poesia

(im)perfecció

El que més m'agrada
de la meva imperfecció
és aquesta recerca
en constant dinàmica de canvi
de la meva pròpia idea
variable de perfecció.

1,2,4,5 ... a,k,j,b...

Anava el Senyor dels Números comptant pel carrer...
... venia la Senyora de les Lletres parlant per la vorera.

Quan es van creuar.
I es van mirar.
I es van aturar.
I es van somriure.
I es van agradar.
I, fins i tot,
van estimar-se en secret
en els seus somnis privats
per uns instants.

- 1,2,4,5,8,0,3,77,9,4? ...va preguntar-li ell.
- a,k,j,b,e,d,r,l,m,a,t,h,z! ...va respondre-li ella.

... (?) ...

No van entendre pas res
del que es deien l'un a l'altre.

Sort, però, que l'art de somniar
i l'art d'estimar-se,
encara són llenguatges universals.

Oirad

Es digne d’un amant
guardar la compostura,
i suportar el dolor en solitud;
més en silenci ha d’estar,
quan l’estima li es negada.

Tal proesa (tal patiment)
és prohibició de llibertat,
doncs resta lligat a la permanència
d’aquell sentiment constant.

Pitjor, però, es la distància.
Doncs no escoltes, ni veus, ni
sents la seva figura.
Tan sols somies el seu record,
mantingut en el cor, però oblidat en la memòria.

Ell està lluny, molt lluny.
A altres llunes de camí de l’horitzó.
Encara pots sentir la melodia del seu somriure,
I aquella estranya olor, exòtica com
La seva dolçor encuriosida en els seus ulls.

Tímid, però perfecte.
Perfecte però lluny.
Molt lluny.

(1997)

Sergi

Recodes la versió
que en vam fer,
d'aquella pausada
i melòdica cançó?...

T'encantava i tu
sempre en murmuraves
la melodia de rerafons
a mode de segones veus.

Eis, però que no has marxat, eh?...

Hi ets en una
petita part repartida
a cadascun de nosaltres,
a tots aquells qui,
conjuntament amb tu,
hem estat i vam ser.

Hi ets aquí,
a dins nostre i
si acluquem els ulls
per uns instants,
gairebé et podem
sentir el somriure.
I te'l retornem,
amb els ulls
sincers i brillants
com a tu t'agradaria.

(en memòria del Sergi Vila: siguis on siguis ara, des d'aquí ja et trobem a faltar... sàpigues que una estoneta de cada dia et pensem, et recrdem, t'estimem. Un somriure immens, OKINS!! :D )

a fora hi plou grisor

A fora hi plou grisor.
El cel de la malenconia
abriga els ocres de la tardor.
Els colors de les teves passes:
on ets ara; on són?
Buidor ampliada, coneguda tristor,
tossuda enyorança capficada,
dolor que reinventa el dolor.
Retorna la pluja de les paraules,
espera persistent la foscor.
Tempesta de jo contra jo,
la més temuda Presó.
I el misteri que perdura: Qui soc Jo?
L’oblit de la certesa
que el món pot ser món,
si així un ho estima,
si així un ho vol.
Qui dóna vida a la vida,
sinó tu, i jo, nosaltres, Tots?
Hi plou grisor a fora.
A fora hi plou Tardor.

a vegades

És ben cert que a vegades
ens estimem no obrir més els ulls,
quan la vida ens apunyala
amb realitats concretes.

I la fugida ens lliga a somnis
que potser no es compleixin mai.
Qui ho sap, això darrer.

Potser ens hem malacostumat
a pensar que el món pot ser un altre
i decidim negar alguns destins concrets
que considerem injustos, incoherents.
Volem creure que la vida és canvi
perquè el canvi hi és, i ens acompanya
indefinidament amb el pas del temps.

És ben certs que a vegades
ens estimem no obrir més els ulls
i així podem quedar-nos a casa,
en els nostres espais particulars
i amb les nostres paraules que
ens ajuden a mantenir els ulls brillants.

agafa'm de la mà

Agafa’m de la mà,
que torni el somni,
que tota la pell tremoli
i a fora, mil fanals.

Agafa’m de la mà,
sigues amic i amant,
i que els arbres aixopluguin
les pluges de la realitat.

Agafa’m de la mà,
les passes compartides
i mira’m els ulls brillants,
que tornin els secrets amagats.

Agafa’m de la mà,
vull ser teva sempre,
sospirs a cau d’orella,
bull la veu de l’espera.

Agafa’m de la mà
omple’m de lluna l’ànima,
que bufi el vent del desig,
i a fora, mil demàs.

al capdamunt d'una escala

La lluna es perfila
al capdamunt d'una escala
i somriu, la nit,
quan de nou, per fi, l'abraça.

El llençol dels estels
contempla a la humanitat
que dorm silenciosa
a la recerca dels seus somnis.

I calla la veu del món.
Bona nit als amants,
bona nit a l'esperança.

amb cada pluja, un reflex d'instant

Com la distància que separa
el sol de la lluna
i essent ombra
de la puresa del teu cos,
fujo de la teva constància
per evitar el dolor.

Amor i Solitud.
Delit i fam de tu
que buides en mi
l’esperança de cada despertar.
Absorveixes cada pas,
cada mot, cada cant.

Amb cada pluja
una gota, un reflex d’instant
que llisca pel teu pit,
infringint les lleis del teu cor
en una posta de sol
que mai més tornarà.

Trobes sense buscar allò
que reclames de ser teu
però que desconeixes
tant com a tu mateix.

I tot esdevé res
dins el somni d’hivern
que envolta el blanc ropatge
que cobreix la teva figura.

(1997)

avui

Avui construeixo d'amagat
ponts cap a l'invisible del teu ésser.

Avui desxifro paraules inevitables
inventades conscientment per tu.

Avui teixeixo racons de lluna plena
que donin sentit al sentiment que esdevens.

Avui imagino dreceres cap a la teva veu
i desitjo un espai de llibertat de la teva pell.

Avui ploro la certesa de no tenir-te
mentre somric a l'esperança del demà.

Avui temo la temptació de l'oblit del sentiment.
Avui la nit és plena dels somnis del silenci.

avui estic..

Avui estic…
a dos centímetres d’algun somni,
a una passa del teu somriure,
a cavall de la voluntat de ser,
a mig camí dels colors de la
posta de sol d’aquest capvespre.

T’estimo.

Avui estic…
més enamorat de tu que ahir,
menys enamorat de tu que demà.

bon dia

Bon dia, pel matí.

Tan se val els mals sons,
no importa si has iniciat
el dia amb mal peu.
Oblida que plou,
no pensis que
el bus anirà tard,
no cal enfadar-se
amb el taxi histèric
del teu costat,
per què buscar
tres potes al gat
en aquell problema laboral?...

Posa el tè a bullir,
avui no queda pa,
ja menjaràs pel camí.
El diari es mulla,
però encara hi pots llegir
que l'horòscop augura
mal ambient avui.
Va, qui fa cas de què?
Per què començar amb un mal matí?
No, no cal donar-hi més voltes.
Pots somriure
malgrat tots els malgrats.
Petiteses quotidianes
que no has de deixar
que esborrin la bellesa
de poder ser aquí, ara,
a la vida, al món.

I mantens el somriure,
la iaia de la cantonada et saluda,
la nena del metro
agafada a la seva mare
et mira vergonyosa
amb la pregunta als dits,
i li acluques l'ull
en to amistós:
segur que a l'escola,
ella també té les seves
quotidianitats difícils
-o no tant- d'assumir
al mati, quan et lleves...

Bon dia, pel matí.

bona nit

De nit.
La calma.

El respir del món.
El somni de la humanitat.

Entreobro els ulls,
et contemplo el son.

No hi ha res més bell
que veure't dormir.

Quanta profunditat,
la pau del teu respirar.

bona nit,
amor.

busco un present

Busco un present fet a la meva mida.
Un present on pugui oferir
tota la immensitat de la meva vida.

Si us plau, si algú en coneix algun,
me'n podrà concedir referències?

Pagaré el bon preu
d'uns quants somriures,
mitja dotzena d'encants,
quatre quilograms d'alegria
i un toc ignorant -i no tant- de poesia.

capaç que soc..

Capaç que soc de pujar
la muntanya d'il·lusions més alta
si tu m'hi esperes a dalt de tot
amb un vestit transparent
de totes les nostres trobades.

Capaç que soc de despertar
totes les albes que tant ens espanten
si així tu m'expliques a cau d'orella
alguns dels teus somnis despentinats
i alguns dels teus viatges als astres.

Capaç que soc de robar
qualsevol fanal de lluna blanca
per il·luminar-te, si mai no trobes,
la llum de mil colors i cares
que sempre dus a dins teu amagada.

Capaç que soc de caminar
sense els braços ni les cames
si tu en necessites uns altres
per poder retrobar el camí silenciós
del pas incert de les teves passes.

Capaç que soc d'aturar el temps
que tot ho neix i tot ho mata
si així puc retenir amb mi uns segons,
una estona més i una mica més encara
la teva mirada que tot ho acompanya.

Capaç que soc de regalar-te
les meves esperances imaginades
si així puc tornar-te a fer sentir
aquest teu somriure de mar endins
i danses de pluja a la platja.

Capaç que soc de vendre'm
el destí en una partida de cartes
si així puc guanyar-me un bocí
del teu nom i de la teva rosada
en un instant de tu i de vida retrobada.

combat

M’agrada trencar els
límits de les teves pors.
Desafiar-los, combatre’ls.
I sentir-me responsable
de que siguis una mica
més lliure a través de mi.

M’agrada trencar els
límits de les teves pors
perquè quan ho faig
també desafio i trenco
els meus propis límits
de tot allò que m’espanta.

como el largo camino del peregrino...

Como el largo camino del peregrino
me encuentro, de nuevo sola,
ante las montañas que me ofrece tu cuerpo.

Es tan grande la dimensión de tu alma
que mi eco se pierde en tus palabras
y tu sonrisa es para mi un nuevo despertar.

Ni el mayor amanecer de mis pensamientos
supera en abundancia tu mirar;
y el océano despierta tempestad de envidia
cuando es comparado con la locura de tus ojos.

Solo tuya es tu imagen cuando la pones en los demás.
Pero mas lejana es cuando la escondes dentro de ti.
Tanto, que ni el mayor de los deseos puede desnudarla.
Y, sin embargo, pareces decirlo todo
con tan solo el movimiento de tu piel.

Seguirte el camino es equívoco de palabras.
Eres lo que no es nada, y no existe nombre para tí.
Y así, sólo el viento concede respuestas
al peregrino en su fin.
Sólo entonces se entiende tu nombre;
cuando soplan mármoles rotos por la edad.

(1999)

contemplo el teu nom

Contemplo el teu nom
a traves de mi
perquè visc en el teu rostre,
perquè respiro fam de tú.

Et vull
en cos i ànima...

... i t’estimo,
amb el pit obert,
amb el cor bullent,
amb la paraula boja,
amb la ment perduda.

Perpetu el sentiment
i incansable l’emoció...

Endolces la meva vida
amb els teus petons
i acabo desfeta
de passions,
de sensacions,
de sentiments,
descontrolats i embojits...
desconeguts,
exhausts.

Visc amb l’emoció
de sentir-me viva
junt a tu,
al teu costat...

(2003)

contrarietats de la llibertat

Quan el cor pensa i el cap sent
i tu estàs a mil llunes lluny
i la calma em manca
perquè ja no hi ets.

Contrarietats de la llibertat.

Quan la por m'esborra els orígens
m'avergonyeix les paraules
em desdibuixa la ideologia
m'obstrueix la transparència
de poder ser el que lluito ser.

Contrarietats de la llibertat.

Com l'arbre que lluita
per mantenir la soledat
compartida de la seva causa.
Un prat massa limitat
per a tantes ganes de vida
i massa ampli per a
les arrels necessàries.

Contrarietats de la llibertat.

No entenc les preguntes
del teu caminar segur
no comprenc la tristesa
del teu rostre serè
no puc suportar allunyar-me
de la imperfecció tan
bella que conformes.

Contrarietats de la llibertat.

d'interior la llum solar avança

D’interior,
avui la llum solar avança
i el sol guanya terreny
a l'habitació.
En són,
les formes seves
fetes de càlida filigrana;
talment la imatge tímida
que sempre s'esmicola
pels forats de la persiana.

Il·luminats ja
els racons més inesgotables
de l'espai que conforma
el lloc on em trobo.
 Reconec les mateixes imatges
- una, l'altre, la següent - 
al lloc que els correspon
per monotonia.

Amb segells,
els records
de tants i tants instants
viscuts al meu davant.
Les mateixes parets, 
els mateixos perfils
barrejats,
units,
en diferents maneres úniques 
de veure'n el seu contingut.
Perfectes i modelades ombres;
figures.
 
Puc sentir
el perfum del cafè,
i lluny,
el tacte de tanta infinitat
i l’olor a sensacions
que em transmet,
avui,
la llum dels colors.

Hi ha esperances
que parlen de pors
també desdibuixades
per tonalitats d’ombres,
avui,
aquí,
en aquesta habitació.
I la tranquil·litat confón
aquests moments planers
dels ocres del capvespre,
allà,
a la fora desconeguda.

Sols uns pocs instants després d'ara,
tornaré dins aquest nostre món
tan teu - i tan meu a la vegada-
que m'omple els instints
i em buida les butxaques
de pensaments.

I de nou m'aferro a la teva imatge
com mai més puc fer
d'altra manera,
en qualsevol dels sentits.
Perquè,
d’interior,
avui la llum solar avança
i el sol guanya terreny
a l'habitació.

I puc sentir el perfum del cafè,
allà a la fora desconeguda,
i palpo el costat del llit
i constato que hi ets,
adormit, somniant,
al costat de la meva vida.

(2003)

de puntetes, per si de cas.

De resquitlló i de puntetes
avergonyida i sempre demanant perdó,
torno de nou a treure el cap
per aquest espai nostre
de la no normalitat.
Una vegada més
hi deixo la petjada arrepentida,
però la meva més sincera,
perquè necessito reafirmar-te,
una altra vegada i per si de cas,
que et vull, que hi sóc.

des d'on ets ara ...

Diuen que ara reposes
en alguna o altra
infinitat del mar.
Que, des d'on ets,
tot ho pots veure i
tot ho contemples
llunyanament.
Com en una altra
dimensió. Secreta.
Potser aquí on ets
tinguis el teu propi altar.
Un espai ni gran ni petit
des d'on fas créixer
el teu nou petit món.
O potser no. Qui ho sap.
Qui sap si en aquest
lloc on ets ara
hi ha un jardí de flors
que dugui el teu nom.
T'agradaria. Tu sempre
somreies amb l'arribada
dels colors de cada
nova primavera.

Diuen que ara reposes
en aquest mar paral·lel
de vida plena i sentida.
I que estàs lluny,
a més de mil llunes
del nostre horitzó.
I que, des d'on ets,
continues el teu somni
de ser millor persona
i de regalar, de tu
als altres, el més bo.
Tan de bo un dia
pogués enviar-te flors
i així poder-te dir
quant t'enyoro i
quant et recordo.

des de la vida estant

Tu ets qui fa que jo vulgui ser
millor persona cada dia.
Tu ets qui dóna sentit
a tot allò que jo soc,
a tot allò que jo esdevinc
a cada moment, a cada pas,
amb cada pluja, amb cada sol.

Tu em fas brillar
quan no trobo estrelles
i a fora tot és fosc.
Perquè duc
els teus orígens
a dins meu.
I no hi ets, perquè
vas haver de marxar
abans d'hora.
Però jo t'estimo intensament,
des de la vida estant.
Potser no puc explicar-te
com et trobo a faltar,
però et recordo
amb un somriure als llavis,
i una llàgrima d'emoció galta avall,
tal i com a tu, segurament,
t'hauria agradat.
Siguis on siguis,
t'estimo mare.

descobrir-te

Tinc ganes de descobrir
de quin color és el teu orgasme,
quina melodia proclama
l'excitació del teu entrecuix,
quin joc del tacte prefereix
la teva passió (des)controlada.

Tinc ganes de veure-hi a través
de l'univers de la teva mirada,
d'abraçar-me infinitament
a les carícies de pau del teu ésser,
de gaudir dels silencis que et defineixen
i que esdevenen allò més profund de tu.

Deixar de veure murs per tot arreu.
I poder-te oferir
tots els regals que m'inspires,
tots els somriures que
invento especialment per a tu.

Descobrir-te.
Descobrir-me.
Descobrir-nos.
I poder ser,
esdevenir conjuntament.

el mapa de la vida

Aquest mapa de la vida
que amaga rutes perdudes,
verges, úniques i invisibles
als ulls dels qui només
hi veuen en línia recta.
Ulls que ignoren, fins i tot,
les curves de l'horitzó,
la impermanència constant,
il·limitada i infinita de la mar.

Aquest mapa de la vida
que traça relleus d'esperances
i oceans d'il·lusions compartides
a aquells qui no han perdut
el somni, el sentiment
de dir i de fer,
de sentir i de ser.

Aquest mapa de la vida
que guarda els secrets
de la mà subjectiva
i universal de la història
que escriu el nostre temps.

el temps ens mana

Intentem, al llarg de la vida,
aprendre a conviure
amb el rellotge del temps.
El nostre temps.

Però, quan arriba l'hora del final,
no volem marxar mai.
I plorem. Alguns, en silenci.

És així de lògic a dins nostre:
viure, malgrat tots els malgrats.
Perquè és l'únic que coneixem.
I la mort, la incertesa, ens espanta.

Així som. Així vivim.
Així plorem sempre quan marxem.
Perquè, malgrat no ho volem,
el temps sempre ens mana.

estatut - turu - rut !

... rebaixat, abatut, malractat, retallat...
menyspreat, interromput, desgranat, esmicolat...
menstingut, irrespectat, blasfemat, decaigut...
desprestigiat, culpabilitzat, malcomprès, manipulat...
infectat, empobrit, capat, abandonat.
...
Estatut - turu-rut!

És Espanya qui NO ens vol,
així tal i com som nosaltres.
És que, tal volta, podem canviar
allò que som, allò que esdevenim?

Ni podem, ni volem.

ADÉU ESPANYA.

estimar-te... senzilla teoria, complicada realitat

Estimar-te.
Senzilla teoria, complicada realitat.

Estimar-te, així a seques,
sense cap rerafons, sense cap segona intenció.
Jo no crec en les segones parts,
si aquestes són una continuació de les primeres.

Estimar-te per naturalesa pròpia,
sense esforços extraordinaris
i sense espectacles desesperats,
però amb la lluita constant normal
i aquella consciència de dos.

Estimar-te ni massa ni menys,
senzillament en el seu temps just,
en el seu espai precís.
Una estima rodona
pel nostre àmbit de les coses.

Estimar-te amb la creença compartida,
i la voluntat consensuada,
retrobada conjuntament, si cal, en cada passa.
Créixer sense ser-ne conscients,
avançar en direcció sempre oposada
a la normalitat establerta.

Així és estimar-te.
Senzilla teoria, complicada realitat.

(2007)

fa una nit que tot ho suma

Fa una nit que tot ho suma,
hi ha una fosca de mil colors,
sento el tacte de la incertesa
i el neguit del desig als teus mots.

Remuga el somni de l'albada,
es desvetlla l'oblit de les passions,
acompanya la brisa de la distància,
amb cada estrella ets més a prop.

Ens acull el temple de la primavera
que avui construeix ponts a l'univers,
xiuxiueja a cau d'orella el firmament
veig les muntanyes nues del teu cos.

I et miro la mirada transparent,
mentre ens penetrem l'ànima oberta,
i neixen flors noves al jardí del silenci,
potser no estem tan sols com ens imaginem.

Fa una nit que tot ho suma,
es desvetlla l'oblit de les passions,
ens acull el temple de la primavera,
amb cada estrella ets més a prop.

feixuc i carrincló

No volem formar part
d'aquest Govern Espanyol
feixuc i carrincló
amb ressaca a franquisme
i a censura camuflada.

Fa pudor d'intolerància,
i de manipulació,
fa ferum de no reconeixement
de la pluralitat
de res ni de ningú.

Queda clar el camí esgotat,
el de l'Autonomisme.
I només en queda un de sol
per avançar i ser un poble
més democràtic i més lliure:
LA INDEPENDÈNCIA.

Amics i amigues,
aquest és,
també i per descomptat,
el meu camí.

ferides que no es ploren

Hi ha ferides que són tan i tan profundes
que fins i tot no les podem ni plorar.

Ens punyen a dins del pit
com un esguinç de l'ànima
que sagna tristesa i no pot parar,
que ens ofega el somriure habitual,
els colors, la vida i l'aire
quan se'ns escapen i,
sense voler-ho, les deixem anar.

Perdona'm si t'he obert portes amagades,
si t'he remenat el teu calaix
de desastres personals,
si he entrat on estava prohibit entrar.

Perdona'm si per gosadia descarada
he buscat en l'espai de la teva tristesa
despertant-la del seu somni
tan ben curosament cuidat.

Però ho havia de fer.
Perquè hi soc per a compartir amb tu,
i plorar tot el que calgui,
si és que ens fes falta.

Perquè no vull que ens abandonem
a un constant recordar ferides;
perquè jo crec en les reconstruccions
de somriures, i colors, i vida, i aire.

hi haurà un dia...

Hi haurà un dia en el què podrem parlar
d'aquest espai nostre amb naturalitat
i llavors sabrem que el nostre camí conjunt
ha avançat en una direcció nova.

I també estarà bé, què carai.
Que queden tantes primaveres per venir,
i demà el món potser no s'acaba...
Que entre la no normalitat i la normalitat
hi ha tan sols una línia imaginaria,
si nosaltres ho volem.

I jo, aquest dia, hauré d'aprendre
a voler-te de puntetes, per si de cas.
Faré els deures el millor que pugui
i m'esforçaré per ser, un cop més,
una bona estudiant durant
tot aquest temps que ens separa.

Hi haurà un dia en qual
ens mirarem les transparències
i resumirem totes les carícies
i totes les mirades, i pensarem que,
parlar d'aquest espai nostre
no està tan malament.

hi penso tot sovint...

Hi penso tot sovint.
Que els homes i les dones
tendim a complicar-nos
massa totes les coses.
La vida, per si sola,
ja té prou complicacions.

I doncs?
Per què aquesta mania
de fer-ho encara
tot més rebuscat?
Per què aquesta
disconformitat
amb tot i amb tothom?
Que si avui plou,
que si m'han robat el cotxe,
que si no puc dormir,
que si em fa mal el dit
petit del peu esquerre...
Quina gran pèrdua de temps
tanta complicació, tanta
queixa per a tanta petitesa.
Pensem més en allò que ens buida
que no pas en allò que ens omple.
Pensem més en allò que ens falta
que no pas en tot allò que tenim.
Pensem més en el dolent i
no aprenem mai la lectura
bona de les coses.
Aquella que ens fa aprendre.
On ha quedat l'aprenentatge
de tot plegat? La senzillesa
de l'exercici de la reflexió
que tot ho calma i tot ho aclara?
Hi penso tot sovint,
en tot això...

imagina't ...

Això em passa,
quan sento en present
i penso en futur.

i imagino...

Imagina’t ara,
que ets amb l’enamorat teu,
i que aquesta serà
la vostra darrera trobada.

Imagina’t que no existeix
aquell demà que tant esperem
com si el dia que avui s’acull
fos infinit en una posta de sol de mil llunes.

Quan els teus ulls humits
retrobin que no hi ha alba,
adona’t sembrant llavors
de com has estimat fins ara.

Per ser l’últim dia,
no serà, ni el més intens ni el més trist,
però sí el més enyorat,
quan de nou després el recordis.

Imagina’t, imagina’t...
mentre somrius.

Perquè saps que no és el darrer dia,
perquè l’esperança sempre et venç
i estimes de puntetes, amb precaució,
per deixar una mica d’història per demà.

Això em passa,
quan sento en present
i penso en futur.
I imagino...
tantes coses...
tant per a tu.

(2003)

jo la muntanya, tu el mar.

Jo sóc de paraules,
tu ets de fets.
Jo sóc de muntanya,
tu prefereixes el mar.
Jo sóc més celestial,
tu ets més terrenal.
Jo sempre parlo,
a tu t'agrada escoltar.
Jo una hiperactiva,
tu molt més calmat.
Jo m'imagino al camp,
tu vius a la ciutat.
Jo estic feta de somnis,
tu més de realitats.
Jo escric poesia,
tu escrius assaigs.
Jo sóc una artista,
tu ets un intel·lectual.
Jo una petita dona,
tu un home gran.
Jo sóc de multituds,
tu estàs fet de soledat.
Jo busco d'on vinc,
tu cerques cap a on vas.
Jo sóc més dubtosa,
tu un agosarat.
Jo explico secrets,
tu no en dius mai cap.
Jo recordo enrere,
tu projectes endavant.
Jo curo tristeses,
tu cures mals.
Jo parlo de sorpreses,
tu parles de pecats.
Els dos estem vius,
els dos som humans.
Els dos ens respectem,
els dos no ens volem fer mal.
Els dos ens estimem,
malgrat tots els malgrats.

jugar

Saps que tard o d'hora
les nostres mans
jugaran al joc del tacte.
I llavors l'univers
existirà de nou
i ens castigarà
per haver-lo oblidat
durant tant de temps.

El destí,
que punyeter és
i quanta lliçó
desconcertant
ens ensenya, a voltes,
a través dels seus
regals inesperats.

Sorpresa. El món
no s'acaba encara.
I pensar que portàvem
tant de temps sense
voler-hi veure.
El joc del tacte
ens protegeix el somni
als qui no sabem
llegir el mapa temps.

I ara, què? ...
Com continuar esdevenint
si no sabem quin
ni quan n'és el final?
Insisteixo: el destí,
què punyeter és.

l'actitud constant

Potser la felicitat
és l’actitud constant
d’omplir de contingut i
de sentit la nostra vida
a cada moment determinat.

Potser la felicitat
és la capacitat de
somriure a la vida,
malgrat tots els malgrats.

Potser la felicitat és
l’esforç de comprensió
d’un estat d’ànim que només
nosaltres mateixos podem
fabricar des de dins nostre.

La Felicitat és
si nosaltres som.
La felicitat comprèn
tot allò que ens conforma.

l'art de ser constant

En l'art de la constància
les dimensions de la vida
prenen consciència transparent.
Hi pots descobrir un bosc
de calma plàcida i un riu
de sentits oberts a tot.
En l'art de ser constant
es construeixen
arrels de permanència i
camins que fan créixer
el sentit de la història.
Hi pots descobrir un
caminar ferm de decisions
preses, que evolucionen
amb el pas del temps.

És l'art de la constància
el que transforma
el dubte en passa.
El que aprèn de
la incertesa i
n'edifica
murs d'esperança.
El que venç
la mandra i
s'omple de la suma
d'esforços compartits.
El que s'emmiralla
en la por i
l'assumeix com
al més gran
dels aprenentatges.

l'oblit de les paraules.

Paraules que juguen
i que s'estimen,
i que esdevenen poesia.

Quin gran poder de seducció
pels sentits de la nostra ment.

Quin gran somriure de la literatura
que tot ho abraça.

Quins petits grans respirs
per a la humanitat que mai no plora.

Paraules que juguen
i que s'estimen
i que esdevenen poesia.

I oblit.

l'obsequi

La vida t'ha obsequiat
amb els llavis de l'amor.
D'imprevist; per accident;
quan ja no creies; per equivocació.

La vida t'ha obsequiat
amb el desconcert del sentir;
la passió de voler,
el regal d'estimar.

La il·lusió de compartir,
la relativitat del dolor,
la immensitat del saber,
l'art d'imaginar.

I has de saber que
ja no seràs mai més tu.
I que un nou jo involuntari
neix a partir d'ara.

Amb les passes per dibuixar,
les mans per descobrir,
el cor per reafirmar,
els ulls per retenir.

La ment per valorar,
el seny per decidir,
les olors per recordar.
les paraules per a dir.

Has rebut un obsequi de la vida.
Ets un ser molt afortunat.

la donzella que fila

A la vora de la mar
hi ha una vella
donzella que fila.
Fila i fila,
el curs de la vida.
És bella i esvelta i
apassionada i molt gran.
Deu tenir uns quants
milers de milions d'anys.

En tots aquests temps
ha filat pau i guerra,
tants amors i tants odis,
justícia i no tanta, i
tota mena de contrarietats.
És així com es fila
la història del curs
de la humanitat.
Amb nusos i espais
i forats, sanefes i
entramats de fils
de totes les mides
i de tots els colors.
A voltes lentament,
a voltes a batzegades,
sovint massa de pressa
per a l'art del filar.
Però sempre amb passió.
La passió de la
contradicció constant
a les mans d'una
donzella bella que
amb el pas dels anys
fila i fila sense parar
a la vora de la mar.

la forma com m'estimes..

La forma com m'estimes..

..que em miris així de tendre,
que m'estimis així de gran,
que em cuidis així d'intensament,
que em vulguis a cada instant,
que sigui jo la causa de ser tu,
per uns segons o uns instants,
que m'abriguis les paraules,
que la meva imatge ja et val.

La forma com m'estimes,
que desitgis la meva figura,
així com és i ja està,
que pensis en mi sempre i estant,
que comptis dos en lloc d'un,
que m'incloguis als teus plans,
que em vulguis així com soc jo,
insegura, dubtosa, tossuda,
pupes,contradictòria sobretot.

Que tinguis tant d'amor,
no m'havia passat mai,
sentir-me egoísta al costat,
d'algú que estima tant.

I em surten les paraules
a cabassos i a grapats,
i escric en un paper
els sentiments més amagats,
i soc com un remolí a vegades,
que construeix ponts als pensaments,
que se sent responsable a voltes,
de tant de mal i tant de bé.
De ser capritxosament humana
i humanament capritxosa també.

La figura d'una dona transparent
que plora en silenci al vent
i somriu al destí al mateix temps.
Una ment, un cor, una imatge
que conflueixen eufòricament
en milers de paraules soltes
que es posen d'acord per unir-se
i ser una ínfima mil·lèssima
de la forma com m'estimes
que tant poc a vegades comprenc.

la lliçó

He après la lliçó.
De que els límits
de les coses que
fem i que esdevenim
no els posa ningú altre
que nosaltres mateixos.
Podem trobar-hi
resistències; és cert.
Amic meu, la vida, és això.
Ser capaç de traçar mapes
diferents per a cada repte,
superar-nos i exigir-nos
i trencar els límits
que ens autoimposem.
I fer créixer la diferència,
tornar a posar límits,
crear-nos constantment.
Una finestra al canvi, a l'acció.
I amb cada passa, nova evolució.
I amb cada repte, nova creació.
És així, la vida, amic meu.
La gran lliçó de trencar límits.

la lluna d'aquest vespre

Desfes-me els murs de la timidesa,
desglaça'm els sentits adormits,
desperta'm les passions oblidades,
desvetlla'm els somnis reprimits.

Retorna'm els colors de la vida,
regala'm les estrelles i la nit,
omple'm d'amor i de sexe l'ànima,
comparteix amb mi un bocí d'infinit.

Deixa que t'estimi les pors i les mancances,
deixa'm que t'eixugui la tristesa, les llàgrimes,
deixa'm regalar-te la lluna d'aquest vespre,
deixa'm descobrir amb tu la incomprensió que ens abriga.

Deixa'm omplir-te de flors la primavera,
deixa'm abrigar-te la incertesa de ser,
deixa'm plorar amb tu les despedides,
deixa'm començar amb tu de nou cada dia.

la lluna i els homes

Pot ser que el món ens falli.
Que a voltes el mar desperti
la tempesta dels homes
en contra dels homes i
la humanitat supliqui a l’infinit.

Que a voltes el cel plori oblits,
rancúnies , dolors, neguits;
que els núvols ens ceguin les albades,
que el silenci ensenyi els descosits.

Pot ser que el món ens falli,
i que omplim la pell de desengany,
que siguem i diem i fem
tot allò que no som ni volem ser mai.

Tu que tot ho regnes sempre
amb la teva remor de calma i
persisteixes imponent, magnànima,
vestida de blanc i transparent.

Tu, que per tu s'han escrit
els millors contes de fades,
les músiques que enamoren,
els versos més romàntics.

Tu que sempre hi ets,
fes calmar la tempesta humana,
quan, cega de valors i el cor negat,
tot ho crema i tot ho arrasa.

Tu que sempre hi ets i
ensenyes la llum de l’aprenentatge,
la saviesa del camí compartit,
la pau d’estimar als altres.

Quan el món potser ens falli
surt, combat, crida’ns i castiga’ns
amb el sentit de l’honor al bé
i l’amor a totes les passes.

la nit a la gran ciutat

Bull la nit a la gran ciutat.
El caliu èpic de la humanitat
omple el subsòl de desitjos i secrets,
i la cultura de la dansa no permesa
es vesteix de transparències.

Quin gran orgasme de les incerteses,
aquell miol dels amants a l'espera!
La fusió de tots els desperfectes
amb aquelles realitats més perfectes.
La incomprensible història d'amor
de la teoria i la pràctica.

Bull la nit a la gran ciutat.
I sonen les campanes d'allò impossible.
Una melodia que ensenya l'entrecuix de les pors,
i l'evidència de les esperances.

La nit de la gran ciutat;
aquella hora de les passions desacomplexades.
L'evidència d'un mirall més,
subjectiu com tots els altres,
que tant ens captiven els sentits,
i potser, fins i tot també, un pessic
del nostre tímid i educat ésser.

Bull la nit a la gran ciutat.

la nostra i meva dolça Catalunya...

Com m’agrada estimar-te,
la nostra i meva dolça Catalunya...

Terra de savis antics i dels seus futurs néts.
A cinc pams de distància de la llibertat
i a mig camí de l’arrelament conscient.
Amb modelada figura identitària,
i amb aquest teu sentiment tant patit,
tant sobtat, tan naturalment espontani
i que sempre retorna.

L’olor a terra antiga i a sabates gastades,
i els talons pelats de tanta defensa d’ideals.
Curiosa càrrega feixuga d’història a les espatlles,
que ens recorda qui som i d’on venim,
una i una altra i una darrera vegada,
sense cap mena de vergonya ni desorgull.

Ens reconeixem la mirada clara de sentiment,
els catalans i les catalanes,
i entenem, un cop més,
aquesta somni col·lectiu que ens conforme,
sempre sentit en aquest plural que ens caracteritza.
La veu del poble, la gent catalana.

Catalunya, refugi petit dels que sabem parlar
amb permanència, perseverància, tranquil·litat.
La voluntat d’una societat que creix
despistada amb tanta imposició disfressada,
reinventant futurs reals o imaginats
davant de tanta història negada.

Somniadora i realista, pacifica i revolucionària.
Així es comunica Catalunya al món,
amb l’ànima gran i comunitària,
plena de vells i nous horitzons,
que construeixen de nou la memòria.

Així es comunica ella al món,
i com m’agrada estimar-te,
la nostra i meva dolça Catalunya...

(2007)

la porta era oberta

En un dia com qualsevol altre
passaves a prop de casa meva i
vas treure el cap pel meu carrer.
Els colors dels fanals et cridaren
les pupil.les dilatades del destí
i temptada per la voluntat de ser,
vas creure, i vas fer una passa.

Hi havia la porta mig oberta
i tot era fosc al teu davant.
Però, poc a poc, el perfil de
les coses reals anava apareixent,
com apareix sempre el pas del temps.
Primer unes escales, al fons un mirall,
a l'esquerre una llum clara i tènue i
un timbre de color titil.lant i rovellat.

Vas trucar, i et vaig obrir
sorprès pel regal de vida
que esdevenia la teva troballa.
Soc jo, em vas dir. Jo també soc jo,
et vaig respondre. I vam somriure a l'unissò.

Des de llavors que cada dia al dematí
espolses els malsons dels meus llençols
i estens la primavera al meu balcó
com qui remou la roba estesa i fa bugada
de la quotidianeïtat de cada present
que ens conforma i ens acompanya.

Fas olor de cafè amb llet i de
pastís de xocolata i tot ho omples
amb el so indecís dels teus malucs.
M'ordenes els calaixos de la felicitat i
regues les plantes del jardí de la meva calma.

Vas entrar i des de llavors que cada capvespre
recicles les meves esperances i cada divendres
viatges lliure al mercat dels sentiments
per a comprar-hi unes poques més llavors
de tu i de jo, per si de cas mai ens en falten.

De tan en tan, obres la correspondència
de l'inesperat. Però ja no t'espanten els colors
de la incertesa perquè dus el vestit blanc preparat
per a omplir-lo de la immensitat de l'imprevist.

Cada nit et retrobo al centre del meu rumb amb
la remor del far dels teus ulls que tot ho captiva
i la teva veu rutilant i melosa recolzada a cau d’orella.
I tan sovint penso: què hauria passat
si la porta no hagués estat oberta, si no
haguessis fet un pas; si no haguessis entrat?

I com més ho penso més et vull
i més vull donar-te encara.
Posem la clau al pany cada dia
com si fos la primera vegada:
trista o alegre, intacta o ferida en la seva albada,
cada dia la fem girar i obrim la nostra
partida de cartes patosament particular.

la vida en calu de fa ( I )

La vida en clau de fa.
He perdut la pràctica de llegir
la música de les absències.
i la melodia del present
no admet gaires pauses ni silencis.

Què fer?...

Continuar composant l'art de resumir
el meu canviant -i a voltes
un poc bemoll- ésser.
Cercar una nova direcció harmònica
a aquest esdevenir meu
ple de retrobaments originals
i pèrdues inesperades.

la vida en calu de fa ( II)

La vida en clau de fa.
He perdut la pràctica de llegir
la música de les absències.
i la melodia del present
no admet gaires pauses ni silencis.

Cal que inspiri un nou pentagrama al sentiment
i recomposi l'emoció de cada nota compartida.
Atorgar nous llocs als instruments
de la partitura en blanc obtinguda
per tal que tots els no escoltats tornin a tenir
el seu espai propi de protagonisme.

El passat sostingut desafina sobtadament
amb el present desacompassat que tot ho despentina.

Cal que cerqui una nova direcció harmònica
d'aquest meu esdevenir retrobat
que encaixi el bocí d'història passada que conformo
amb les notes incertes i atrevides del futur possible.
Continuar composant l'art de resumir
el meu canviant -i a voltes un poc bemoll- ésser.

li diu la carxofa al xampinyó...

... va dir-li la carxofa al xampinyó:
- Tu saps què els passa al cigró i a la patata?...

... va respondre-li el xampinyó:
- Va, no en facis pas gaire cas d'aquests dos.
Porten massa temps junts a la cassola
i s'han malacostumat a remugar per tot!.

... i es van aclucar l'ullet els dos, tot somrient.

:)

mare, que jo ja no soc jo ...

Mare, vine'm a buscar, que jo ja no soc jo.
Que soc un cor dividit en dos,
un peu a la vida, l'altre a la mort,
una ànima que lluita, l'altra que es rendeix
a la manca de valentia, a la por a ser un mateix.

Mare, vine'm a buscar, que jo ja no soc jo.
Que soc massa lluita constant de contrarietats,
i ja no puc combatre la incertesa d'aquella humanitat
que ha perdut l'esperança del somriure i del canvi.

Que soc un cor dividit en dos, mare,
que et mira i somriu,i recorda i t'estima,
que plora per dintre, i s'allunya cada vegada més.
Mare, vine'm a buscar, que jo ja no soc jo.
Vine'm a buscar, i gronxa'm als teus braços de
tendresa infinita, d'aquella qui estima sense límits.

marxem ?

- Dóna'm la mà. Marxem...
Partim cap el més enllà,
Per què no? Podríem anar
lluny a l'horitzó;
a la lluna.

- I què hi faríem, allà, a la lluna?...

- Desordenar estrelles,
inventar planetes,
pintar somnis nous,
imaginar galàxies,
construir ponts...
cap a l'imaginari.

Somriure i Sentir,
i Ser, Dir, Viure.
I potser, de tan en tan,
enyorar un bon Martini
fresc, d'aquells d'estiu
de la terrassa del Bar
de davant de casa...

Per què no? Podríem anar
lluny a l'horitzó;
a la lluna.

melmelada de vida

RECEPTA DE LA IAIA CUCA: melmelada de vida.

INGREDIENTS:
- 4kg. d'amor
- 300gr. d'incertesa
- tres cullerades de plors
- dues rodanxes de melancolia
- 4 talls d'esperança
- un grapat d'il·lusions
- mig got de dubtes
- 200gr. de por
- uns quants somriures
- un toc de tristesa
- un pessic de felicitat.

PREPARACIÓ: barrejar tots els ingredients en un mateix bol -transparent- i bullir a foc lent. Després, deixar reposar tot el que faci falta.

mireu-me bé

Mireu-me bé aquí on soc ara,
vella i desvalguda.
Ja no tinc ni llàgrimes
per plorar la mort d'un fill.
Ja no em queden paraules
que puguin descriure el dolor.
Formo part d'aquella humanitat
que plora la seva fi en silenci.

Mireu-me bé aquí on soc ara,
bruta, abandonada, trista,
calladament apagada per tots vosaltres,
maleïda i estimada societat.
Apiadeu-vos de la meva solitud,
acaroneu la meva desgràcia,
abraçeu-me la desesperança
que us dic que ja no puc més.

I recordeu la meva causa
quan el món us falli
a vosaltres també.

no diguis res

No diguis res
avui, si us plau.
Parla'm només
amb els ulls
així, com
ho fas tu.

Avui,
no diguis res
i clava'm
la mirada
a l'interior
dels meus
anhels.
Despulla'm
la passió
dissimulada,
destapa'm els
misteris amagats
expressament.
Descobreix-me,
solitaria,
esperant-te.

No parlis,
no diguis,
si us plau.
I obre'm
les portes
del desig
que et crida.
Traspassa'm
la voluntat
de voler-te
per a mi sola
aquesta nit.

I mira'm
en silenci
així, com
ho fas tu.
Com quan
m'observes
expectant,
excitat,
i em vols
i em fas teva
sense ni tan
sols tocar-me.

No diguis res,
no diguis res.
I mira'm...

on eres...

Profundament adormit al meu costat.
És de matinada i la fosca ocupa l'habitació.
Però un raig de lluna s'esmicola combatent
pels porus de la persiana i omple de sentit
l'espai que ocupem en format de dos
aquesta nit en la que tu i jo Som.

Et contemplo i t'intueixo el son i el somni.
I et vull i et sento. Et sento de forma
tan intensament a prop, que fins i tot
m'espanto del desig que de tu desprenc.

On eres tu fins ara?...

Ahir fèiem l'amor i, agosarat cavaller,
traspassaves les muntanyes del meu cos,
desafiant tots els colors de les meves pors.
I, mentre em penetraves l'univers de les paraules,
el silenci del teu dubte i la remor del desig compartit.

M'agrades, m'explicaves. M'agrades molt.
Com si en aquell precís moment tan nostre
i tan particularment dels dos,
fos la teva ocasió exacta
per ensenyar-me les teves cartes
i apostar-ho tot. M'agrades. Molt.

Deu minuts passen. Et mous lentament.
Tens un respirar tan transparent
que a voltes miro si encara hi ets o no.
I de vegades m'espanta el perill del somni
que imagina altres muntanyes i altres paisatges.

On eres tu fins ara?...
On eres, que sento i vull i dic
i desitjo fins i tot l'indesitjable?.....

Uns minuts més i cerques inconscientment
la meva mà, i la prems amb la mateixa força
que l'onada constant lliga la barca a la mar.
I ho fas, per si de cas ja no hi hagués demà.

Per si de cas jo també dubtés en somnis
i pensés en recular o en fugir corrents.
Però jo continuo amb els ulls oberts
i et contemplo la carícia i el nom.

I t'agafo de la mà i m'adormo amb tu.
Sense por, tranquil•la, al teu costat.

passat, futur, present

El passat.
Està prou bé.
Per recordar
els orígens i
repassar
les petjades
d'on venim;
de qui i de què
estem fets.

Per poder donar
gràcies a totes
les oportunitats
que hem tingut
fins ara i
ens han permès
arribar on som;
ser allò que som.

El futur.
Està prou bé.
Perquè et permet
idear somnis i
imaginar coses
que encara no són;
crear il·lusions
i esperances
-compartides-
que dónen
sentits nous
constantment
a la vida.

És aquell qui
genera la possibilitat
del canvi, el
creixement personal
a través de la
idea del procés.

El present.
És ell, el present,
el qui esdevé allò
que anomenem vida.
És l'ara i l'aquí;
el qui ens fa
sentir i ser.

És el moment actual
-el dir, el fer,
el pensar-,
la combinació
perfecta d'acció
i de pensament.

Allò que ens
conforma a
cada moment
determinat,
allò que ens
caracteritza
com a aquell tot
que esdevenim.

pega'm

Pega'm.
Quan em vegis asseguda
esperant a que la vida
passi per si sola.

Pega'm ben fort
el dia que deixi de
caminar per mi mateixa
i deixi que algú altre
ho faci per mi.

I pega'm el doble
si algun dia decideixo
rendir-me a la vida
i deixar de creure.

Pega'm, si us plau, perquè
malgrat el dolor,
serà el millor regal
que m'ofereixis per
recordar-me que m'estimes.

Jo també t'estimo.
I, si cal, tant
si m'ho demanes com si no,
et pegaré així d'igual
ben fort i ben sentit
per reaccionar vers a la mort
del esdevenir de la vida,
del saber-nos allò que som.

petita gran presó

Visc en un cos injust.
Jo penso, jo dic,
però ell no fa.
Jo sento, jo vull, jo demano,
però ell mai fa. Res de res.
Visc en un cos injust,
una presó pels sentits,
un mirall opac dels pensaments,
un temor per als desitjos,
la impermeabilitat del meu jo.
És una casa sense finestres,
un firmament sense estrelles,
és un buit constant de l'acció,
una pausa infinita del moviment.
Visc en un cos injust
que mai no fa i no es pot moure,
que no pot respirar ni un bocí
d'autonomia, d'independència,
de personalitat pròpia.
Però jo soc, i sento i somnio
sempre i encara i malgrat tot.
Jo soc i penso i vull ser
perquè, què em queda si
no puc ser ni jo mateix?
Reclamo el meu dret a Ser,
encara que sigui des de dins
de la presó permanent del meu cos.
Perquè, encara que presoner,
persona soc.

petiteses personals

Amb el pas del temps
acumulem petiteses personals.
I els posem un nom:
els anomenem records.
O, de vegades,
també parlem de passats.

I així és com,
al final del camí,
tenim arrugues de tot:
de cansanci, d'il·lusió,
d'esperances, de traïcions,
de sorpreses, d'avorriment,
de tristesa i d'amor.
Tenim, fins i tot,
arrugues de tant pensar
i, qui sap si també
de tant somniar.

Amb el pas dels anys,
ens queda la constància
de saber que hem estat,
quan, davant del mirall,
ens reconeixem la vellesa.
El cos utilitzat.
El cos que hem sigut;
el que ens ha permès
ser i estar, i dir i fer.

Amb el pas del temps,
al final del camí,
amb el pas dels anys:
les arrugues i els records.

portes a l'univers.

No em fa por ensenyar
que hi ha coses que em fan por.
La transparència de l'ésser,
l'honestedat del cor,
la passió dels sentits.

Tots els camins
obren portes a l'univers.

precisament ara, mare.

Ha vingut a cercar-me
precisament ara, mare.
No intentaré saber el per què, encara.
Sé que algun motiu d'aprenentatge
acompanya la teva sentida
i sobtada absència en mi.

Així doncs,
callo i intento entendre,
encara que sigui en va
la recerca de les causes, per ara.

Comprendre.

Potser a través de les llàgrimes
que no soc la mestressa
de tot allò que esdevinc,
ni del lloc d'on vinc,
i que tampoc ho vull així.

Potser a través de l'enyorança sentida,
que a voltes ens cal fer neteja
del nostre petit gran ésser
i ensabonar i esbandir
records i sentiments.

Que a voltes ens cal fer bugada emocional
i posar a rentar la roba bruta
que anem dipositant, curosament,
al nostre calaix personal dels rebuigs,
al llarg d'aquell temps que tots resumim.
Allà en aquell racó de dins nostre,
al fons del cor, a mà dreta.

Allà hi trobaràs el mirall
que reinventa i reconstrueix,
però que també retroba, remou, reclama,
rebutja, retreu, repercuteix
quan el pensament s'hi emmiralla
i n'interpreta les imatges.

Has vingut a cercar-me
precisament ara, mare.
I ploraré tot el que faci falta
per deixar la casa ben neta per dintre
i retrobar el somriure original
mentre canvio la roba estesa.

punyeterament punyent

La vida.
Rodona, somrient,
punyeterament punyent.

La vida.
Perfectament moldejada
a la nostra mida;
feta per a ser
i per a no ser,
depenent del moment.

La vida.
Feta de ferides
curades o tapades
amb pedaços passatgers.

La vida.
Viscuda per àngels humans
a la recerca de llibertats
que generen dependència,
per poder continuar creient.

La vida.
Rodona, somrient,
punyeterament punyent.

quan faltes

Quan faltes,
et penso amb els ulls mig clucs.
A cau d’orella,
la magnitud tan gran
de l’habitació
xiuxiueja les teves passes.

Em sento
acompanyada de nou
per la solitud de la cambra.
Amb les mans,
cerco a les fosques
la calidesa del teu cos.
Imagino la teva pell,
i la teva figura
amb rerafons de rialles
i amb contingut de plaer.

El somriure del rellotge
desvetlla un paisatge nou
i a través de la finestra
puc sentir els nens al carrer.

Quan faltes,
i et penso amb els ulls mig clucs
el dia em desperta l’entrecuix
i em retorna la voluntat d’esperar-te.

(2003)

què deu ser?...

Què deu ser
això que tens
que fa que no pugui
deixar de mirar-te?..
Que, fins i tot
quan hi ets, fa que
et trobi a faltar?
Que vulgui
cada vegada més,
més de tu i
més dels dos?
Això que tens,
què deu ser,
que atrau tot
el que soc jo
cap a cada
bocí de tu?
Què és el que fa
que jo vulgui
cuidar-te més
a tu que no pas
a mi mateixa?
Què pot ser
això que tens
que fa que jo
ja no sigui jo,
si tu no hi ets?
Això que tens,
això que ets,
què deu ser?..

reordenar de nou

Algun dia em menjaré
els meus excessos de paraules.
I tu, els teus abundants silencis.

Tan sols desitjo i espero
que quan aquest dia truqui a la porta,
el remolí de conseqüències
no sigui massa desordenat.

Passió desenfrenada.
Sentiments alliberats.
Emocions despentinades.
Veritats modificades.
Realitats descol·locades.

Quanta feina tindrem de nou,
jo a reordenar paraules,
i tu a reordenar silencis.

Bé, sempre podrem fer-ho
amb una melodia conjunta,
compartint desordres.

Voldrem? Podrem?
... qui ho sap.
Les coses no se saben mai,
fins que arriben.

res més a dir-nos.

No m'espanta no tenir res més a dir-nos.

M'espanta saber-ho i no ser capaços
d'explicar-nos-ho mútuament.
M'espanta no poder trobar la manera conjunta
-com a grans amics que hem sigut
i som encara i volem continuar sent-
de continuar compartint i respectant-nos,
encara que el format per a fer-ho
canviï entre nosaltres a partir
de mirar les coses tal i com són.
M'espanta no ser mai més amics
per culpa de voler mantenir
allò que ja no és, no hi és, entre tu i jo.

No m'espanta no tenir res més a dir-nos.

M'espanta perdre'm a mi mateixa
per culpa de la por a perdre allò que ja conec,
per culpa de la por a no saber si serem
capaços de respectar-nos quan siguem
quelcom diferent a això que som ara.
M'espanta no ser jo dins meu,
i que no siguis tu a dins teu,
i que ens perdem a nosaltres mateixos
per voler mantenir quelcom que ja no és de ningú.

ser, dir, fer

Quantes coses perdem per por a perdre,
Quantes coses no fem per por a ser,
Quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules ni manquen fets.

Us enganya ben prou qui digui el contrari.
Mai n’hi ha prou de present, sempre ens en falta.
Som ara i aquí i la prova n’és que el cel és blau
i que el món respira.O que el cel és roig, tan se val.

Quan la il•lusió es transformi en pedra
o arribem a creure en la mentida;
quan ja no sentim que som res,
sabent amb certesa que encara som.

Llavors i només llavors podrem excusar
que ja no tenen sentit els colors.
La resta és tan sols un no saber dir,
un no voler fer per a no haver de ser,
un tenir por a perdre allò que som i estimem.

Quantes coses perdem per por a perdre,
Quantes coses no fem per por a ser,
Quantes coses no diem per no saber dir.
No sobren paraules ni manquen fets.

si tingués una caseta...

Si tingués una caseta...

Hi guardaria un racó mitjanet
buit d'objectes i ple d'espai;
un de prou gran per a la dansa
de les idees i del sentiment.
Un racó amb un parquet suau,
un gran mirall i una barra de ball,
per deixar-hi jugar els batecs del cor
i el dels pensaments, per uns instants.
Un racó on poder assaborir
el ritme de les paraules constants
i pactar el moviment dels somnis
amb l'estàtica de les realitats.

Si tingués una caseta...

(kiruna.cat)

BONATARDA!! :)

somriu

somriu,
tu que tens dolç somriure,
que expresses tant amb els llavis,
que mostres desig de besar-te,
que incites amb tan d'anhel.

somriu,
amb dents de porcellana
i contorns de persona bonica
i silueta de persona sàvia.

somriu, petit, somriu,
que com el teu somriure
ningú expressa, ni fa sentir,
tant i tantes coses.

somriu perquè així estimes la vida,
per moments i per multituds
i n'alegres els seus paratges.

somriu petit, somriu,
tu que tens dolços llavis
i silueta sàvia
i dents de porcellana.

(2003)

són de franc!

Per sort,
encara hi ha coses
que no estan
(legalment) prohibides.

Aquí es regalen somriures !!

I són de franc.
Així que,
de crisis,
res de res!

:)

t'estimo

Sento la teva mà
que dorm a la
meva panxa i
el teu respirar
m'escalfa l'orella
i em fa somriure.
Tinc pessigolles
però per res del
món em perdria
aquest moment.
T'estimo.

És un regal
de la vida
poder-me despertar
cada dia
al teu costat.
No imagino viure,
si tu no hi ets.
No imagino res,
si tu no hi ets.
Et miro, et sento,
et contemplo.
Ni t'imagines
com t'estimo.

Cada vegada més
profundament i
més conscientment,
de forma clara
i transparent.
No hi ha secrets,
no els necessito,
no els vull, no en sé
de ser jo sense tu.

I ho dic
en veu alta
perquè el món
pugui ser món
i la vida
pugui ser vida.
Que t'estimo,
com mai he estimat.
I que t'estimo a tu.

tardor

Una alfombra d'ocres i marrons,
un espai de blaus i blancs que abraça.
El prat està nostàlgic,
les vinyes canten a l'infinit,
la molsa regala orfrenes
de rosada al firmament.
La tardor ha arribat.

Una vànova de grocs i ataronjats,
un bocí de rosa que tot ho amoroseix.
El bosc s'aixeca silenciós a l'alba,
els arbres expliquen avantpassats llunyans,
els llacs emmirallen els somnis dels astres,
l'horitzó ens parla de silencis inventats.

La tardor ha arribat.

Un abric de púrpures i morats,
un trosset de cel rojenc que s'escapa apassionat.
El poble descansa endormiscat,
el caliu de les llars desperta les xemeneies,
el fred desvetlla els fogons oblidats,
torna el matí d'aroma de cafè torrat.

La tardor ha arribat.

tornar a somriure

Quant de temps fa que no riem?
Riure junts, vull dir. Riure plegats.
Quant de temps fa, que ja ni me'n recordo?

Com és que ja no gaudim
d'allò que fins ara ens unia
i ja només ens recriminem
tot allò que ens separa?...

Com és que ja no podem, ni tan sols,
regalar-nos la soledat compartida?

Quant de temps fa que no ens escoltem?
Escoltar-nos mútuament, vull dir,
sense por i sense mentides;
amb la mirada despullada de complexes
i el cor buit de culpabilitats.

Necessitem tornar a riure.
Junts o separats, però somrient.

tot el que ens voldríem dir

No ens féssim dir,
tot el que ens voldríem dir,
perquè si ens diguéssim
tot el que desitgéssim,
començaríem a fer.

I encara establiríem
massa consensos (in)voluntaris...

tot està quiet

Tot està quiet...
i l'àmbit de les coses
pren dimensió per moments.

poruga la calma,
no s'atreveix a esborrar
aquest, el silenci del món.

... i, tímida, la vida neix.

Senzilla la claror,
quan lentes les hores del final,
il·limitada és l'escalfor del present.

Absència de confusió.
la lluna es perfila
alçada per una escala
al capdamunt de la teva imatge.
 
... i, màgica, la nit s'adorm.

(2003)

tremola

Tremola.
L’explosió de carícies,
entrelligats els dos,
com tremola la terra
en el seu interior.

El meu entrecuix
vibra d’excitació.
Penetres dins meu,
suau i agressivament,
fora i endins,
els llavis mossegats.

Tremola.
Amb sentiment tal
que entreoberts els ulls
no pugui ni respirar
el nostre ésser.

El teu membre
em travessa l’ànima
i em mullo tota jo.
I et mulles tu també.
I cridem, gemeguem,
ens arronsem i ens estirem
desesperadament de tant plaer
bojament agitats
de suor i de sentiment,
plens de l'altre
per dins
i per fora.

Tremola.
Perquè no hi ha prou espai
explicable amb raó,
per a comprendre
el desgavell nostre
quan ens unim a besades.

Tremola.
Quan ens agitem
l’un per l’altre
i tots els extrems bullen,
i tot és possible
perquè existeixen,
sense condiments falsos,
els àngels per a tu i per a mi.

L’Univers conspira.
Tremola.

un bocí d'història que ens separa

La por m’acompanya quan entro,
a les fosques,
a dins teu.
La por,
la sempre amiga fidel
als meus pensaments.

Et perdo en mi mateixa
en un transcurs de sons
nostàlgics d’estima.

Tu ets fruita madura i jo,
a expenses,
una petita llavor
encara per cultivar.

Com ho podem fer?
Tu moriràs, i jo encara he de néixer.
Un maleït temps entre nosaltres;
un maleït bocí d’història que ens separa.

Impossible tocar-te
amb edat de joves rialles.
Impossible tocar-me
amb velles mans d’històries antigues
sense un final incert.

Ja surt la lluna
però a canvi es pon el sol.
I amb el pas de les hores
aquest abisme que ens separa
ens fa cada cop més distants.

Tu tan sols
em faràs l’amor en somnis
i negaràs haver-me vist,
quan em vegis passar pel carrer
en una altra vida.

Per què cultivar negacions
i malgastar, ara, paraules
buides de paisatges?
Qui, sinó nosaltres,
pot comprendre el nostre món?

Deixa’m plorar a la teva ànima;
prometo ser discreta,
si es el que tu vols.
Deixa que vingui a buscar-te
quan em vegis passar pel carrer
en aquesta altra vida
que també ha de ser.

(2004)

un gran regal

No podem escollir ni quan naixem ni quan morim.
Però podem decidir viure cada dia intensament
aquest gran REGAL que és l'existència humana.
Depèn de tu, tan sols i només de tu mateix/a.
A què esperes?
Cada dia és una nova vida.
Viu-la.
Des d'una bona teoria,
i a través d'una millor pràctica.
És un gran repte;
el teu repte;
la teva vida.

un lloc discret

Busco un lloc discret a
on poder-te explicar
les meves pors i
els meus secrets.

Busco un lloc discret
lluny dels aparadors
on jo pugui ser jo
i tu siguis qui ets.

Busco un lloc discret
fet dels colors transparents
de les nostres paraules
i dels nostres fets.

Busco un lloc discret
digues-me’l tu, si us plau,
porta-m’hi avui i demà,
porta’m-hi sempre més.

una pregunta...

Et puc fer una pregunta?
Ella li va dir...

"-Què et sembla si ara que
ja ens coneixem les paraules,
ens comencem a conèixer amb les mans?..."

I va dubtar.
Sentia vergonya i desig.
Tenia por a no ser corresposta
i a ser-ho, al mateix temps.

Ell li va rodejar el ventre femení
amb els seus braços ferms, segurs,
i li va emmudir la veu poruga
amb el desig dels seus llavis decidits.

La dansa del tacte va fer la resta.

I, a cau d'orella,
ell li va regalar
la seva resposta:
"-Qualsevol nit pot sortir el sol."

verd primavera.

Entre el blanc i el negre
hi ha multitud de grisos, és cert.
Però, i entre el blau i el groc?
I entre el verd, el vermell, el violeta i el marró?

Quants colors hi ha en el taronja del capvespre d'avui
i el negre de la nit tan esperada que s'aproxima?

Quantes tonalitats d'emocions diferents
resumeix el verd dels prats a la primavera?

Els colors del món.
Els veus?...

(CC-by-nc-sa) Muntsa Prat.