ets a:poesia

poesia


la lluna d'aquest vespre

Desfes-me els murs de la timidesa,
desglaça'm els sentits adormits,
desperta'm les passions oblidades,
desvetlla'm els somnis reprimits.

Retorna'm els colors de la vida,
regala'm les estrelles i la nit,
omple'm d'amor i de sexe l'ànima,
comparteix amb mi un bocí d'infinit.

Deixa que t'estimi les pors i les mancances,
deixa'm que t'eixugui la tristesa, les llàgrimes,
deixa'm regalar-te la lluna d'aquest vespre,
deixa'm descobrir amb tu la incomprensió que ens abriga.

Deixa'm omplir-te de flors la primavera,
deixa'm abrigar-te la incertesa de ser,

la donzella que fila

A la vora de la mar
hi ha una vella
donzella que fila.
Fila i fila,
el curs de la vida.
És bella i esvelta i
apassionada i molt gran.
Deu tenir uns quants
milers de milions d'anys.

En tots aquests temps
ha filat pau i guerra,
tants amors i tants odis,
justícia i no tanta, i
tota mena de contrarietats.
És així com es fila
la història del curs
de la humanitat.
Amb nusos i espais
i forats, sanefes i
entramats de fils
de totes les mides
i de tots els colors.
A voltes lentament,
a voltes a batzegades,
sovint massa de pressa
per a l'art del filar.

què deu ser?...

Què deu ser
això que tens
que fa que no pugui
deixar de mirar-te?..
Que, fins i tot
quan hi ets, fa que
et trobi a faltar?
Que vulgui
cada vegada més,
més de tu i
més dels dos?
Això que tens,
què deu ser,
que atrau tot
el que soc jo
cap a cada
bocí de tu?
Què és el que fa
que jo vulgui
cuidar-te més
a tu que no pas
a mi mateixa?
Què pot ser
això que tens
que fa que jo
ja no sigui jo,
si tu no hi ets?
Això que tens,
això que ets,
què deu ser?..

la lliçó

He après la lliçó.
De que els límits
de les coses que
fem i que esdevenim
no els posa ningú altre
que nosaltres mateixos.
Podem trobar-hi
resistències; és cert.
Amic meu, la vida, és això.
Ser capaç de traçar mapes
diferents per a cada repte,
superar-nos i exigir-nos
i trencar els límits
que ens autoimposem.
I fer créixer la diferència,
tornar a posar límits,
crear-nos constantment.
Una finestra al canvi, a l'acció.
I amb cada passa, nova evolució.
I amb cada repte, nova creació.
És així, la vida, amic meu.
La gran lliçó de trencar límits.

l'art de ser constant

En l'art de la constància
les dimensions de la vida
prenen consciència transparent.
Hi pots descobrir un bosc
de calma plàcida i un riu
de sentits oberts a tot.
En l'art de ser constant
es construeixen
arrels de permanència i
camins que fan créixer
el sentit de la història.
Hi pots descobrir un
caminar ferm de decisions
preses, que evolucionen
amb el pas del temps.

És l'art de la constància
el que transforma
el dubte en passa.
El que aprèn de
la incertesa i
n'edifica
murs d'esperança.
El que venç
la mandra i
s'omple de la suma
d'esforços compartits.

hi penso tot sovint...

Hi penso tot sovint.
Que els homes i les dones
tendim a complicar-nos
massa totes les coses.
La vida, per si sola,
ja té prou complicacions.

I doncs?
Per què aquesta mania
de fer-ho encara
tot més rebuscat?
Per què aquesta
disconformitat
amb tot i amb tothom?
Que si avui plou,
que si m'han robat el cotxe,
que si no puc dormir,
que si em fa mal el dit
petit del peu esquerre...
Quina gran pèrdua de temps
tanta complicació, tanta
queixa per a tanta petitesa.
Pensem més en allò que ens buida
que no pas en allò que ens omple.
Pensem més en allò que ens falta

des d'on ets ara ...

Diuen que ara reposes
en alguna o altra
infinitat del mar.
Que, des d'on ets,
tot ho pots veure i
tot ho contemples
llunyanament.
Com en una altra
dimensió. Secreta.
Potser aquí on ets
tinguis el teu propi altar.
Un espai ni gran ni petit
des d'on fas créixer
el teu nou petit món.
O potser no. Qui ho sap.
Qui sap si en aquest
lloc on ets ara
hi ha un jardí de flors
que dugui el teu nom.
T'agradaria. Tu sempre
somreies amb l'arribada
dels colors de cada
nova primavera.

Diuen que ara reposes
en aquest mar paral·lel
de vida plena i sentida.
I que estàs lluny,

petita gran presó

Visc en un cos injust.
Jo penso, jo dic,
però ell no fa.
Jo sento, jo vull, jo demano,
però ell mai fa. Res de res.
Visc en un cos injust,
una presó pels sentits,
un mirall opac dels pensaments,
un temor per als desitjos,
la impermeabilitat del meu jo.
És una casa sense finestres,
un firmament sense estrelles,
és un buit constant de l'acció,
una pausa infinita del moviment.
Visc en un cos injust
que mai no fa i no es pot moure,
que no pot respirar ni un bocí
d'autonomia, d'independència,
de personalitat pròpia.
Però jo soc, i sento i somnio
sempre i encara i malgrat tot.

tardor

Una alfombra d'ocres i marrons,
un espai de blaus i blancs que abraça.
El prat està nostàlgic,
les vinyes canten a l'infinit,
la molsa regala orfrenes
de rosada al firmament.
La tardor ha arribat.

Una vànova de grocs i ataronjats,
un bocí de rosa que tot ho amoroseix.
El bosc s'aixeca silenciós a l'alba,
els arbres expliquen avantpassats llunyans,
els llacs emmirallen els somnis dels astres,
l'horitzó ens parla de silencis inventats.

La tardor ha arribat.

Un abric de púrpures i morats,
un trosset de cel rojenc que s'escapa apassionat.
El poble descansa endormiscat,

marxem ?

- Dóna'm la mà. Marxem...
Partim cap el més enllà,
Per què no? Podríem anar
lluny a l'horitzó;
a la lluna.

- I què hi faríem, allà, a la lluna?...

- Desordenar estrelles,
inventar planetes,
pintar somnis nous,
imaginar galàxies,
construir ponts...
cap a l'imaginari.

Somriure i Sentir,
i Ser, Dir, Viure.
I potser, de tan en tan,
enyorar un bon Martini
fresc, d'aquells d'estiu
de la terrassa del Bar
de davant de casa...

Per què no? Podríem anar
lluny a l'horitzó;
a la lluna.