ets a:poesia

poesia


estatut - turu - rut !

... rebaixat, abatut, malractat, retallat...
menyspreat, interromput, desgranat, esmicolat...
menstingut, irrespectat, blasfemat, decaigut...
desprestigiat, culpabilitzat, malcomprès, manipulat...
infectat, empobrit, capat, abandonat.
...
Estatut - turu-rut!

És Espanya qui NO ens vol,
així tal i com som nosaltres.
És que, tal volta, podem canviar
allò que som, allò que esdevenim?

Ni podem, ni volem.

ADÉU ESPANYA.

feixuc i carrincló

No volem formar part
d'aquest Govern Espanyol
feixuc i carrincló
amb ressaca a franquisme
i a censura camuflada.

Fa pudor d'intolerància,
i de manipulació,
fa ferum de no reconeixement
de la pluralitat
de res ni de ningú.

Queda clar el camí esgotat,
el de l'Autonomisme.
I només en queda un de sol
per avançar i ser un poble
més democràtic i més lliure:
LA INDEPENDÈNCIA.

Amics i amigues,
aquest és,
també i per descomptat,
el meu camí.

tremola

Tremola.
L’explosió de carícies,
entrelligats els dos,
com tremola la terra
en el seu interior.

El meu entrecuix
vibra d’excitació.
Penetres dins meu,
suau i agressivament,
fora i endins,
els llavis mossegats.

Tremola.
Amb sentiment tal
que entreoberts els ulls
no pugui ni respirar
el nostre ésser.

El teu membre
em travessa l’ànima
i em mullo tota jo.
I et mulles tu també.
I cridem, gemeguem,
ens arronsem i ens estirem
desesperadament de tant plaer
bojament agitats
de suor i de sentiment,
plens de l'altre
per dins
i per fora.

Tremola.

tot està quiet

Tot està quiet...
i l'àmbit de les coses
pren dimensió per moments.

poruga la calma,
no s'atreveix a esborrar
aquest, el silenci del món.

... i, tímida, la vida neix.

Senzilla la claror,
quan lentes les hores del final,
il·limitada és l'escalfor del present.

Absència de confusió.
la lluna es perfila
alçada per una escala
al capdamunt de la teva imatge.
 
... i, màgica, la nit s'adorm.

(2003)

somriu

somriu,
tu que tens dolç somriure,
que expresses tant amb els llavis,
que mostres desig de besar-te,
que incites amb tan d'anhel.

somriu,
amb dents de porcellana
i contorns de persona bonica
i silueta de persona sàvia.

somriu, petit, somriu,
que com el teu somriure
ningú expressa, ni fa sentir,
tant i tantes coses.

somriu perquè així estimes la vida,
per moments i per multituds
i n'alegres els seus paratges.

somriu petit, somriu,
tu que tens dolços llavis
i silueta sàvia
i dents de porcellana.

(2003)

quan faltes

Quan faltes,
et penso amb els ulls mig clucs.
A cau d’orella,
la magnitud tan gran
de l’habitació
xiuxiueja les teves passes.

Em sento
acompanyada de nou
per la solitud de la cambra.
Amb les mans,
cerco a les fosques
la calidesa del teu cos.
Imagino la teva pell,
i la teva figura
amb rerafons de rialles
i amb contingut de plaer.

El somriure del rellotge
desvetlla un paisatge nou
i a través de la finestra
puc sentir els nens al carrer.

Quan faltes,
i et penso amb els ulls mig clucs
el dia em desperta l’entrecuix
i em retorna la voluntat d’esperar-te.

(2003)

como el largo camino del peregrino...

Como el largo camino del peregrino
me encuentro, de nuevo sola,
ante las montañas que me ofrece tu cuerpo.

Es tan grande la dimensión de tu alma
que mi eco se pierde en tus palabras
y tu sonrisa es para mi un nuevo despertar.

Ni el mayor amanecer de mis pensamientos
supera en abundancia tu mirar;
y el océano despierta tempestad de envidia
cuando es comparado con la locura de tus ojos.

Solo tuya es tu imagen cuando la pones en los demás.
Pero mas lejana es cuando la escondes dentro de ti.
Tanto, que ni el mayor de los deseos puede desnudarla.

Oirad

Es digne d’un amant
guardar la compostura,
i suportar el dolor en solitud;
més en silenci ha d’estar,
quan l’estima li es negada.

Tal proesa (tal patiment)
és prohibició de llibertat,
doncs resta lligat a la permanència
d’aquell sentiment constant.

Pitjor, però, es la distància.
Doncs no escoltes, ni veus, ni
sents la seva figura.
Tan sols somies el seu record,
mantingut en el cor, però oblidat en la memòria.

Ell està lluny, molt lluny.
A altres llunes de camí de l’horitzó.
Encara pots sentir la melodia del seu somriure,
I aquella estranya olor, exòtica com

amb cada pluja, un reflex d'instant

Com la distància que separa
el sol de la lluna
i essent ombra
de la puresa del teu cos,
fujo de la teva constància
per evitar el dolor.

Amor i Solitud.
Delit i fam de tu
que buides en mi
l’esperança de cada despertar.
Absorveixes cada pas,
cada mot, cada cant.

Amb cada pluja
una gota, un reflex d’instant
que llisca pel teu pit,
infringint les lleis del teu cor
en una posta de sol
que mai més tornarà.

Trobes sense buscar allò
que reclames de ser teu
però que desconeixes
tant com a tu mateix.

I tot esdevé res
dins el somni d’hivern

un bocí d'història que ens separa

La por m’acompanya quan entro,
a les fosques,
a dins teu.
La por,
la sempre amiga fidel
als meus pensaments.

Et perdo en mi mateixa
en un transcurs de sons
nostàlgics d’estima.

Tu ets fruita madura i jo,
a expenses,
una petita llavor
encara per cultivar.

Com ho podem fer?
Tu moriràs, i jo encara he de néixer.
Un maleït temps entre nosaltres;
un maleït bocí d’història que ens separa.

Impossible tocar-te
amb edat de joves rialles.
Impossible tocar-me
amb velles mans d’històries antigues
sense un final incert.

Ja surt la lluna