Brianca


La Brie vivia a Rússia, en un poblet sempre nevat d’un color blanc coco anomenat Stolichnaya. La Bianca vivia al nord d’Amèrica, en una gran ciutat plena de gratacels anomenada Teambean. La família de la Brie era molt pobre, cada dia menjaven només pa i aigua per dinar i per sopar, perquè no tenien res més. La Bianca sopava cada dia en un restaurant diferent, perquè als seus pares els sobraven els diners i podien pagar-ho tot.

La Brie tenia una malaltia que feia que ningú la pogués tocar. El seu cos era tan sensible que si la tocaven li feien mal. És per això que mai tenia cap amic, perquè tots es cansaven de seguida de jugar amb ella, deien que era molt avorrit.
La Blanca tenia sempre tots els amics que volia i, si mai n’hi faltaven, els podia comprar amb els seus diners. Vivia en una casa tan grossa que hi cabien mil persones i hi tenia quatre habitacions plenes de joguets.

La Brie no tenia cap joguet i passava llargues estones sola. Com que ningú volia jugar amb ella, s’inventava històries, jocs i aventures de tota mena i somiava que algun dia un mag la curaria de la seva malaltia per sempre més. Tenia una imaginació fabulosa i era capaç d’inventar-se tantes i tantes històries com fessin falta, i de totes menes!

La Bianca, tot i tenir els millors joguets del món, mai acabava de ser feliç del tot, i com que tenia tantes joguines mai utilitzava la imaginació, fins i tot es podia dir que no sabia com fer-la servir. I per això moltes vegades s’avorria, tot i estar envoltada dels seus amics. El que sí agradava a la Bianca era passar-se hores i hores dins el seu gran armari (de la mida d’una habitació) emprovant-se els centenars de vestits i sabates que tenia. D’això si que no se’n cansava mai!

Un dia la Brie estava molt trista. Estava cansada de jugar sola i va decidir escriure una carta per veure si algú volia ser el seu amic. La va posar dins una ampolla de vidre amb el seu nom i la seva adreça de correu i després de tapar-la ben tapada, la va tirar al mar, tal i com havia vist moltes vegades a una de les seves pel·lícules preferides. Els dies i els mesos passaven i la Brie continuava malalta i esperant que algú respongués la seva carta. Però ningú responia, pel què al final va deixar de pensar-hi, creient que mai ningú havia trobat l’ampolla, que s’hauria perdut pel mar.
Aquell any la Bianca i la seva família van anar a passar les vacances a una petita illa anomenada Tenerife.

A la Bianca li encantaven les platges perquè així tenia ocasió de posar-se els quinze models diferents de banyadors i biquinis que tenia. Una nit, mentre prenia la fresca i contemplava el mar, va veure un bulto a la sorra... com que estava a avorrida i no sabia què fer, va decidir anar a veure què era aquella cosa. Era una ampolla gastada per l’aigua amb una espècie de paper dins.

La va obrir i la va poder llegir, tot i que estava escrita en un anglès una mica incorrecte, i deia així: “El meu nom és Brie, que significa “lluna” en el meu món imaginari. Tinc un món imaginari perquè és l’únic en el qual puc tenir amics, perquè a la vida real no en tinc cap que vulgui jugar amb mi, perquè diuen que és avorrit. A mi no és que m’importi gaire passar estones sola imaginant-me històries, però hi ha dies en què em sento realment sola i no puc parar de plorar, com avui... No sé ben bé què posar en aquest missatge, la veritat és que l’he escrit perquè ho he vist en una pel·lícula, però en les pel·lícules mai es veu què hi diu al missatge!). En fi, si el trobes i no saps què fer i estàs avorrit o avorrida, pots escriure’m tu també. Bon dia o bona nit i que siguis molt feliç, siguis qui siguis i siguis on siguis... Firmat: Briet Watt”.

La Bianca va mirar la data... feia set mesos que s’havia escrit aquella carta! Estava tan sorpresa i emocionada d’haver trobat aquella ampolla i aquell missatge que no sabia què fer. Va decidir no explicar-ho als pares ni a ningú perquè segur que li haurien dit que era una tonteria i la renyarien per haver recollit una cosa bruta del terra. Així que es va guardar l’ampolla sota el vestit de seda blanc nou que la tieta li havia regalat i va anar directament a la seva habitació, on es va posar de seguida a escriure una carta de resposta per a la Brie. Però... què podia posar-hi? Era tan complicat! No sabia per on començar...

Va tardar dos dies a escriure-la i després la va enviar. En aquella carta la Bianca explicava qui era i deia a la Brie que podien seguir escrivint-se l’una a l’altra, i li donava la seva adreça.

Aquella nit la Brie estava molt cansada, perquè sense voler havia caigut per les escales i ara tenia dos blaus enormes al genoll esquerre i a la cuixa dreta. L’endemà, en llevar-se, encara li feien mal les cames, però estava contenta perquè era dissabte i no havia d’anar a l’escola, i per tant, no hauria d’escoltar els seus amics com es reien d’ella. A més a més, una sorpresa l’esperava a la bústia. Era una carta de color taronja amb dibuixos de flors fetes per algú que semblava tenir entre 12 i 13 anys (com ella!).

Emocionada, va obrir la carta de la Bianca... ja no recordava el seu missatge dins l’ampolla! Quina il·lusió més gran saber que una nena volia escriure-li cartes també! De seguida va respondre la carta i li va parlar d’una cosa que creia que tenien en comú: cap de les dues sabia ben bé què era tenir amics de veritat. Aquella carta va ser l’inici d’una llarga amistat per correu ordinador, que van mantenir durant dos anys. Als seus quinze anys, la Bianca va decidir explicar als seus pares la malaltia que patia la Brie, per veure si hi podien fer alguna cosa.

Així va ser com la Bianca i la seva família van viatjar a Rússia per trobar-se amb la Brie i la seva família.

La primera vegada que es van veure la Brie i la Bianca va ser tan emocionant que els dues famílies ho recordaran tota la vida. A partir d’aquell dia la Brie i la Bianca i les seves famílies viatjaren juntes per tot el món buscant algun metge que pogués curar la Brie. Van buscar durant mesos i la resposta que sempre trobaven era la mateixa: “No sabem cap remei per curar aquesta noia, ho sentim molt”.

De tornada cap a Rússia, a l’avió, un home negre d’uns setanta anys que vestia de forma molt estranya i exòtica es va apropar a la Brie i li va dir: “Jo sóc el mag que busques i ha estat als teus somnis. Jo puc curar-te, però hauràs de venir amb mi a l’Àfrica, tu sola, durant set llunes. Al cap de tres dies estaràs curada i podràs tornar a casa teva”.

Tots estaven ben sorpresos de l’arribada misteriosa d’aquell home vell al mig de l’avió. Però, al cap i a la fi, per què no intentar-ho? Aquell home era la seva última esperança. Així que li van fer cas i van fer el què l’home els va dir.
Al cap de deu dies la Brie estava curada! I el primer que va fer en arribar a casa seva va ser donar una forta abraçada als seus pares, ja que mai abans ho havia pogut fer.

La Bianca i la Brie es van anar fent grans i la seva amistat creixia amb elles. Les dues famílies s’havien acostumat a passar els estius juntes i estaven contentes de veure que les seves filles jugaven tan bé.

Quan van tenir vint i vint-i-un anys la Brie i la Bianca van decidir anar a viure juntes a un pis a París per poder complir un somni que sempre havien tingut. Amb els diners de la Bianca i la imaginació de la Brie van muntar una marca de roba que es va fer molt famosa a Europa i a la qual van posar de nom Brianca, la combinació dels seus noms. Tots els beneficis de la venta de roba els destinaven a comprar roba i aliments pels nens i nenes pobres de Rússia i l’Àfrica.

La Bianca estava contentíssima amb tanta roba al seu voltant i va començar a fer servir al seva imaginació per dissenyar vestits. La Brie estava feliç perquè finalment tenia una amiga amb qui podia compartir, entre d’altres coses, el seu món imaginari.

En aquest món, van decidir que Bianca significaria “sol” i així seria una el sol i l’altra la lluna, dues bones amigues! La marca de roba encara existeix. Si mai la veieu, compreu-ne una bona peça, que és per un bon motiu!

I vet aquí la lluna
i vet aquí el sol,
que aquesta historieta ja s’ha post.

Etiquetes