ets a:historietes

historietes


benvolguda Hando (versió reduïda)

- “si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”, va dir Hando amb un gran somriure als llavis i la seva veu dolça de sempre.

La Clara se la va mirar. Als seus dotze anys es veia incapaç de comprendre què volia dir-li Hando amb aquella frase justament en aquell precís moment. Es trobaven al mig de l'aeroport de Tombuctú i estava suada, descabellada, plena de sorra per tot arreu i les cames li reclamaven una mica de descans. Però no volia separar-se del costat de la seva amiga Hando.

història de com es van trobar el Cavaller de la Mala Sort i la Dama Despistada

Diuen les tradicions antigues explicades pels vells savis humans, que cada Cavaller té la seva Dama assignada. O també, que cada Dama té el seu Cavaller determinat, i que s'han de trobar al llarg de la seva llegenda o conte propi particular. Com es vulgui dir, vaja.

la petita historieta de la gran vaca Paca

Va obrir els ulls i va veure una gran llum blanca resplandent allà al fons de la foscor. “Caram, quina llum més bonica i més curiosa!”, va pensar, “a veure què és?....” es va preguntar i, tot empenyent amb força, va fer cap allà a treure-hi el cap...

Cartes pel senyor dels números (versió reduïda)

Avui en dia, en els nostres temps moderns d'homes i dones de la ciència i de la tecnologia, la gent ja fa molt de temps que ha deixat de creure en els Déus i les Deeses. Són altres temps, com dirien els nostres rebesavis.

Per això li diuen La Senyora de les Lletres a la que és, ni més ni menys, LA DEESA DE L'UNIVERS; gran deesa venerada per moltes civilitzacions anteriors a les nostres. Li diuen així perquè, si diguéssin que és en realitat una divinitat, ningú es creuria que existeix.

l'avi juseppe

La Núria va omplir els pulmons d'aire i va respirar profundament. Ja feia mig any que obria cada matí puntual a les vuit el pany d'aquella porta, i sempre tenia la mateixa sensació estranya al fer-ho, una sensació com de barreja de melancolia, tristesa i felicitat a la vegada. Aquell matí s'havia posat el vestit de color vermell que tant li agradava al Juseppe, malgrat ell no se'n recordés mai ni del vestit ni de la Núria mateixa.

La Fira de Santa Llufa

Per Nadal tothom compra regals i passeja per la fira de Santa Llúcia, caminant lentament enmig de llums de colors encesos que fan pampallugues. Mirant a banda i banda els caganers, els tiós, els arbrets de Nadal... i sentint l’olor de torrons que arriba directament des del Portal de l’àngel i que envaeix tota Barcelona d’aquell aroma tan especial de les festes nadalenques.

Salvem Mineralàndia

El matrimoni Rieradevall, la senyora Lolita i el senyor Delfí, eren dos vellets encantadors que vivien a la gran ciutat de Shanghai, a la Xina, al continent d’Àsia. Durant tota la seva vida havien cuidat i vigilat el seu parc temàtic de “Mineralàndia”, un petit món on tot estava fet de minerals.

Els nens i les nenes de tota la Xina anaven cada any a Mineralàndia, ja que era la manera més divertida d’aprendre coses sobre els minerals. Hi havia jocs, atraccions i racons per tots els gustos. Hi podies passejar un dia sencer sense avorrir-te.

La barretina

Fa molts i molts anys, en algun lloc perdut de Castella la Manxa, el nom del qual no recordo... va néixer una il·lustre somera que es deia Cuca-Ruca. La Cuca tenia unes potes curtes i el morro gran i era molt intel·ligent.

Seria una somera normal i corrent, si no fos per les seves orelles, que eren molt i molt llargues, molt més que les orelles de les seves amigues, que les dels seus pares i germans, i que les orelles de qualsevol altra somera.

Brianca

La Brie vivia a Rússia, en un poblet sempre nevat d’un color blanc coco anomenat Stolichnaya. La Bianca vivia al nord d’Amèrica, en una gran ciutat plena de gratacels anomenada Teambean. La família de la Brie era molt pobre, cada dia menjaven només pa i aigua per dinar i per sopar, perquè no tenien res més. La Bianca sopava cada dia en un restaurant diferent, perquè als seus pares els sobraven els diners i podien pagar-ho tot.

La cuina de l'àvia Maria

Ja tornava a ser quinze de març. Sense gairebé ni adonar-se’n, havia passat un altre any a la vida de la Nurix, la oliva més activa de la cuina de l’àvia Maria, una velleta encantadora que vivia en un poble on un dia havia existit un carrilet.

El dia vint-i-dos de març era l’aniversari de la iaia Maria, que aquell any en feia setanta-cinc, i cada any feia una gran festa on l’espectacle principal era la competició de dansa que feien a la cuina, que era el lloc preferit de l’àvia Maria, a qui agradava passar llargues estones cuinant plats exquisits de cuina catalana.