ets a:poesia

poesia


imagina't ...

Això em passa,
quan sento en present
i penso en futur.

i imagino...

Imagina’t ara,
que ets amb l’enamorat teu,
i que aquesta serà
la vostra darrera trobada.

Imagina’t que no existeix
aquell demà que tant esperem
com si el dia que avui s’acull
fos infinit en una posta de sol de mil llunes.

Quan els teus ulls humits
retrobin que no hi ha alba,
adona’t sembrant llavors
de com has estimat fins ara.

Per ser l’últim dia,
no serà, ni el més intens ni el més trist,
però sí el més enyorat,
quan de nou després el recordis.

Imagina’t, imagina’t...
mentre somrius.

estimar-te... senzilla teoria, complicada realitat

Estimar-te.
Senzilla teoria, complicada realitat.

Estimar-te, així a seques,
sense cap rerafons, sense cap segona intenció.
Jo no crec en les segones parts,
si aquestes són una continuació de les primeres.

Estimar-te per naturalesa pròpia,
sense esforços extraordinaris
i sense espectacles desesperats,
però amb la lluita constant normal
i aquella consciència de dos.

Estimar-te ni massa ni menys,
senzillament en el seu temps just,
en el seu espai precís.
Una estima rodona
pel nostre àmbit de les coses.

Estimar-te amb la creença compartida,

la nostra i meva dolça Catalunya...

Com m’agrada estimar-te,
la nostra i meva dolça Catalunya...

Terra de savis antics i dels seus futurs néts.
A cinc pams de distància de la llibertat
i a mig camí de l’arrelament conscient.
Amb modelada figura identitària,
i amb aquest teu sentiment tant patit,
tant sobtat, tan naturalment espontani
i que sempre retorna.

L’olor a terra antiga i a sabates gastades,
i els talons pelats de tanta defensa d’ideals.
Curiosa càrrega feixuga d’història a les espatlles,
que ens recorda qui som i d’on venim,
una i una altra i una darrera vegada,

d'interior la llum solar avança

D’interior,
avui la llum solar avança
i el sol guanya terreny
a l'habitació.
En són,
les formes seves
fetes de càlida filigrana;
talment la imatge tímida
que sempre s'esmicola
pels forats de la persiana.

Il·luminats ja
els racons més inesgotables
de l'espai que conforma
el lloc on em trobo.
 Reconec les mateixes imatges
- una, l'altre, la següent - 
al lloc que els correspon
per monotonia.

Amb segells,
els records
de tants i tants instants
viscuts al meu davant.
Les mateixes parets, 
els mateixos perfils
barrejats,
units,

contemplo el teu nom

Contemplo el teu nom
a traves de mi
perquè visc en el teu rostre,
perquè respiro fam de tú.

Et vull
en cos i ànima...

... i t’estimo,
amb el pit obert,
amb el cor bullent,
amb la paraula boja,
amb la ment perduda.

Perpetu el sentiment
i incansable l’emoció...

Endolces la meva vida
amb els teus petons
i acabo desfeta
de passions,
de sensacions,
de sentiments,
descontrolats i embojits...
desconeguts,
exhausts.

Visc amb l’emoció
de sentir-me viva
junt a tu,
al teu costat...

(2003)

al capdamunt d'una escala

La lluna es perfila
al capdamunt d'una escala
i somriu, la nit,
quan de nou, per fi, l'abraça.

El llençol dels estels
contempla a la humanitat
que dorm silenciosa
a la recerca dels seus somnis.

I calla la veu del món.
Bona nit als amants,
bona nit a l'esperança.

l'oblit de les paraules.

Paraules que juguen
i que s'estimen,
i que esdevenen poesia.

Quin gran poder de seducció
pels sentits de la nostra ment.

Quin gran somriure de la literatura
que tot ho abraça.

Quins petits grans respirs
per a la humanitat que mai no plora.

Paraules que juguen
i que s'estimen
i que esdevenen poesia.

I oblit.

portes a l'univers.

No em fa por ensenyar
que hi ha coses que em fan por.
La transparència de l'ésser,
l'honestedat del cor,
la passió dels sentits.

Tots els camins
obren portes a l'univers.

verd primavera.

Entre el blanc i el negre
hi ha multitud de grisos, és cert.
Però, i entre el blau i el groc?
I entre el verd, el vermell, el violeta i el marró?

Quants colors hi ha en el taronja del capvespre d'avui
i el negre de la nit tan esperada que s'aproxima?

Quantes tonalitats d'emocions diferents
resumeix el verd dels prats a la primavera?

Els colors del món.
Els veus?...

res més a dir-nos.

No m'espanta no tenir res més a dir-nos.

M'espanta saber-ho i no ser capaços
d'explicar-nos-ho mútuament.
M'espanta no poder trobar la manera conjunta
-com a grans amics que hem sigut
i som encara i volem continuar sent-
de continuar compartint i respectant-nos,
encara que el format per a fer-ho
canviï entre nosaltres a partir
de mirar les coses tal i com són.
M'espanta no ser mai més amics
per culpa de voler mantenir
allò que ja no és, no hi és, entre tu i jo.

No m'espanta no tenir res més a dir-nos.

M'espanta perdre'm a mi mateixa