ets a:laboratori de paraules / historietes / benvolguda Hando (versió reduïda)

benvolguda Hando (versió reduïda)


- “si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles”, va dir Hando amb un gran somriure als llavis i la seva veu dolça de sempre.

La Clara se la va mirar. Als seus dotze anys es veia incapaç de comprendre què volia dir-li Hando amb aquella frase justament en aquell precís moment. Es trobaven al mig de l'aeroport de Tombuctú i estava suada, descabellada, plena de sorra per tot arreu i les cames li reclamaven una mica de descans. Però no volia separar-se del costat de la seva amiga Hando.

S'havien passat tot aquell darrer mes d'agost juntes i s'havien fet molt amigues. I ara tocava despedir-se perquè el seu avió ja sortia rumb cap a Barcelona de tornada una altra vegada cap a casa. Les vacances per aquell any s'havien acabat, i què ràpid que havien passat els dies! La cara de la Clara mostrava un gran desacord amb tota aquella situació de retorn a casa i, en canvi, la Hando només feia que somriure!

- “Nosaltres estem acostumats a dir-nos adéu moltes vegades els uns als altres, perquè sabem que no és un adéu per sempre. Saps?... encara que les persones que t'estimes estiguin lluny de tu, sempre que penses en elles i les recordes, la seva imatge i el seu record vénen a fer-te companyia i ja no et sents tan sola!”, va dir la Hando amb els ulls brillants a la clara. I va recordar el dia que la seva germana gran de quinze anys es va haver de casar amb el seu cosí segon i va marxar a viure amb ell -ara feia ja dos anys- a Bamako, una gran ciutat a dos dies de camí del seu poblat.

La Clara trobava tantes coses diferents a Mali que de Catalunya... Com per exemple, que allà a Mali molta gent no pot casar-se amb qui vol, sinó que els seus pares decideixen per ells; o que quasibé no hi ha carreteres i la gent es desplaça pel mig de la sabana dalt d'ases, camells, o en bicicleta. O, també, que allà no hi ha tantes escoles com a Catalunya i que alguns nens i nenes, com la Hando, han de caminar quatre hores cada dia per a poder anar a l'escola que tenen més a prop del seu poblat! La Clara tenia ganes de quedar-se uns dies més amb la Hando i la seva família i continuar descobrint el seu poble d'Hombori, i per això se sentia trista i plorava una mica, ara havien de marxar.

De sobte, però, va esclafar a riure, encara amb llàgrimes a les galtes, quan va veure la ganyota que la Hando li feia. Era la seva senyal secreta; una senyal que s'havien inventat entre elles dues aquells dies que havien estat juntes i que servia per a dir-se, sense que els grans les entenguéssin, que s'estaven avorrint! Amb un francès mig esgarrinçat la Hando li va dir a cau d'orella:

- “Recorda d'escriure'm, d'acord? Així mantindrem el contacte i em podràs explicar com t'ha anat la retrobada amb aquell noi tan guapo de la teva classe!”.
La Clara va recordar-se llavors d'en Ferran i, amb la cara mig enrogida, se li va escapar un gran somriure involuntari. També va pensar en la seva àvia Montserrat i en lo contenta que estaria quan li donéssin aquell collaret de fang i de pedres tan bonic que li havien comprat com a souvenir.

Si, era l'hora de marxar, i poc a poc anava entenent que el seu món era un altre, però que entre el món de la Hando i el seu podien tenir espais compartits a través de les seves cartes. Es feia tard i havien de marxar. Abans de creuar la porta d'embarcament, la Clara va donar-li a la Hando la polsera que duia al seu peu perquè tingués un record seu.

Ja a dins de l'avió, la Clara va demanar un paper i un bolígraf al seu pare.
- “Què vols fer?”, li va preguntar aquest.
- “Vull acabar d'escriure el meu diari de viatge; que sinó després no me'n recordo... i vull començar a escriure ja la primera carta a la Hando. Ho veus pare?.. així si que practicaré el francès!” i va posar-se de seguida a escriure. “Benvolguda Hando, ...”.

El seu pare va somriure i va pensar en lo ràpid que creixia la seva filla. S'estava fent gran i començava a descobrir aquell sentiment tan especial que tenim tots a dins nostre quan trobem a faltar algú que estimem perquè aquest es troba lluny de nosaltres.

Va mirar a la seva dona, que ja dormia esgotada al seu costat amb el cap recolzat a la seva espatlla, i va pensar que se sentia feliç d'haver fet aquell viatge, malgrat li hagués costat un ull de la cara! Perquè, al cap i a la fi, els diners no poden comprar cap somriure ni cap aprenentatge i aquell mes els tres havien somrigut i havien après moltes coses conjuntament.

Ja fosquejava i per la finestra de l'avió es veien els estels. Com podia ser que el cel nocturn sobreil·luminat de Barcelona fos el mateix cel que aquell que es veia tan immens i tan estrellat a Mali? Això si que ho trobarien a faltar els tres! Amb aquests pensaments el pare es va adormir, i la Clara se'ls va mirar als dos tot pensant “ai, els pares... també es fan grans!”.

I llavors va ser quan ella va tornar a veure també les estrelles a través de la finestra de l'avió i va comprendre de cop i volta el significat de la frase que li havia dit la Hando unes hores abans! ...

“Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles...”
És clar, ara ho entenia tot! I feliç, amb el bolígraf encara a la mà, va caure rendida també en un profund somni.

Etiquetes