la Petra i la Patri) i quatre germans (en Pol, en Pere, en Pau i en Pacu). Éren nou fills en total, déu ni dó! I, com heu pogut veure, tots els noms de la seva família començàven amb la lletra P. Aquesta era la tradició que seguia el senyor Guim des de sempre amb aquesta família vacal.

Els pares de la Paca es dèien Pancràcia i Pancraci i,éren de les vaques més estimades a la granja, doncs feia temps que hi éren i, sempre que arribava alguna vaca nova a la granja, la posaven al dia del funcionament de les màquines de llet, les hores de descans, els dies que anaven a passejar pel camp, les tasques que els tocaven de fer cada setmana, i moltes altres coses més. Seguir un ordre i respectar el torn de cada família vacal en cada moment determinat era molt important doncs assegurava que tothom rebia el que li tocava i quan tocava i, a més a més, ajudava a posar una mica d'ordre a la convivència de tanta vaca junta, doncs a la granja hi vivien ja 1328 vaques!

Us imagineu que cadascuna d'aquestes vaques fes el que volgués a cada moment?.... serria un gran terrabastall! Sort que en Guim era un pagès molt pacient que tenia molta cura dels seus animals i els tractava a tots com si fóssin la seva pròpia família. Imagineu-vos si en feia de temps que en Guim les coneixia a les vaques, que quasibé recordava tots els seus noms! Si, la Paca, havia tingut la gran sort de néixer en una bona granja.

La granja d'en Guim estava situada al costat d'un poble anomenat VACA risses. VACArisses era un poblet català situat a la comarca del Vallès Occidental, al límit amb les comarques del Bages i del Baix Llobregat. Segons els seus habitants, VACArisses es trobava en un entorn natural privilegiat, ja que no només gaudia d'estar rodejat pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac; sinó que també estava a tocar del Parc Natural de Montserrat, i per tant esdevenia un excel•lent mirador d’aquesta particular i preciosa muntanya que tenia forma de gran serra.

VACArisses tenia aproximadament 6.000 habitants i, potser per tal i com el seu nom indicava, hi havia moltes granges de vaques al seus entorns. De fet, dèien que, per cada habitant del poble de VACArisses, hi havia 6 vaques! Imagineu-vos quantes vaques concentrades hi deuria haver en tan sols uns 40,54 km2 aproximadament d'extensió que feia el poblet... no està malament, eh?!

A la família de la Paca parlaven, evidentment, amb el “llenguatge de la P”. L'idioma de la “P” era ben fàcil d'aprendre, doncs només variava del català normal i corrent en una qüestió: després de cada vocal que hi hagués a cada síl·lava d'una paraula es repetiria una lletra P i a continuació s'afegiria de nou la mateixa vocal anterior a la P repetida. Per exemple, per a dir “Hola, què tal, com estàs?” dèien “Hopolapa, quepè tapal, copom epestapàs?”, o per a dir “m'agrada molt l'escudella, i a tu?” dèien “m'apagrapadapa mopolt l'epescupu-depellapa, ipi apa tupu?”. Així de fàcil i així de divertit era!

La Paca era una vaca que va néixer gran, de fet, sempre més de la seva vida va ser més gran a la resta de vaques catalanes de la seva granja i de la seva comarca. Ningú no sabia el perquè de les seves dimensions tan exagerades. No és que estigués grossa o que fos massa grassa, no. Era una grossor diferent, tota ella era d'unes dimensions espectaculars però tota ella era ben proporcionada, talment com totes les altres vaques. Això si, molt més gran que totes les demés.

Segurament aquest fet distingidor d'ella era la que la feia sobressaltar per sobre de les altres vaques de la granja encara que no ho volgués i, tot i que a ella li fes vergonya ser tant diferent a les demés, aquest fet tenia també coses bones. Com per exemple, quan els nens i les nenes de les escoles de VACArisses i rodalies anàven a la granja a estudiar i a conèixer la feina dels pagesos.

Quan la canalla visitava el menjador de les vaques, com que el cap de la Paca sobressortia per sobre del de les altres, sempre es fixaven amb ella primer i la feien servir de model per a totes les explicacions, de manera que la Paca sovint menjava acompanyada de la presència dels nens i de les nenes, que observaven ben encuriosits com rosegava el seu pinço.

A la Paca li agradava menjar en companyia i li semblava que aquelles petites personetes que ara la visitaven éren potser algunes de les que prenien la seva llet pel matí, just abans d'anar a l'escola. Ella, com sempre, somreia, doncs li agradava molt somriure, i és clar, els nens i les nenes de seguida li agafaven una particular estima. De vegades, fins i tot, alguns nens i nenes l'havien tornada a visitar algun cap de setmana amb les seves famílies tot passant per allà, i li havien portat herba fresca del camp com a regal!.

En Guim estava content de poder ensenyar la seva feina de pagès a aquells i aquelles que serien les noves generacions de persones a Catalunya. “Tan de bo algun nen o alguna nena d'aquestes que vénen per aquí a visitar-nos tingui ganes de ser pagès o pagesa quan sigui gran... és una feina dura aquesta de treballar al camp, però no estàs mai sol i tens la companyia de tots els animals i, a més a més, és una feina útil, doncs si no, qui produïria la llet que tots bevem a casa nostra?...” pensava sovint per dintre, quan atenia a les escoles i les famílies que el visitaven. Però sempre li quedava el petit dubte de si servia per a alguna cosa, tantes visites...

Un dia la gran vaca Paca va caure molt malalta. De cop i volta es posava molt nerviosa per qualsevol cosa. Ella, precisament ella, que era la vaca més tranquil·la i més feliç de la seva contrada. Com que es posava nerviosa per a no res, qualsevol cosa la molestava i llavors s'irritava i irritava als altres i feia posar a tothom “de mala llet” que en diuen. Precisament ella, que mai feia cap crítica a ningú, que ni tan sols molestava amb la seva cua a les emprenyedores mosques que sempre rondaven pels seus costats.

Imagineu-vos si passava nervis, que dels nervis que passava, cada vegada s'aprimava més i més, deixant de ser la gran vaca encisadora que havia estat sempre. I, és clar, com que estava tan prima, produïa menys llet també. La Paca estava molt trista, tots els seus germans i germanes també ho estaven i intentaven fer-li companyia, però com que ella es posava tan nerviosa, encara era pitjor; i els seus pares estaven d'allò més preocupats, igual que en Guim que, de seguida que ho va veure, va trucar al doctor VACAllà perquè anés a visitar la vaca Paca. Quan el doctor va veure-la de seguida va saber què era.

“Paca maca...” li va començar a dir en to suau i dolç, “...tens una malaltia que es diu la malatia de les baques boges; però no et pensis que estàs boja, eh?... no.... no et preocupis... senzillament, estàs molt nerviosa, oi que si?....” la Paca va fer que si amb el cap tota moixa, “...hi ha moltes vaques arreu del món que alguna vegada s'han posat malaltes com tu i també s'han posat molt nervioses; vaques d'Irlanda, França, Portugal, Alemanya, Itàlia i Espanya, entre d'altres països com el nostre, Catalunya...” va continuar explicant el doctor, “...però no et preocupis: per sort, fa uns anys, un jove que és de la nostra comarca i que li agraden molt les vaques, amb l'ajuda dels pagesos, va trobar un remei que cura aquest mal.

Ara et posaré una vacuna i, en uns dies, estaràs recuperada del tot, d'allò més sana, tranquil·la i calmada com sempre, ja veuràs!” va concloure tot seguit el doctor, tot tranquil·litzant a tothom. Evidentment així va ser i la Paca va seguir totes les indicacions que el metge li va dir i es va anar recuperant fins a curar-se del tot. Poc a poc es va tornar a engreixar i va tornar a ser la gran vaca Paca, sempre contenta, tranquil·la, somrient, gran, ben gran, ben ben GRAN.

Tothom estava molt content i unes setmanes després, un dia primerenc d'estiu, en Guim de sobte es va recordar d'un jove vailet que una vegada, en una de les visites que van rebre a la granja d'una de les escoles de la comarca, li havia parlat que ell, de gran, volia ser un gran metge de vaques per a curar-les a totes, perquè se les estimava molt.

Qui sap si deuria ser aquell mateix nen petit el que, anys més tard, va descobrir el remei que ara havia curat a la vaca Paca... qui ho sap. Però haver-se enrecordat d'aquest detall va fer posar content a en Guim que va pensar que “... si que serveixen, si, les visites de les escoles a la granja... ensenyen als nens i a les nenes que darrera de cada animal, de cada gat, gos, gall, vaca, hi ha una vida i una història també, i que tots els animals, serveixin pel que serveixin, mereixen ser també tractats amb respecte i amb amor mentre viuen”.

Va somriure novament amb aquell somriure ampli seu, aquell somriure com el d'aquell qui se sent orgullós d'alguna cosa. I, un cop va haver tancat els llums i va haver deixat a totes les vaques dormint -doncs ja s'havia fet fosc per aquell dia- va fer cap a casa tot pensant en el vedellet o vedelleta que la vaca Paca duia al seu ventre i que neixeria al cap d'uns dies.

“Mmmm...hauré de rumiar un nou nom que comenci amb la lletra P”, va dir-se a si mateix, i va posar-se a riure alegrement.

I vet aquí una vaca,
vet aquí un vedell,
vet aquí que aquest conte,
ja s'ha fet vell!

poesia

(im)perfecció

El que més m'agrada
de la meva imperfecció
és aquesta recerca
en constant dinàmica de canvi
de la meva pròpia idea
variable de perfecció.

1,2,4,5 ... a,k,j,b...

Anava el Senyor dels Números comptant pel carrer...
... venia la Senyora de les Lletres parlant per la vorera.

Quan es van creuar.
I es van mirar.
I es van aturar.
I es van somriure.
I es van agradar.
I, fins i tot,
van estimar-se en secret
en els seus somnis privats
per uns instants.

- 1,2,4,5,8,0,3,77,9,4? ...va preguntar-li ell.
- a,k,j,b,e,d,r,l,m,a,t,h,z! ...va respondre-li ella.

... (?) ...

No van entendre pas res
del que es deien l'un a l'altre.

Sort, però, que l'art de somniar
i l'art d'estimar-se,
encara són llenguatges universals.

Oirad

Es digne d’un amant
guardar la compostura,
i suportar el dolor en solitud;
més en silenci ha d’estar,
quan l’estima li es negada.

Tal proesa (tal patiment)
és prohibició de llibertat,
doncs resta lligat a la permanència
d’aquell sentiment constant.

Pitjor, però, es la distància.
Doncs no escoltes, ni veus, ni
sents la seva figura.
Tan sols somies el seu record,
mantingut en el cor, però oblidat en la memòria.

Ell està lluny, molt lluny.
A altres llunes de camí de l’horitzó.
Encara pots sentir la melodia del seu somriure,
I aquella estranya olor, exòtica com
La seva dolçor encuriosida en els seus ulls.

Tímid, però perfecte.
Perfecte però lluny.
Molt lluny.

(1997)

Sergi

Recodes la versió
que en vam fer,
d'aquella pausada
i melòdica cançó?...

T'encantava i tu
sempre en murmuraves
la melodia de rerafons
a mode de segones veus.

Eis, però que no has marxat, eh?...

Hi ets en una
petita part repartida
a cadascun de nosaltres,
a tots aquells qui,
conjuntament amb tu,
hem estat i vam ser.

Hi ets aquí,
a dins nostre i
si acluquem els ulls
per uns instants,
gairebé et podem
sentir el somriure.
I te'l retornem,
amb els ulls
sincers i brillants
com a tu t'agradaria.

(en memòria del Sergi Vila: siguis on siguis ara, des d'aquí ja et trobem a faltar... sàpigues que una estoneta de cada dia et pensem, et recrdem, t'estimem. Un somriure immens, OKINS!! :D )

a fora hi plou grisor

A fora hi plou grisor.
El cel de la malenconia
abriga els ocres de la tardor.
Els colors de les teves passes:
on ets ara; on són?
Buidor ampliada, coneguda tristor,
tossuda enyorança capficada,
dolor que reinventa el dolor.
Retorna la pluja de les paraules,
espera persistent la foscor.
Tempesta de jo contra jo,
la més temuda Presó.
I el misteri que perdura: Qui soc Jo?
L’oblit de la certesa
que el món pot ser món,
si així un ho estima,
si així un ho vol.
Qui dóna vida a la vida,
sinó tu, i jo, nosaltres, Tots?
Hi plou grisor a fora.
A fora hi plou Tardor.

a vegades

És ben cert que a vegades
ens estimem no obrir més els ulls,
quan la vida ens apunyala
amb realitats concretes.

I la fugida ens lliga a somnis
que potser no es compleixin mai.
Qui ho sap, això darrer.

Potser ens hem malacostumat
a pensar que el món pot ser un altre
i decidim negar alguns destins concrets
que considerem injustos, incoherents.
Volem creure que la vida és canvi
perquè el canvi hi és, i ens acompanya
indefinidament amb el pas del temps.

És ben certs que a vegades
ens estimem no obrir més els ulls
i així podem quedar-nos a casa,
en els nostres espais particulars
i amb les nostres paraules que
ens ajuden a mantenir els ulls brillants.

agafa'm de la mà

Agafa’m de la mà,
que torni el somni,
que tota la pell tremoli
i a fora, mil fanals.

Agafa’m de la mà,
sigues amic i amant,
i que els arbres aixopluguin
les pluges de la realitat.

Agafa’m de la mà,
les passes compartides
i mira’m els ulls brillants,
que tornin els secrets amagats.

Agafa’m de la mà,
vull ser teva sempre,
sospirs a cau d’orella,
bull la veu de l’espera.

Agafa’m de la mà
omple’m de lluna l’ànima,
que bufi el vent del desig,
i a fora, mil demàs.

al capdamunt d'una escala

La lluna es perfila
al capdamunt d'una escala
i somriu, la nit,
quan de nou, per fi, l'abraça.

El llençol dels estels
contempla a la humanitat
que dorm silenciosa
a la recerca dels seus somnis.

I calla la veu del món.
Bona nit als amants,
bona nit a l'esperança.

amb cada pluja, un reflex d'instant

Com la distància que separa
el sol de la lluna
i essent ombra
de la puresa del teu cos,
fujo de la teva constància
per evitar el dolor.

Amor i Solitud.
Delit i fam de tu
que buides en mi
l’esperança de cada despertar.
Absorveixes cada pas,
cada mot, cada cant.

Amb cada pluja
una gota, un reflex d’instant
que llisca pel teu pit,
infringint les lleis del teu cor
en una posta de sol
que mai més tornarà.

Trobes sense buscar allò
que reclames de ser teu
però que desconeixes
tant com a tu mateix.

I tot esdevé res
dins el somni d’hivern
que envolta el blanc ropatge
que cobreix la teva figura.

(1997)

avui

Avui construeixo d'amagat
ponts cap a l'invisible del teu ésser.

Avui desxifro paraules inevitables
inventades conscientment per tu.

Avui teixeixo racons de lluna plena
que donin sentit al sentiment que esdevens.

Avui imagino dreceres cap a la teva veu
i desitjo un espai de llibertat de la teva pell.

Avui ploro la certesa de no tenir-te
mentre somric a l'esperança del demà.

Avui temo la temptació de l'oblit del sentiment.
Avui la nit és plena dels somnis del silenci.

avui estic..

Avui estic…
a dos centímetres d’algun somni,
a una passa del teu somriure,
a cavall de la voluntat de ser,
a mig camí dels colors de la
posta de sol d’aquest capvespre.

T’estimo.

Avui estic…
més enamorat de tu que ahir,
menys enamorat de tu que demà.

bon dia

Bon dia, pel matí.

Tan se val els mals sons,
no importa si has iniciat
el dia amb mal peu.
Oblida que plou,
no pensis que
el bus anirà tard,
no cal enfadar-se
amb el taxi histèric
del teu costat,
per què buscar
tres potes al gat
en aquell problema laboral?...

Posa el tè a bullir,
avui no queda pa,
ja menjaràs pel camí.
El diari es mulla,
però encara hi pots llegir
que l'horòscop augura
mal ambient avui.
Va, qui fa cas de què?
Per què començar amb un mal matí?
No, no cal donar-hi més voltes.
Pots somriure
malgrat tots els malgrats.
Petiteses quotidianes
que no has de deixar
que esborrin la bellesa
de poder ser aquí, ara,
a la vida, al món.

I mantens el somriure,
la iaia de la cantonada et saluda,
la nena del metro
agafada a la seva mare
et mira vergonyosa
amb la pregunta als dits,
i li acluques l'ull
en to amistós:
segur que a l'escola,
ella també té les seves
quotidianitats difícils
-o no tant- d'assumir
al mati, quan et lleves...

Bon dia, pel matí.

bona nit

De nit.
La calma.

El respir del món.
El somni de la humanitat.

Entreobro els ulls,
et contemplo el son.

No hi ha res més bell
que veure't dormir.

Quanta profunditat,
la pau del teu respirar.

bona nit,
amor.

busco un present

Busco un present fet a la meva mida.
Un present on pugui oferir
tota la immensitat de la meva vida.

Si us plau, si algú en coneix algun,
me'n podrà concedir referències?

Pagaré el bon preu
d'uns quants somriures,
mitja dotzena d'encants,
quatre quilograms d'alegria
i un toc ignorant -i no tant- de poesia.

capaç que soc..

Capaç que soc de pujar
la muntanya d'il·lusions més alta
si tu m'hi esperes a dalt de tot
amb un vestit transparent
de totes les nostres trobades.

Capaç que soc de despertar
totes les albes que tant ens espanten
si així tu m'expliques a cau d'orella
alguns dels teus somnis despentinats
i alguns dels teus viatges als astres.

Capaç que soc de robar
qualsevol fanal de lluna blanca
per il·luminar-te, si mai no trobes,
la llum de mil colors i cares
que sempre dus a dins teu amagada.

Capaç que soc de caminar
sense els braços ni les cames
si tu en necessites uns altres
per poder retrobar el camí silenciós
del pas incert de les teves passes.

Capaç que soc d'aturar el temps
que tot ho neix i tot ho mata
si així puc retenir amb mi uns segons,
una estona més i una mica més encara
la teva mirada que tot ho acompanya.

Capaç que soc de regalar-te
les meves esperances imaginades
si així puc tornar-te a fer sentir
aquest teu somriure de mar endins
i danses de pluja a la platja.

Capaç que soc de vendre'm
el destí en una partida de cartes
si així puc guanyar-me un bocí
del teu nom i de la teva rosada
en un instant de tu i de vida retrobada.

combat

M’agrada trencar els
límits de les teves pors.
Desafiar-los, combatre’ls.
I sentir-me responsable
de que siguis una mica
més lliure a través de mi.

M’agrada trencar els
límits de les teves pors
perquè quan ho faig
també desafio i trenco
els meus propis límits
de tot allò que m’espanta.

como el largo camino del peregrino...

Como el largo camino del peregrino
me encuentro, de nuevo sola,
ante las montañas que me ofrece tu cuerpo.

Es tan grande la dimensión de tu alma
que mi eco se pierde en tus palabras
y tu sonrisa es para mi un nuevo despertar.

Ni el mayor amanecer de mis pensamientos
supera en abundancia tu mirar;
y el océano despierta tempestad de envidia
cuando es comparado con la locura de tus ojos.

Solo tuya es tu imagen cuando la pones en los demás.
Pero mas lejana es cuando la escondes dentro de ti.
Tanto, que ni el mayor de los deseos puede desnudarla.
Y, sin embargo, pareces decirlo todo
con tan solo el movimiento de tu piel.

Seguirte el camino es equívoco de palabras.
Eres lo que no es nada, y no existe nombre para tí.
Y así, sólo el viento concede respuestas
al peregrino en su fin.
Sólo entonces se entiende tu nombre;
cuando soplan mármoles rotos por la edad.

(1999)

contemplo el teu nom

Contemplo el teu nom
a traves de mi
perquè visc en el teu rostre,
perquè respiro fam de tú.

Et vull
en cos i ànima...

... i t’estimo,
amb el pit obert,
amb el cor bullent,
amb la paraula boja,
amb la ment perduda.

Perpetu el sentiment
i incansable l’emoció...

Endolces la meva vida
amb els teus petons
i acabo desfeta
de passions,
de sensacions,
de sentiments,
descontrolats i embojits...
desconeguts,
exhausts.

Visc amb l’emoció
de sentir-me viva
junt a tu,
al teu costat...

(2003)

contrarietats de la llibertat

Quan el cor pensa i el cap sent
i tu estàs a mil llunes lluny
i la calma em manca
perquè ja no hi ets.

Contrarietats de la llibertat.

Quan la por m'esborra els orígens
m'avergonyeix les paraules
em desdibuixa la ideologia
m'obstrueix la transparència
de poder ser el que lluito ser.

Contrarietats de la llibertat.

Com l'arbre que lluita
per mantenir la soledat
compartida de la seva causa.
Un prat massa limitat
per a tantes ganes de vida
i massa ampli per a
les arrels necessàries.

Contrarietats de la llibertat.

No entenc les preguntes
del teu caminar segur
no comprenc la tristesa
del teu rostre serè
no puc suportar allunyar-me
de la imperfecció tan
bella que conformes.

Contrarietats de la llibertat.

d'interior la llum solar avança

D’interior,
avui la llum solar avança
i el sol guanya terreny
a l'habitació.
En són,
les formes seves
fetes de càlida filigrana;
talment la imatge tímida
que sempre s'esmicola
pels forats de la persiana.

Il·luminats ja
els racons més inesgotables
de l'espai que conforma
el lloc on em trobo.
 Reconec les mateixes imatges
- una, l'altre, la següent - 
al lloc que els correspon
per monotonia.

Amb segells,
els records
de tants i tants instants
viscuts al meu davant.
Les mateixes parets, 
els mateixos perfils
barrejats,
units,
en diferents maneres úniques 
de veure'n el seu contingut.
Perfectes i modelades ombres;
figures.
 
Puc sentir
el perfum del cafè,
i lluny,
el tacte de tanta infinitat
i l’olor a sensacions
que em transmet,
avui,
la llum dels colors.

Hi ha esperances
que parlen de pors
també desdibuixades
per tonalitats d’ombres,
avui,
aquí,
en aquesta habitació.
I la tranquil·litat confón
aquests moments planers
dels ocres del capvespre,
allà,
a la fora desconeguda.

Sols uns pocs instants després d'ara,
tornaré dins aquest nostre món
tan teu - i tan meu a la vegada-
que m'omple els instints
i em buida les butxaques
de pensaments.

I de nou m'aferro a la teva imatge
com mai més puc fer
d'altra manera,
en qualsevol dels sentits.
Perquè,
d’interior,
avui la llum solar avança
i el sol guanya terreny
a l'habitació.

I puc sentir el perfum del cafè,
allà a la fora desconeguda,
i palpo el costat del llit
i constato que hi ets,
adormit, somniant,
al costat de la meva vida.

(2003)

de puntetes, per si de cas.

De resquitlló i de puntetes
avergonyida i sempre demanant perdó,
torno de nou a treure el cap
per aquest espai nostre
de la no normalitat.
Una vegada més
hi deixo la petjada arrepentida,
però la meva més sincera,
perquè necessito reafirmar-te,
una altra vegada i per si de cas,
que et vull, que hi sóc.

des d'on ets ara ...

Diuen que ara reposes
en alguna o altra
infinitat del mar.
Que, des d'on ets,
tot ho pots veure i
tot ho contemples
llunyanament.
Com en una altra
dimensió. Secreta.
Potser aquí on ets
tinguis el teu propi altar.
Un espai ni gran ni petit
des d'on fas créixer
el teu nou petit món.
O potser no. Qui ho sap.
Qui sap si en aquest
lloc on ets ara
hi ha un jardí de flors
que dugui el teu nom.
T'agradaria. Tu sempre
somreies amb l'arribada
dels colors de cada
nova primavera.

Diuen que ara reposes
en aquest mar paral·lel
de vida plena i sentida.
I que estàs lluny,
a més de mil llunes
del nostre horitzó.
I que, des d'on ets,
continues el teu somni
de ser millor persona
i de regalar, de tu
als altres, el més bo.
Tan de bo un dia
pogués enviar-te flors
i així poder-te dir
quant t'enyoro i
quant et recordo.

des de la vida estant

Tu ets qui fa que jo vulgui ser
millor persona cada dia.
Tu ets qui dóna sentit
a tot allò que jo soc,
a tot allò que jo esdevinc
a cada moment, a cada pas,
amb cada pluja, amb cada sol.

Tu em fas brillar
quan no trobo estrelles
i a fora tot és fosc.
Perquè duc
els teus orígens
a dins meu.
I no hi ets, perquè
vas haver de marxar
abans d'hora.
Però jo t'estimo intensament,
des de la vida estant.
Potser no puc explicar-te
com et trobo a faltar,
però et recordo
amb un somriure als llavis,
i una llàgrima d'emoció galta avall,
tal i com a tu, segurament,
t'hauria agradat.
Siguis on siguis,
t'estimo mare.

descobrir-te

Tinc ganes de descobrir
de quin color és el teu orgasme,
quina melodia proclama
l'excitació del teu entrecuix,
quin joc del tacte prefereix
la teva passió (des)controlada.

Tinc ganes de veure-hi a través
de l'univers de la teva mirada,
d'abraçar-me infinitament
a les carícies de pau del teu ésser,
de gaudir dels silencis que et defineixen
i que esdevenen allò més profund de tu.

Deixar de veure murs per tot arreu.
I poder-te oferir
tots els regals que m'inspires,
tots els somriures que
invento especialment per a tu.

Descobrir-te.
Descobrir-me.
Descobrir-nos.
I poder ser,
esdevenir conjuntament.

el mapa de la vida

Aquest mapa de la vida
que amaga rutes perdudes,
verges, úniques i invisibles
als ulls dels qui només
hi veuen en línia recta.
Ulls que ignoren, fins i tot,
les curves de l'horitzó,
la impermanència constant,
il·limitada i infinita de la mar.

Aquest mapa de la vida
que traça relleus d'esperances
i oceans d'il·lusions compartides
a aquells qui no han perdut
el somni, el sentiment
de dir i de fer,
de sentir i de ser.

Aquest mapa de la vida
que guarda els secrets
de la mà subjectiva
i universal de la història
que escriu el nostre temps.

el temps ens mana

Intentem, al llarg de la vida,
aprendre a conviure
amb el rellotge del temps.
El nostre temps.

Però, quan arriba l'hora del final,
no volem marxar mai.
I plorem. Alguns, en silenci.

És així de lògic a dins nostre:
viure, malgrat tots els malgrats.
Perquè és l'únic que coneixem.
I la mort, la incertesa, ens espanta.

Així som. Així vivim.
Així plorem sempre quan marxem.
Perquè, malgrat no ho volem,
el temps sempre ens mana.

estatut - turu - rut !

... rebaixat, abatut, malractat, retallat...
menyspreat, interromput, desgranat, esmicolat...
menstingut, irrespectat, blasfemat, decaigut...
desprestigiat, culpabilitzat, malcomprès, manipulat...
infectat, empobrit, capat, abandonat.
...
Estatut - turu-rut!

És Espanya qui NO ens vol,
així tal i com som nosaltres.
És que, tal volta, podem canviar
allò que som, allò que esdevenim?

Ni podem, ni volem.

ADÉU ESPANYA.

estimar-te... senzilla teoria, complicada realitat

Estimar-te.
Senzilla teoria, complicada realitat.

Estimar-te, així a seques,
sense cap rerafons, sense cap segona intenció.
Jo no crec en les segones parts,
si aquestes són una continuació de les primeres.

Estimar-te per naturalesa pròpia,
sense esforços extraordinaris
i sense espectacles desesperats,
però amb la lluita constant normal
i aquella consciència de dos.

Estimar-te ni massa ni menys,
senzillament en el seu temps just,
en el seu espai precís.
Una estima rodona
pel nostre àmbit de les coses.

Estimar-te amb la creença compartida,
i la voluntat consensuada,
retrobada conjuntament, si cal, en cada passa.
Créixer sense ser-ne conscients,
avançar en direcció sempre oposada
a la normalitat establerta.

Així és estimar-te.
Senzilla teoria, complicada realitat.

(2007)

fa una nit que tot ho suma

Fa una nit que tot ho suma,
hi ha una fosca de mil colors,
sento el tacte de la incertesa
i el neguit del desig als teus mots.

Remuga el somni de l'albada,
es desvetlla l'oblit de les passions,
acompanya la brisa de la distància,
amb cada estrella ets més a prop.

Ens acull el temple de la primavera
que avui construeix ponts a l'univers,
xiuxiueja a cau d'orella el firmament
veig les muntanyes nues del teu cos.

I et miro la mirada transparent,
mentre ens penetrem l'ànima oberta,
i neixen flors noves al jardí del silenci,
potser no estem tan sols com ens imaginem.

Fa una nit que tot ho suma,
es desvetlla l'oblit de les passions,
ens acull el temple de la primavera,
amb cada estrella ets més a prop.

feixuc i carrincló

No volem formar part
d'aquest Govern Espanyol
feixuc i carrincló
amb ressaca a franquisme
i a censura camuflada.

Fa pudor d'intolerància,
i de manipulació,
fa ferum de no reconeixement
de la pluralitat
de res ni de ningú.

Queda clar el camí esgotat,
el de l'Autonomisme.
I només en queda un de sol
per avançar i ser un poble
més democràtic i més lliure:
LA INDEPENDÈNCIA.

Amics i amigues,
aquest és,
també i per descomptat,
el meu camí.

ferides que no es ploren

Hi ha ferides que són tan i tan profundes
que fins i tot no les podem ni plorar.

Ens punyen a dins del pit
com un esguinç de l'ànima
que sagna tristesa i no pot parar,
que ens ofega el somriure habitual,
els colors, la vida i l'aire
quan se'ns escapen i,
sense voler-ho, les deixem anar.

Perdona'm si t'he obert portes amagades,
si t'he remenat el teu calaix
de desastres personals,
si he entrat on estava prohibit entrar.

Perdona'm si per gosadia descarada
he buscat en l'espai de la teva tristesa
despertant-la del seu somni
tan ben curosament cuidat.

Però ho havia de fer.
Perquè hi soc per a compartir amb tu,
i plorar tot el que calgui,
si és que ens fes falta.

Perquè no vull que ens abandonem
a un constant recordar ferides;
perquè jo crec en les reconstruccions
de somriures, i colors, i vida, i aire.

hi haurà un dia...

Hi haurà un dia en el què podrem parlar
d'aquest espai nostre amb naturalitat
i llavors sabrem que el nostre camí conjunt
ha avançat en una direcció nova.

I també estarà bé, què carai.
Que queden tantes primaveres per venir,
i demà el món potser no s'acaba...
Que entre la no normalitat i la normalitat
hi ha tan sols una línia imaginaria,
si nosaltres ho volem.

I jo, aquest dia, hauré d'aprendre
a voler-te de puntetes, per si de cas.
Faré els deures el millor que pugui
i m'esforçaré per ser, un cop més,
una bona estudiant durant
tot aquest temps que ens separa.

Hi haurà un dia en qual
ens mirarem les transparències
i resumirem totes les carícies
i totes les mirades, i pensarem que,
parlar d'aquest espai nostre
no està tan malament.

hi penso tot sovint...

Hi penso tot sovint.
Que els homes i les dones
tendim a complicar-nos
massa totes les coses.
La vida, per si sola,
ja té prou complicacions.

I doncs?
Per què aquesta mania
de fer-ho encara
tot més rebuscat?
Per què aquesta
disconformitat
amb tot i amb tothom?
Que si avui plou,
que si m'han robat el cotxe,
que si no puc dormir,
que si em fa mal el dit
petit del peu esquerre...
Quina gran pèrdua de temps
tanta complicació, tanta
queixa per a tanta petitesa.
Pensem més en allò que ens buida
que no pas en allò que ens omple.
Pensem més en allò que ens falta
que no pas en tot allò que tenim.
Pensem més en el dolent i
no aprenem mai la lectura
bona de les coses.
Aquella que ens fa aprendre.
On ha quedat l'aprenentatge
de tot plegat? La senzillesa
de l'exercici de la reflexió
que tot ho calma i tot ho aclara?
Hi penso tot sovint,
en tot això...

imagina't ...

Això em passa,
quan sento en present
i penso en futur.

i imagino...

Imagina’t ara,
que ets amb l’enamorat teu,
i que aquesta serà
la vostra darrera trobada.

Imagina’t que no existeix
aquell demà que tant esperem
com si el dia que avui s’acull
fos infinit en una posta de sol de mil llunes.

Quan els teus ulls humits
retrobin que no hi ha alba,
adona’t sembrant llavors
de com has estimat fins ara.

Per ser l’últim dia,
no serà, ni el més intens ni el més trist,
però sí el més enyorat,
quan de nou després el recordis.

Imagina’t, imagina’t...
mentre somrius.

Perquè saps que no és el darrer dia,
perquè l’esperança sempre et venç
i estimes de puntetes, amb precaució,
per deixar una mica d’història per demà.

Això em passa,
quan sento en present
i penso en futur.
I imagino...
tantes coses...
tant per a tu.

(2003)

jo la muntanya, tu el mar.

Jo sóc de paraules,
tu ets de fets.
Jo sóc de muntanya,
tu prefereixes el mar.
Jo sóc més celestial,
tu ets més terrenal.
Jo sempre parlo,
a tu t'agrada escoltar.
Jo una hiperactiva,
tu molt més calmat.
Jo m'imagino al camp,
tu vius a la ciutat.
Jo estic feta de somnis,
tu més de realitats.
Jo escric poesia,
tu escrius assaigs.
Jo sóc una artista,
tu ets un intel·lectual.
Jo una petita dona,
tu un home gran.
Jo sóc de multituds,
tu estàs fet de soledat.
Jo busco d'on vinc,
tu cerques cap a on vas.
Jo sóc més dubtosa,
tu un agosarat.
Jo explico secrets,
tu no en dius mai cap.
Jo recordo enrere,
tu projectes endavant.
Jo curo tristeses,
tu cures mals.
Jo parlo de sorpreses,
tu parles de pecats.
Els dos estem vius,
els dos som humans.
Els dos ens respectem,
els dos no ens volem fer mal.
Els dos ens estimem,
malgrat tots els malgrats.

jugar

Saps que tard o d'hora
les nostres mans
jugaran al joc del tacte.
I llavors l'univers
existirà de nou
i ens castigarà
per haver-lo oblidat
durant tant de temps.

El destí,
que punyeter és
i quanta lliçó
desconcertant
ens ensenya, a voltes,
a través dels seus
regals inesperats.

Sorpresa. El món
no s'acaba encara.
I pensar que portàvem
tant de temps sense
voler-hi veure.
El joc del tacte
ens protegeix el somni
als qui no sabem
llegir el mapa temps.

I ara, què? ...
Com continuar esdevenint
si no sabem quin
ni quan n'és el final?
Insisteixo: el destí,
què punyeter és.

l'actitud constant

Potser la felicitat
és l’actitud constant
d’omplir de contingut i
de sentit la nostra vida
a cada moment determinat.

Potser la felicitat
és la capacitat de
somriure a la vida,
malgrat tots els malgrats.

Potser la felicitat és
l’esforç de comprensió
d’un estat d’ànim que només
nosaltres mateixos podem
fabricar des de dins nostre.

La Felicitat és
si nosaltres som.
La felicitat comprèn
tot allò que ens conforma.

l'art de ser constant

En l'art de la constància
les dimensions de la vida
prenen consciència transparent.
Hi pots descobrir un bosc
de calma plàcida i un riu
de sentits oberts a tot.
En l'art de ser constant
es construeixen
arrels de permanència i
camins que fan créixer
el sentit de la història.
Hi pots descobrir un
caminar ferm de decisions
preses, que evolucionen
amb el pas del temps.

És l'art de la constància
el que transforma
el dubte en passa.
El que aprèn de
la incertesa i
n'edifica
murs d'esperança.
El que venç
la mandra i
s'omple de la suma
d'esforços compartits.
El que s'emmiralla
en la por i
l'assumeix com
al més gran
dels aprenentatges.

l'oblit de les paraules.

Paraules que juguen
i que s'estimen,
i que esdevenen poesia.

Quin gran poder de seducció
pels sentits de la nostra ment.

Quin gran somriure de la literatura
que tot ho abraça.

Quins petits grans respirs
per a la humanitat que mai no plora.

Paraules que juguen
i que s'estimen
i que esdevenen poesia.

I oblit.

l'obsequi

La vida t'ha obsequiat
amb els llavis de l'amor.
D'imprevist; per accident;
quan ja no creies; per equivocació.

La vida t'ha obsequiat
amb el desconcert del sentir;
la passió de voler,
el regal d'estimar.

La il·lusió de compartir,
la relativitat del dolor,
la immensitat del saber,
l'art d'imaginar.

I has de saber que
ja no seràs mai més tu.
I que un nou jo involuntari
neix a partir d'ara.

Amb les passes per dibuixar,
les mans per descobrir,
el cor per reafirmar,
els ulls per retenir.

La ment per valorar,
el seny per decidir,
les olors per recordar.
les paraules per a dir.

Has rebut un obsequi de la vida.
Ets un ser molt afortunat.

la donzella que fila

A la vora de la mar
hi ha una vella
donzella que fila.
Fila i fila,
el curs de la vida.
És bella i esvelta i
apassionada i molt gran.
Deu tenir uns quants
milers de milions d'anys.

En tots aquests temps
ha filat pau i guerra,
tants amors i tants odis,
justícia i no tanta, i
tota mena de contrarietats.
És així com es fila
la història del curs
de la humanitat.
Amb nusos i espais
i forats, sanefes i
entramats de fils
de totes les mides
i de tots els colors.
A voltes lentament,
a voltes a batzegades,
sovint massa de pressa
per a l'art del filar.
Però sempre amb passió.
La passió de la
contradicció constant
a les mans d'una
donzella bella que
amb el pas dels anys
fila i fila sense parar
a la vora de la mar.

la forma com m'estimes..

La forma com m'estimes..

..que em miris així de tendre,
que m'estimis així de gran,
que em cuidis així d'intensament,
que em vulguis a cada instant,
que sigui jo la causa de ser tu,
per uns segons o uns instants,
que m'abriguis les paraules,
que la meva imatge ja et val.

La forma com m'estimes,
que desitgis la meva figura,
així com és i ja està,
que pensis en mi sempre i estant,
que comptis dos en lloc d'un,
que m'incloguis als teus plans,
que em vulguis així com soc jo,
insegura, dubtosa, tossuda,
pupes,contradictòria sobretot.

Que tinguis tant d'amor,
no m'havia passat mai,
sentir-me egoísta al costat,
d'algú que estima tant.

I em surten les paraules
a cabassos i a grapats,
i escric en un paper
els sentiments més amagats,
i soc com un remolí a vegades,
que construeix ponts als pensaments,
que se sent responsable a voltes,
de tant de mal i tant de bé.
De ser capritxosament humana
i humanament capritxosa també.

La figura d'una dona transparent
que plora en silenci al vent
i somriu al destí al mateix temps.
Una ment, un cor, una imatge
que conflueixen eufòricament
en milers de paraules soltes
que es posen d'acord per unir-se
i ser una ínfima mil·lèssima
de la forma com m'estimes
que tant poc a vegades comprenc.

la lliçó

He après la lliçó.
De que els límits
de les coses que
fem i que esdevenim
no els posa ningú altre
que nosaltres mateixos.
Podem trobar-hi
resistències; és cert.
Amic meu, la vida, és això.
Ser capaç de traçar mapes
diferents per a cada repte,
superar-nos i exigir-nos
i trencar els límits
que ens autoimposem.
I fer créixer la diferència,
tornar a posar límits,
crear-nos constantment.
Una finestra al canvi, a l'acció.
I amb cada passa, nova evolució.
I amb cada repte, nova creació.
És així, la vida, amic meu.
La gran lliçó de trencar límits.

la lluna d'aquest vespre

Desfes-me els murs de la timidesa,
desglaça'm els sentits adormits,
desperta'm les passions oblidades,
desvetlla'm els somnis reprimits.

Retorna'm els colors de la vida,
regala'm les estrelles i la nit,
omple'm d'amor i de sexe l'ànima,
comparteix amb mi un bocí d'infinit.

Deixa que t'estimi les pors i les mancances,
deixa'm que t'eixugui la tristesa, les llàgrimes,
deixa'm regalar-te la lluna d'aquest vespre,
deixa'm descobrir amb tu la incomprensió que ens abriga.

Deixa'm omplir-te de flors la primavera,
deixa'm abrigar-te la incertesa de ser,
deixa'm plorar amb tu les despedides,
deixa'm començar amb tu de nou cada dia.

la lluna i els homes

Pot ser que el món ens falli.
Que a voltes el mar desperti
la tempesta dels homes
en contra dels homes i
la humanitat supliqui a l’infinit.

Que a voltes el cel plori oblits,
rancúnies , dolors, neguits;
que els núvols ens ceguin les albades,
que el silenci ensenyi els descosits.

Pot ser que el món ens falli,
i que omplim la pell de desengany,
que siguem i diem i fem
tot allò que no som ni volem ser mai.

Tu que tot ho regnes sempre
amb la teva remor de calma i
persisteixes imponent, magnànima,
vestida de blanc i transparent.

Tu, que per tu s'han escrit
els millors contes de fades,
les músiques que enamoren,
els versos més romàntics.

Tu que sempre hi ets,
fes calmar la tempesta humana,
quan, cega de valors i el cor negat,
tot ho crema i tot ho arrasa.

Tu que sempre hi ets i
ensenyes la llum de l’aprenentatge,
la saviesa del camí compartit,
la pau d’estimar als altres.

Quan el món potser ens falli
surt, combat, crida’ns i castiga’ns
amb el sentit de l’honor al bé
i l’amor a totes les passes.

la nit a la gran ciutat

Bull la nit a la gran ciutat.
El caliu èpic de la humanitat
omple el subsòl de desitjos i secrets,
i la cultura de la dansa no permesa
es vesteix de transparències.

Quin gran orgasme de les incerteses,
aquell miol dels amants a l'espera!
La fusió de tots els desperfectes
amb aquelles realitats més perfectes.
La incomprensible història d'amor
de la teoria i la pràctica.

Bull la nit a la gran ciutat.
I sonen les campanes d'allò impossible.
Una melodia que ensenya l'entrecuix de les pors,
i l'evidència de les esperances.

La nit de la gran ciutat;
aquella hora de les passions desacomplexades.
L'evidència d'un mirall més,
subjectiu com tots els altres,
que tant ens captiven els sentits,
i potser, fins i tot també, un pessic
del nostre tímid i educat ésser.

Bull la nit a la gran ciutat.

la nostra i meva dolça Catalunya...

Com m’agrada estimar-te,
la nostra i meva dolça Catalunya...

Terra de savis antics i dels seus futurs néts.
A cinc pams de distància de la llibertat
i a mig camí de l’arrelament conscient.
Amb modelada figura identitària,
i amb aquest teu sentiment tant patit,
tant sobtat, tan naturalment espontani
i que sempre retorna.

L’olor a terra antiga i a sabates gastades,
i els talons pelats de tanta defensa d’ideals.
Curiosa càrrega feixuga d’història a les espatlles,
que ens recorda qui som i d’on venim,
una i una altra i una darrera vegada,
sense cap mena de vergonya ni desorgull.

Ens reconeixem la mirada clara de sentiment,
els catalans i les catalanes,
i entenem, un cop més,
aquesta somni col·lectiu que ens conforme,
sempre sentit en aquest plural que ens caracteritza.
La veu del poble, la gent catalana.

Catalunya, refugi petit dels que sabem parlar
amb permanència, perseverància, tranquil·litat.
La voluntat d’una societat que creix
despistada amb tanta imposició disfressada,
reinventant futurs reals o imaginats
davant de tanta història negada.

Somniadora i realista, pacifica i revolucionària.
Així es comunica Catalunya al món,
amb l’ànima gran i comunitària,
plena de vells i nous horitzons,
que construeixen de nou la memòria.

Així es comunica ella al món,
i com m’agrada estimar-te,
la nostra i meva dolça Catalunya...

(2007)

la porta era oberta

En un dia com qualsevol altre
passaves a prop de casa meva i
vas treure el cap pel meu carrer.
Els colors dels fanals et cridaren
les pupil.les dilatades del destí
i temptada per la voluntat de ser,
vas creure, i vas fer una passa.

Hi havia la porta mig oberta
i tot era fosc al teu davant.
Però, poc a poc, el perfil de
les coses reals anava apareixent,
com apareix sempre el pas del temps.
Primer unes escales, al fons un mirall,
a l'esquerre una llum clara i tènue i
un timbre de color titil.lant i rovellat.

Vas trucar, i et vaig obrir
sorprès pel regal de vida
que esdevenia la teva troballa.
Soc jo, em vas dir. Jo també soc jo,
et vaig respondre. I vam somriure a l'unissò.

Des de llavors que cada dia al dematí
espolses els malsons dels meus llençols
i estens la primavera al meu balcó
com qui remou la roba estesa i fa bugada
de la quotidianeïtat de cada present
que ens conforma i ens acompanya.

Fas olor de cafè amb llet i de
pastís de xocolata i tot ho omples
amb el so indecís dels teus malucs.
M'ordenes els calaixos de la felicitat i
regues les plantes del jardí de la meva calma.

Vas entrar i des de llavors que cada capvespre
recicles les meves esperances i cada divendres
viatges lliure al mercat dels sentiments
per a comprar-hi unes poques més llavors
de tu i de jo, per si de cas mai ens en falten.

De tan en tan, obres la correspondència
de l'inesperat. Però ja no t'espanten els colors
de la incertesa perquè dus el vestit blanc preparat
per a omplir-lo de la immensitat de l'imprevist.

Cada nit et retrobo al centre del meu rumb amb
la remor del far dels teus ulls que tot ho captiva
i la teva veu rutilant i melosa recolzada a cau d’orella.
I tan sovint penso: què hauria passat
si la porta no hagués estat oberta, si no
haguessis fet un pas; si no haguessis entrat?

I com més ho penso més et vull
i més vull donar-te encara.
Posem la clau al pany cada dia
com si fos la primera vegada:
trista o alegre, intacta o ferida en la seva albada,
cada dia la fem girar i obrim la nostra
partida de cartes patosament particular.

la vida en calu de fa ( I )

La vida en clau de fa.
He perdut la pràctica de llegir
la música de les absències.
i la melodia del present
no admet gaires pauses ni silencis.

Què fer?...

Continuar composant l'art de resumir
el meu canviant -i a voltes
un poc bemoll- ésser.
Cercar una nova direcció harmònica
a aquest esdevenir meu
ple de retrobaments originals
i pèrdues inesperades.

la vida en calu de fa ( II)

La vida en clau de fa.
He perdut la pràctica de llegir
la música de les absències.
i la melodia del present
no admet gaires pauses ni silencis.

Cal que inspiri un nou pentagrama al sentiment
i recomposi l'emoció de cada nota compartida.
Atorgar nous llocs als instruments
de la partitura en blanc obtinguda
per tal que tots els no escoltats tornin a tenir
el seu espai propi de protagonisme.

El passat sostingut desafina sobtadament
amb el present desacompassat que tot ho despentina.

Cal que cerqui una nova direcció harmònica
d'aquest meu esdevenir retrobat
que encaixi el bocí d'història passada que conformo
amb les notes incertes i atrevides del futur possible.
Continuar composant l'art de resumir
el meu canviant -i a voltes un poc bemoll- ésser.

li diu la carxofa al xampinyó...

... va dir-li la carxofa al xampinyó:
- Tu saps què els passa al cigró i a la patata?...

... va respondre-li el xampinyó:
- Va, no en facis pas gaire cas d'aquests dos.
Porten massa temps junts a la cassola
i s'han malacostumat a remugar per tot!.

... i es van aclucar l'ullet els dos, tot somrient.

:)

mare, que jo ja no soc jo ...

Mare, vine'm a buscar, que jo ja no soc jo.
Que soc un cor dividit en dos,
un peu a la vida, l'altre a la mort,
una ànima que lluita, l'altra que es rendeix
a la manca de valentia, a la por a ser un mateix.

Mare, vine'm a buscar, que jo ja no soc jo.
Que soc massa lluita constant de contrarietats,
i ja no puc combatre la incertesa d'aquella humanitat
que ha perdut l'esperança del somriure i del canvi.

Que soc un cor dividit en dos, mare,
que et mira i somriu,i recorda i t'estima,
que plora per dintre, i s'allunya cada vegada més.
Mare, vine'm a buscar, que jo ja no soc jo.
Vine'm a buscar, i gronxa'm als teus braços de
tendresa infinita, d'aquella qui estima sense límits.

marxem ?

- Dóna'm la mà. Marxem...
Partim cap el més enllà,
Per què no? Podríem anar
lluny a l'horitzó;
a la lluna.

- I què hi faríem, allà, a la lluna?...

- Desordenar estrelles,
inventar planetes,
pintar somnis nous,
imaginar galàxies,
construir ponts...
cap a l'imaginari.

Somriure i Sentir,
i Ser, Dir, Viure.
I potser, de tan en tan,
enyorar un bon Martini
fresc, d'aquells d'estiu
de la terrassa del Bar
de davant de casa...

Per què no? Podríem anar
lluny a l'horitzó;
a la lluna.

melmelada de vida

RECEPTA DE LA IAIA CUCA: melmelada de vida.

INGREDIENTS:
- 4kg. d'amor
- 300gr. d'incertesa
- tres cullerades de plors
- dues rodanxes de melancolia
- 4 talls d'esperança
- un grapat d'il·lusions
- mig got de dubtes
- 200gr. de por
- uns quants somriures
- un toc de tristesa
- un pessic de felicitat.

PREPARACIÓ: barrejar tots els ingredients en un mateix bol -transparent- i bullir a foc lent. Després, deixar reposar tot el que faci falta.

mireu-me bé

Mireu-me bé aquí on soc ara,
vella i desvalguda.
Ja no tinc ni llàgrimes
per plorar la mort d'un fill.
Ja no em queden paraules
que puguin descriure el dolor.
Formo part d'aquella humanitat
que plora la seva fi en silenci.

Mireu-me bé aquí on soc ara,
bruta, abandonada, trista,
calladament apagada per tots vosaltres,
maleïda i estimada societat.
Apiadeu-vos de la meva solitud,
acaroneu la meva desgràcia,
abraçeu-me la desesperança
que us dic que ja no puc més.

I recordeu la meva causa
quan el món us falli
a vosaltres també.

no diguis res

No diguis res
avui, si us plau.
Parla'm només
amb els ulls
així, com
ho fas tu.

Avui,
no diguis res
i clava'm
la mirada
a l'interior
dels meus
anhels.
Despulla'm
la passió
dissimulada,
destapa'm els
misteris amagats
expressament.
Descobreix-me,
solitaria,
esperant-te.

No parlis,
no diguis,
si us plau.
I obre'm
les portes
del desig
que et crida.
Traspassa'm
la voluntat
de voler-te
per a mi sola
aquesta nit.

I mira'm
en silenci
així, com
ho fas tu.
Com quan
m'observes
expectant,
excitat,
i em vols
i em fas teva
sense ni tan
sols tocar-me.

No diguis res,
no diguis res.
I mira'm...

on eres...

Profundament adormit al meu costat.
És de matinada i la fosca ocupa l'habitació.
Però un raig de lluna s'esmicola combatent
pels porus de la persiana i omple de sentit
l'espai que ocupem en format de dos
aquesta nit en la que tu i jo Som.

Et contemplo i t'intueixo el son i el somni.
I et vull i et sento. Et sento de forma
tan intensament a prop, que fins i tot
m'espanto del desig que de tu desprenc.

On eres tu fins ara?...

Ahir fèiem l'amor i, agosarat cavaller,
traspassaves les muntanyes del meu cos,
desafiant tots els colors de les meves pors.
I, mentre em penetraves l'univers de les paraules,
el silenci del teu dubte i la remor del desig compartit.

M'agrades, m'explicaves. M'agrades molt.
Com si en aquell precís moment tan nostre
i tan particularment dels dos,
fos la teva ocasió exacta
per ensenyar-me les teves cartes
i apostar-ho tot. M'agrades. Molt.

Deu minuts passen. Et mous lentament.
Tens un respirar tan transparent
que a voltes miro si encara hi ets o no.
I de vegades m'espanta el perill del somni
que imagina altres muntanyes i altres paisatges.

On eres tu fins ara?...
On eres, que sento i vull i dic
i desitjo fins i tot l'indesitjable?.....

Uns minuts més i cerques inconscientment
la meva mà, i la prems amb la mateixa força
que l'onada constant lliga la barca a la mar.
I ho fas, per si de cas ja no hi hagués demà.

Per si de cas jo també dubtés en somnis
i pensés en recular o en fugir corrents.
Però jo continuo amb els ulls oberts
i et contemplo la carícia i el nom.

I t'agafo de la mà i m'adormo amb tu.
Sense por, tranquil•la, al teu costat.

passat, futur, present

El passat.
Està prou bé.
Per recordar
els orígens i
repassar
les petjades
d'on venim;
de qui i de què
estem fets.

Per poder donar
gràcies a totes
les oportunitats
que hem tingut
fins ara i
ens han permès
arribar on som;
ser allò que som.

El futur.
Està prou bé.
Perquè et permet
idear somnis i
imaginar coses
que encara no són;
crear il·lusions
i esperances
-compartides-
que dónen
sentits nous
constantment
a la vida.

És aquell qui
genera la possibilitat
del canvi, el
creixement personal
a través de la
idea del procés.

El present.
És ell, el present,
el qui esdevé allò
que anomenem vida.
És l'ara i l'aquí;
el qui ens fa
sentir i ser.

És el moment actual
-el dir, el fer,
el pensar-,
la combinació
perfecta d'acció
i de pensament.

Allò que ens
conforma a
cada moment
determinat,
allò que ens
caracteritza
com a aquell tot
que esdevenim.

pega'm

Pega'm.
Quan em vegis asseguda
esperant a que la vida
passi per si sola.

Pega'm ben fort
el dia que deixi de
caminar per mi mateixa
i deixi que algú altre
ho faci per mi.

I pega'm el doble
si algun dia decideixo
rendir-me a la vida
i deixar de creure.

Pega'm, si us plau, perquè
malgrat el dolor,
serà el millor regal
que m'ofereixis per
recordar-me que m'estimes.

Jo també t'estimo.
I, si cal, tant
si m'ho demanes com si no,
et pegaré així d'igual
ben fort i ben sentit
per reaccionar vers a la mort
del esdevenir de la vida,
del saber-nos allò que som.

petita gran presó

Visc en un cos injust.
Jo penso, jo dic,
però ell no fa.
Jo sento, jo vull, jo demano,
però ell mai fa. Res de res.
Visc en un cos injust,
una presó pels sentits,
un mirall opac dels pensaments,
un temor per als desitjos,
la impermeabilitat del meu jo.
És una casa sense finestres,
un firmament sense estrelles,
és un buit constant de l'acció,
una pausa infinita del moviment.
Visc en un cos injust
que mai no fa i no es pot moure,
que no pot respirar ni un bocí
d'autonomia, d'independència,
de personalitat pròpia.
Però jo soc, i sento i somnio
sempre i encara i malgrat tot.
Jo soc i penso i vull ser
perquè, què em queda si
no puc ser ni jo mateix?
Reclamo el meu dret a Ser,
encara que sigui des de dins
de la presó permanent del meu cos.
Perquè, encara que presoner,
persona soc.

petiteses personals

Amb el pas del temps
acumulem petiteses personals.
I els posem un nom:
els anomenem records.
O, de vegades,
també parlem de passats.

I així és com,
al final del camí,
tenim arrugues de tot:
de cansanci, d'il·lusió,
d'esperances, de traïcions,
de sorpreses, d'avorriment,
de tristesa i d'amor.
Tenim, fins i tot,
arrugues de tant pensar
i, qui sap si també
de tant somniar.

Amb el pas dels anys,
ens queda la constància
de saber que hem estat,
quan, davant del mirall,
ens reconeixem la vellesa.
El cos utilitzat.
El cos que hem sigut;
el que ens ha permès
ser i estar, i dir i fer.

Amb el pas del temps,
al final del camí,
amb el pas dels anys:
les arrugues i els records.

portes a l'univers.

No em fa por ensenyar
que hi ha coses que em fan por.
La transparència de l'ésser,
l'honestedat del cor,
la passió dels sentits.

Tots els camins
obren portes a l'univers.

precisament ara, mare.

Ha vingut a cercar-me
precisament ara, mare.
No intentaré saber el per què, encara.
Sé que algun motiu d'aprenentatge
acompanya la teva sentida
i sobtada absència en mi.

Així doncs,
callo i intento entendre,
encara que sigui en va
la recerca de les causes, per ara.

Comprendre.

Potser a través de les llàgrimes
que no soc la mestressa
de tot allò que esdevinc,
ni del lloc d'on vinc,
i que tampoc ho vull així.

Potser a través de l'enyorança sentida,
que a voltes ens cal fer neteja
del nostre petit gran ésser
i ensabonar i esbandir
records i sentiments.

Que a voltes ens cal fer bugada emocional
i posar a rentar la roba bruta
que anem dipositant, curosament,
al nostre calaix personal dels rebuigs,
al llarg d'aquell temps que tots resumim.
Allà en aquell racó de dins nostre,
al fons del cor, a mà dreta.

Allà hi trobaràs el mirall
que reinventa i reconstrueix,
però que també retroba, remou, reclama,
rebutja, retreu, repercuteix
quan el pensament s'hi emmiralla
i n'interpreta les imatges.

Has vingut a cercar-me
precisament ara, mare.
I ploraré tot el que faci falta
per deixar la casa ben neta per dintre
i retrobar el somriure original
mentre canvio la roba estesa.

punyeterament punyent

La vida.
Rodona, somrient,
punyeterament punyent.

La vida.
Perfectament moldejada
a la nostra mida;
feta per a ser
i per a no ser,
depenent del moment.

La vida.
Feta de ferides
curades o tapades
amb pedaços passatgers.

La vida.
Viscuda per àngels humans
a la recerca de llibertats
que generen dependència,
per poder continuar creient.

La vida.
Rodona, somrient,
punyeterament punyent.

quan faltes

Quan faltes,
et penso amb els ulls mig clucs.
A cau d’orella,
la magnitud tan gran
de l’habitació
xiuxiueja les teves passes.

Em sento
acompanyada de nou
per la solitud de la cambra.
Amb les mans,
cerco a les fosques
la calidesa del teu cos.
Imagino la teva pell,
i la teva figura
amb rerafons de rialles
i amb contingut de plaer.

El somriure del rellotge
desvetlla un paisatge nou
i a través de la finestra
puc sentir els nens al carrer.

Quan faltes,
i et penso amb els ulls mig clucs
el dia em desperta l’entrecuix
i em retorna la voluntat d’esperar-te.

(2003)

què deu ser?...

Què deu ser
això que tens
que fa que no pugui
deixar de mirar-te?..
Que, fins i tot
quan hi ets, fa que
et trobi a faltar?
Que vulgui
cada vegada més,
més de tu i
més dels dos?
Això que tens,
què deu ser,
que atrau tot
el que soc jo
cap a cada
bocí de tu?
Què és el que fa
que jo vulgui
cuidar-te més
a tu que no pas
a mi mateixa?
Què pot ser
això que tens
que fa que jo
ja no sigui jo,
si tu no hi ets?
Això que tens,
això que ets,
què deu ser?..

reordenar de nou

Algun dia em menjaré
els meus excessos de paraules.
I tu, els teus abundants silencis.

Tan sols desitjo i espero
que quan aquest dia truqui a la porta,
el remolí de conseqüències
no sigui massa desordenat.

Passió desenfrenada.
Sentiments alliberats.
Emocions despentinades.
Veritats modificades.
Realitats descol·locades.

Quanta feina tindrem de nou,
jo a reordenar paraules,
i tu a reordenar silencis.

Bé, sempre podrem fer-ho
amb una melodia conjunta,
compartint desordres.

Voldrem? Podrem?
... qui ho sap.
Les coses no se saben mai,
fins que arriben.

res més a dir-nos.

No m'espanta no tenir res més a dir-nos.

M'espanta saber-ho i no ser capaços
d'explicar-nos-ho mútuament.
M'espanta no poder trobar la manera conjunta
-com a grans amics que hem sigut
i som encara i volem continuar sent-
de continuar compartint i respectant-nos,
encara que el format per a fer-ho
canviï entre nosaltres a partir
de mirar les coses tal i com són.
M'espanta no ser mai més amics
per culpa de voler mantenir
allò que ja no és, no hi és, entre tu i jo.

No m'espanta no tenir res més a dir-nos.

M'espanta perdre'm a mi mateixa
per culpa de la por a perdre allò que ja conec,
per culpa de la por a no saber si serem
capaços de respectar-nos quan siguem
quelcom diferent a això que som ara.
M'espanta no ser jo dins meu,
i que no siguis tu a dins teu,
i que ens perdem a nosaltres mateixos
per voler mantenir quelcom que ja no és de ningú.

ser, dir, fer

Quantes coses perdem per por a perdre,
Quantes coses no fem per por a ser,
Quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules ni manquen fets.

Us enganya ben prou qui digui el contrari.
Mai n’hi ha prou de present, sempre ens en falta.
Som ara i aquí i la prova n’és que el cel és blau
i que el món respira.O que el cel és roig, tan se val.

Quan la il•lusió es transformi en pedra
o arribem a creure en la mentida;
quan ja no sentim que som res,
sabent amb certesa que encara som.

Llavors i només llavors podrem excusar
que ja no tenen sentit els colors.
La resta és tan sols un no saber dir,
un no voler fer per a no haver de ser,
un tenir por a perdre allò que som i estimem.

Quantes coses perdem per por a perdre,
Quantes coses no fem per por a ser,
Quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules ni manquen fets.

si tingués una caseta...

Si tingués una caseta...

Hi guardaria un racó mitjanet
buit d'objectes i ple d'espai;
un de prou gran per a la dansa
de les idees i del sentiment.
Un racó amb un parquet suau,
un gran mirall i una barra de ball,
per deixar-hi jugar els batecs del cor
i el dels pensaments, per uns instants.
Un racó on poder assaborir
el ritme de les paraules constants
i pactar el moviment dels somnis
amb l'estàtica de les realitats.

Si tingués una caseta...

(kiruna.cat)

BONATARDA!! :)

somriu

somriu,
tu que tens dolç somriure,
que expresses tant amb els llavis,
que mostres desig de besar-te,
que incites amb tan d'anhel.

somriu,
amb dents de porcellana
i contorns de persona bonica
i silueta de persona sàvia.

somriu, petit, somriu,
que com el teu somriure
ningú expressa, ni fa sentir,
tant i tantes coses.

somriu perquè així estimes la vida,
per moments i per multituds
i n'alegres els seus paratges.

somriu petit, somriu,
tu que tens dolços llavis
i silueta sàvia
i dents de porcellana.

(2003)

són de franc!

Per sort,
encara hi ha coses
que no estan
(legalment) prohibides.

Aquí es regalen somriures !!

I són de franc.
Així que,
de crisis,
res de res!

:)

t'estimo

Sento la teva mà
que dorm a la
meva panxa i
el teu respirar
m'escalfa l'orella
i em fa somriure.
Tinc pessigolles
però per res del
món em perdria
aquest moment.
T'estimo.

És un regal
de la vida
poder-me despertar
cada dia
al teu costat.
No imagino viure,
si tu no hi ets.
No imagino res,
si tu no hi ets.
Et miro, et sento,
et contemplo.
Ni t'imagines
com t'estimo.

Cada vegada més
profundament i
més conscientment,
de forma clara
i transparent.
No hi ha secrets,
no els necessito,
no els vull, no en sé
de ser jo sense tu.

I ho dic
en veu alta
perquè el món
pugui ser món
i la vida
pugui ser vida.
Que t'estimo,
com mai he estimat.
I que t'estimo a tu.

tardor

Una alfombra d'ocres i marrons,
un espai de blaus i blancs que abraça.
El prat està nostàlgic,
les vinyes canten a l'infinit,
la molsa regala orfrenes
de rosada al firmament.
La tardor ha arribat.

Una vànova de grocs i ataronjats,
un bocí de rosa que tot ho amoroseix.
El bosc s'aixeca silenciós a l'alba,
els arbres expliquen avantpassats llunyans,
els llacs emmirallen els somnis dels astres,
l'horitzó ens parla de silencis inventats.

La tardor ha arribat.

Un abric de púrpures i morats,
un trosset de cel rojenc que s'escapa apassionat.
El poble descansa endormiscat,
el caliu de les llars desperta les xemeneies,
el fred desvetlla els fogons oblidats,
torna el matí d'aroma de cafè torrat.

La tardor ha arribat.

tornar a somriure

Quant de temps fa que no riem?
Riure junts, vull dir. Riure plegats.
Quant de temps fa, que ja ni me'n recordo?

Com és que ja no gaudim
d'allò que fins ara ens unia
i ja només ens recriminem
tot allò que ens separa?...

Com és que ja no podem, ni tan sols,
regalar-nos la soledat compartida?

Quant de temps fa que no ens escoltem?
Escoltar-nos mútuament, vull dir,
sense por i sense mentides;
amb la mirada despullada de complexes
i el cor buit de culpabilitats.

Necessitem tornar a riure.
Junts o separats, però somrient.

tot el que ens voldríem dir

No ens féssim dir,
tot el que ens voldríem dir,
perquè si ens diguéssim
tot el que desitgéssim,
començaríem a fer.

I encara establiríem
massa consensos (in)voluntaris...

tot està quiet

Tot està quiet...
i l'àmbit de les coses
pren dimensió per moments.

poruga la calma,
no s'atreveix a esborrar
aquest, el silenci del món.

... i, tímida, la vida neix.

Senzilla la claror,
quan lentes les hores del final,
il·limitada és l'escalfor del present.

Absència de confusió.
la lluna es perfila
alçada per una escala
al capdamunt de la teva imatge.
 
... i, màgica, la nit s'adorm.

(2003)

tremola

Tremola.
L’explosió de carícies,
entrelligats els dos,
com tremola la terra
en el seu interior.

El meu entrecuix
vibra d’excitació.
Penetres dins meu,
suau i agressivament,
fora i endins,
els llavis mossegats.

Tremola.
Amb sentiment tal
que entreoberts els ulls
no pugui ni respirar
el nostre ésser.

El teu membre
em travessa l’ànima
i em mullo tota jo.
I et mulles tu també.
I cridem, gemeguem,
ens arronsem i ens estirem
desesperadament de tant plaer
bojament agitats
de suor i de sentiment,
plens de l'altre
per dins
i per fora.

Tremola.
Perquè no hi ha prou espai
explicable amb raó,
per a comprendre
el desgavell nostre
quan ens unim a besades.

Tremola.
Quan ens agitem
l’un per l’altre
i tots els extrems bullen,
i tot és possible
perquè existeixen,
sense condiments falsos,
els àngels per a tu i per a mi.

L’Univers conspira.
Tremola.

un bocí d'història que ens separa

La por m’acompanya quan entro,
a les fosques,
a dins teu.
La por,
la sempre amiga fidel
als meus pensaments.

Et perdo en mi mateixa
en un transcurs de sons
nostàlgics d’estima.

Tu ets fruita madura i jo,
a expenses,
una petita llavor
encara per cultivar.

Com ho podem fer?
Tu moriràs, i jo encara he de néixer.
Un maleït temps entre nosaltres;
un maleït bocí d’història que ens separa.

Impossible tocar-te
amb edat de joves rialles.
Impossible tocar-me
amb velles mans d’històries antigues
sense un final incert.

Ja surt la lluna
però a canvi es pon el sol.
I amb el pas de les hores
aquest abisme que ens separa
ens fa cada cop més distants.

Tu tan sols
em faràs l’amor en somnis
i negaràs haver-me vist,
quan em vegis passar pel carrer
en una altra vida.

Per què cultivar negacions
i malgastar, ara, paraules
buides de paisatges?
Qui, sinó nosaltres,
pot comprendre el nostre món?

Deixa’m plorar a la teva ànima;
prometo ser discreta,
si es el que tu vols.
Deixa que vingui a buscar-te
quan em vegis passar pel carrer
en aquesta altra vida
que també ha de ser.

(2004)

un gran regal

No podem escollir ni quan naixem ni quan morim.
Però podem decidir viure cada dia intensament
aquest gran REGAL que és l'existència humana.
Depèn de tu, tan sols i només de tu mateix/a.
A què esperes?
Cada dia és una nova vida.
Viu-la.
Des d'una bona teoria,
i a través d'una millor pràctica.
És un gran repte;
el teu repte;
la teva vida.

un lloc discret

Busco un lloc discret a
on poder-te explicar
les meves pors i
els meus secrets.

Busco un lloc discret
lluny dels aparadors
on jo pugui ser jo
i tu siguis qui ets.

Busco un lloc discret
fet dels colors transparents
de les nostres paraules
i dels nostres fets.

Busco un lloc discret
digues-me’l tu, si us plau,
porta-m’hi avui i demà,
porta’m-hi sempre més.

una pregunta...

Et puc fer una pregunta?
Ella li va dir...

"-Què et sembla si ara que
ja ens coneixem les paraules,
ens comencem a conèixer amb les mans?..."

I va dubtar.
Sentia vergonya i desig.
Tenia por a no ser corresposta
i a ser-ho, al mateix temps.

Ell li va rodejar el ventre femení
amb els seus braços ferms, segurs,
i li va emmudir la veu poruga
amb el desig dels seus llavis decidits.

La dansa del tacte va fer la resta.

I, a cau d'orella,
ell li va regalar
la seva resposta:
"-Qualsevol nit pot sortir el sol."

verd primavera.

Entre el blanc i el negre
hi ha multitud de grisos, és cert.
Però, i entre el blau i el groc?
I entre el verd, el vermell, el violeta i el marró?

Quants colors hi ha en el taronja del capvespre d'avui
i el negre de la nit tan esperada que s'aproxima?

Quantes tonalitats d'emocions diferents
resumeix el verd dels prats a la primavera?

Els colors del món.
Els veus?...

(CC-by-nc-sa) Muntsa Prat.