ets a:laboratori de paraules / historietes / història de com es van trobar el Cavaller de la Mala Sort i la Dama Despistada

història de com es van trobar el Cavaller de la Mala Sort i la Dama Despistada


Diuen les tradicions antigues explicades pels vells savis humans, que cada Cavaller té la seva Dama assignada. O també, que cada Dama té el seu Cavaller determinat, i que s'han de trobar al llarg de la seva llegenda o conte propi particular. Com es vulgui dir, vaja.

També diuen que és la mà de la Senyora de les Lletres (La Deesa de la Història Universal) la que determina qui correspon a qui (és a dir, quin Cavaller correspon a quina Dama, i viceversa), perquè és ella qui escriu la història de tothom i de totes les existències. De vegades, la Senyora de les Lletres es confon, o s'equivoca, o es despista, i assigna a una Dama més d'un Cavaller; o a un Cavaller més d'una Dama, de manera que llavors hi ha Dames i Cavallers que es queden sense parella de conte, i d'altres que tenen més d'una parella assignada.

I com que ser protagonista d'una història on només hi ets tu sol és terriblement avorrit; quan passa això, els Cavallers i les Dames fan manifestacions o estableixen un dia de baga de personatges de contes per a reivindicar-se i recordar a la Senyora de les Lletres que encara no tenen parella assignada.
Avui us explicaré la història de com el Cavaller de la Mala Sort va trobar a la seva dama, la Dama Despistada. O la història de com la Dama Despistada va trobar al seu cavaller, el de la Mala Sort.

---------------------------------------

- “sssshhhhhht !....” va fer el Cavaller al seu cavall fent un gest de desconcert amb la mirada al cel... “que no veus que estic intentant concentrar-me per saber quin camí hem d'escollir? “ i va continuar mirant concentradament als quatre camins que tenia davant seu, a l'encreuament on es trobaven, com si es tractés de fer un examen de matemàtiques.

En Malasort va renillar a mode de queixa, com feia sempre que el seu amo l'escridassava inconscientment quan estava atabalat. “Malasort” és el nom que li va posar el Cavaller de la Mala Sort al seu cavall; que era el seu company d'aventures (i desventures) i el seu gran amic fidel de viatges de la seva llegenda particular.

Sempre anaven junts. De fet el Cavaller moltes vegades tenia la mala sort de perdre al seu cavall, però aquest sempre l'acabava retrobant d'alguna manera o altra. No era pas gens fàcil ser el cavall d'un Cavaller com el de la Mala Sort, perquè, com bé indica el seu nom, aquest sempre tenia mala sort en tot ! I és clar, és molt pesat haver de carregar sempre amb la mala sort innata del teu amo.

Però, què hi podia fer en Malasort? Aquest era el seu Cavaller (que en realitat es deia OriolotDeLaMalaSort, però el nom informal que li havia quedat era el de Cavaller de la Mala Sort) i tampoc el canviaria per a res del món. La veritat és que s'estimaven molt l'un a l'altre, malgrat algunes vegades, com ara, s'escridassaven entre ells perquè no es posaven d'acord.

- “... el de l'esquerra, estic segur que és el camí de l'esquerra... si, si, segur que és aquest !” va fer de cop i volta el Cavaller tot emocionat mirant el camí que quedava a la seva esquerra i assenyalant-lo amb grans gestos com si hagués trobat un gran tresor. Ja ho tenia això ja, el Cavaller.

Era un Cavaller una mica esbojarrat que sempre feia gestos exagerats. Com que sempre tenia mala sort, havia après a prendre's la vida positivament, perquè si s'hagués de fixar només en les coses dolentes que li passaven o la mala sort que tenia sempre, acabaria trist i apagat i sense voler sortir de casa. En canvi, era millor sortir i viure la vida a fora, malgrat tot el dolent que li pogués passar, perquè, segons deia ell sempre, “de tot se n'aprèn sempre alguna cosa bona que ens pot ajudar més tard”.

I amb aquest pensament, el Cavaller s'havia acostumat a treure conclusions positives de les coses que li passaven, malgrat moltes vegades aquestes fossin coses negatives als ulls dels altres. Potser per això, tot el que feia o deia ell, sempre tenia una emoció desmesurada als gestos i a les seves paraules d'allò més divertit, tant que s'encomanava de seguida i que feia sempre que la gent, malgrat la seva mala sort, se l'acabés estimant molt.

De vegades el Cavaller es trobava en situacions una mica ridícules... però ell també havia après a no tenir sensació de ridícul perquè, total, sentir-se ridícul davant dels altres per a ell no tenia sentit, ja que aquesta sensació no era una sensació útil; no era una sensació que pogués fer aprendre coses a la gent. “Millor fer riure, que fer plorar! ” sempre deia ell, quan algú se’n reia... i es quedava tan tranquil. A més a més, fer el ridícul era una qüestió purament subjectiva, doncs què és allò ridícul i què no, i per a qui?...

En Malasort va mirar el camí polsegós i enfangat que el seu amo havia escollit. “Per què carai sempre escull els pitjors camins?”, va preguntar-se a si mateix, tot mirant els altres tres vials, que feien molt més bona pinta.... I van disposar-se a reemprendre la marxa.

“Vinga Malasort, som-hi, que hem d'arribar abans que es faci fosc al Castell de la Tramuntana, que allà ens hi espera la Maga RosalinaDelaMàFina i el Mag VictorotDelNasTort, que ens han de presentar a la seva filla, que serà la nostra Dama!” va dir entusiasmat i amb el cor exaltat el Cavaller, mentre saltava animat damunt del cavall, relliscava patosament i, intentant esquivar un esbarzer, queia estrepitosament al damunt d'un cactus. “PAAAAM !!!!”.

La caiguda va ressonar de tal manera que va semblar un gran espetec, i es va sentir des de l'altra cantó del riu, més enllà del bosc que havien de travessar, fins al Castell de la Tramuntana, situat dalt d'un turó que es veia al fons de la vista, allà llunyà. “AAAAAU ! ”, va gemegar el Cavaller. “ Naps i cols i mil dimonis, qui ha posat aquest cactus aquí???... ostres, tinc una punxa clavada al cul i no me la puc treure! Quina coïssor i quin dolor! ” va dir esverat el Cavaller mirant al seu Cavall, que se'l mirava de reüll, com sempre, acostumat a les seves trifulques particulars. “Ostres tu, quina mala sort!” va acabar cridant.

Aquesta última frase, com us podeu imaginar, era la frase que el Cavaller sempre acabava dient, encara que fos sense voler, en totes les situacions particulars que anava vivint. És clar, era el Cavaller de la Mala Sort!.

El Cavaller va pujar de genolls sobre el seu cavall (no s'hi podia asseure, degut a la gran punxa que tenia clavada al cul) i van començar el seu camí de nou. I, de sobte, es va posar a ploure a bots i barrals. “Ostres tu, quina mala sort!”, va comentar el Cavaller en veu baixa tot xop.

Mentrestant, al Castell de la Tramuntana...

“Mare, a quin dia dius que som avui?.... ara no me'n recordo....”, va preguntar la CarlotaQueMaiNoRecordaNiGota a la seva mare, la maga RosalinaDelaMàFina. La CarlotaQueMaiNoRecordaNiGota era més coneguda amb el sobrenom de la Dama Despistada, perquè mai no se’n recordava de les coses; més ben dit, mai no recordava res!.

Era tan despistada, que de vegades buscava les ulleres (ella portava ulleres) i les portava posades!. Era tan i tan despistada, que sovint no recordava el dia en què es trobava. I era tan i tan i tan despistada, que mai recordava que havia de recordar de mirar a la llibreta dels records allò que hi tenia apuntat, per tal de recordar-se del que mai no recordava!

Aquesta idea de fer una llibreta per apuntar-se allò que havia de recordar li havia donat la seva mare un temps ençà. Desesperada perquè la seva filla mai no recordava res, li havia comprat la llibreta i estava ben contenta, pensant que havia trobat, per fi, la solució a la mala memòria innata de la seva filla... però el que havia passat realment és que la seva filla ja no recordava d'endur-se la llibreta amb ella, i menys encara d'escriure-hi les coses que havia de recordar, i menys encara tampoc de mirar-hi després aquestes coses escrites a recordar.

Bé, ja es podia esperar quelcom així d'una Dama que, com indica el seu nom, mai no recorda ni gota... no? El seu sobrenom de Dama Despistada, doncs, li esqueia d'allò més bé !

“Dilluns, filla, dilluns dia 14 del mes primaveral humà d'abril, de l'any màgic del Drac número 729 ”, va respondre la seva mare un cop més. Sort que ja s'havia acostumat a repetir sempre les coses moltes (masses!) vegades... però què hi havia de fer?... era la seva filla i ella se l'estimava així, tal i com era... perquè si li canviessin qualsevol atribut o defecte, ja no seria la seva filla....

En el calendari dels Mags, (que té 9 tipus d'anys diferents amb noms d'éssers fantàstics i tots ells amb diferents dies de durada i característiques pròpies) l'any del Drac té 223 dies de durada i succeeix cada tres anys i mig dels anys tal i com els conten els humans, més o menys. Els anys del Drac són els anys ideals per als enamoraments; de manera que és en aquests anys on hi havia sempre els emparellaments, les bodes, els nuviatges o els amors a primera vista entre tots els personatges i éssers fantàstics dels contes i de les llegendes.

Cada vegada que l'any del Drac coincidia amb l'estació humana de la primavera afavoria encara més les condicions per a fer ressorgir estimacions entre els personatges fantàstics de les històries de tot arreu. Per això, la RosalinaDelaMàFina havia decidit trucar personalment aquell any a la, ni més ni menys, que la mateixa Senyora dels Números en persona, explicant-li que la seva filla necessitava ja un bon Cavaller pretendent, a veure si els n'hi podia fer arribar un. (us podeu imaginar com n'estava d'ocupada la Senyora dels Números aquesta temporada!).

I aquesta els hi va enviar el Cavaller de la Mala Sort, que havia d'arribar, si tot anava bé, una mica més tard del previst, tenint en compte que, amb la mala sort que tenia sempre, segurament li passaria quelcom durant la seva historieta que enlentiria el seu camí i que el faria arribar tard a la seva cita amb la Dama Despistada. És clar!.

La maga RosalinaDelaMàFina tenia, com el seu nom indica, unes mans finíssimes que eren ideals per a fer labors, i la seva especialitat era fer Patchword. Cosia, recosia, entrelligava teles i colors fent els teixits més harmònics i més vistosos de la seva contrada i era apreciada dins el Món dels Mags per aquest do particular.

Mentre cosia i anava esperant a que arribés el Cavaller de la seva filla, pensava en com es van conèixer amb el seu marit, en VictorotDelNasTort, un mag especialitzat en mecànica d'escombres voladores d'última generació (anomenades motos espacials). Precisament va ser un cop descontrolat d'una escombra mentre l'arreglava el que li havia deixat el nas ben tort quan era ben petit; fet que li va donar nom a la seva persona.

La Maga Rosalina i el Mag Victorot s'havien trobat l'un a l'altre un any del Drac, el número 125, en un esdeveniment de curses d'escombres voladores automàtiques teledirigides a on, en Victorot, hi participava, i havia guanyat un dels primers premis, que va resultar ser una preciosa capa màgica feta de patchword que havia fet la Rosalina per encàrrec dels organitzadors de la cursa.

“I quan dius que ha d'arribar aquest meu cavaller, el de la Mala Sort, mare? ” va preguntar de nou la CarlotaQueMaiNoRecordaNiGota a la maga, tot pentinant-se el cabell llarg i blau, ple d'estels entrelligats, que aquell matí li donava més feina del normal perquè el tenia ben estarrufat.

“Aviat princeseta meva, aviat...” va respondre la seva mare, que mirava el seu rellotge solar tota preocupada. “Fa dos dies tard ja aquest Cavaller de la Mala Sort!... si que anem bé!... el pastis d'espinacs, nocilla, cogombrets, verduretes fregides al caliu i tres capes de quetxup amb mel i mató que li he preparat com a sorpresa de benvinguda quedarà ben estovat!”, va pensar. “...mmmm.... millor que el posi al congelador!”, es va dir a si mateixa, i aixecant-se, tot volant, va fer cap, cap a la cuina.

Ja fosquejava i aquell bosc es feia cada vegada més llarg i més pesat. En Malasort tenia set, gana i pipi... molt de pipi !! Va fer una ganyota que indicava al seu amo que li convenia parar, i aquest li va fer un gest d'enteniment de seguida. Era el seu codi particular: quan en Malasort feia una ganyota volia dir que necessitava o volia parar; si aixecava la pota dreta volia dir que intuïa un perill proper, i si aixecava la pota esquerra volia dir que es refiava d'algú o que aquest li queia simpàtic/a. Finalment, si movia la cua animadament i marxava fent salts descontroladament, volia dir que havia vist una euga preciosa i que el deixava plantat per una estona!.

Van decidir muntar campament i fer nit allà. El castell de la Tramuntana es veia molt a prop i estaven convençuts que a l'endemà hi arribarien. El Cavaller de la Mala Sort es va banyar al llac perquè volia estar net i polit per a l'endemà. Us podeu imaginar quantes desventures de mala sort els hi havien passat pel camí aquell dia, no?
Per exemple: sense voler, havien atropellat una Senyora Abella que, per sort no s'havia fet res. El que passa és que aquesta era tan remugona que, malhumorada, va cridar a totes les altres abelles, i aquestes van organitzar un atac programat cap al Cavaller i el seu Cavall que els havia deixat tots plens de picades als dos. Després, s'havien creuat amb una granota. El Cavaller, com a broma, li va fer un petó a veure si es transformava en príncep i resulta que es va transformar en Guarda del Bosc!

Aquesta va resultar ser una donassa desproporcionada i amb un gran mal alè de boca (d'aquí que el seu nom fos: LaDonotaDelGranMalAlèDeBoca) que els hi va posar una multa per no dur les ferradures d'en Malasort en bones condicions!. I és clar, com que la multa era una gran suma de diners i ells no en tenien, la guarda els va perdonar la multa a canvi de que li freguessin els plats de la seva cabanya. Ràpidament hi van anar, però allà en Malasort i el Cavaller es van trobar que hi havia la vaixella bruta des de feia 300 anys !!

Així que, seguint la seva tècnica habitual d'escapolir-se, van aprofitar un moment que la guarda estava despistada per marxar corrents cames ajudeu-me!. Havien aconseguit escapar-se d'aquella donota amb tant mal alè de boca, però van acabar tan rebentats que quan per fi van aturar-se, es van adonar que havien retrocedit força enrere pel mateix camí. I això els hauria fet retardar-se ben bé dos dies de la seva cita! I, per acabar-ho d'adobar a la punxa del Cavaller, no sabien com, s'hi havia format un niu d'orugues, que el Cavall va haver de treure curosament com va poder amb les seves ferradures gastades.

“Quina mala sort!”, anava exclamant sempre el Cavaller, com era habitual...
Finalment, però, després de reiniciar la marxa una altra vegada un cop descansats, havien aconseguit avançar un bon tros de camí sense massa imprevistos (tan sols van trobar-se un mussol guillat que els perseguia cantant-los cançons de la Shakira; van creuar per un llarg i inacabable camp de girasols xerraires que discutien tots a la vegada i no callaven mai, i van dinar en un descampat ple de tifes de vaca que feien tanta pudor que ara havien quedat ben perfumats). I ara podien descansar bé, tot prenent un bany a les fosques i lluitant contra els mosquits, això si.

Quan de sobte...

“ I tu? .... qui ets?” va dir la Dama Despistada traient el seu cap de sota l'aigua i tota sorpresa per la pudor que feia aquell Cavaller, mentre intentava desenredar-se encara la seva cabellera blava plena d'estels amb una pinta gegant i es preguntava si el deuria conèixer o no d'abans aquell home que s'acabava de trobar....

El Cavaller de la Mala Sort va caure rendit d'amor a l'instant davant dels encants involuntaris d'aquella Dama, de curves exagerades, que duia col•locades unes ulleres immenses de submarinista mig plenes d'aigua per dintre i un banyador de cos sencer de neoprè d'última moda de color rosa fluorescent amb “topos” de color violeta.

“Ostres, aquesta és de segur la meva Dama, perquè m'agrada moltíssim i perquè és com si ja la conegués de fa molt de temps... i jo que em trobo aquí a l'aigua amb la meva muda vella, fent mala olor i ple de picades d'abella per tot el cos... quina mala imatge que dec fer.... quina mala sort!” va pensar el Cavaller per dintre. Va mirar de reüll al seu cavall, i va veure que aquest es trobava ben endormiscat enmig d'uns matolls i babajava pel cantó dret de la seva boca sense voler. “Deu estar somniant amb eugues ben gegants! ... aquest cavall meu... que n'és de buscaeugues!”, va continuar pensant per si mateix el Cavaller.

“Que ets sord o potser no tens veu?.... què et passa que no respons?...” va insistir la Dama, que començava a sentir una mena de pessigolleig estrany a dins del seu estómac i no sabia ben bé per què aquell home li despertava una estima immensa desconeguda fins ara per ella a dins seu...

“ostres tu, quantes picades que dus per tot el cos!... pobrissó meu... si vens al meu Castell, segur que la meva mare amb molt de gust et farà una recepta de fang i oli de girasol amb musclos que t'anirà d'allò més bé i te les curarà totes... què hi dius?” va continuar parlant la Dama, tota orgullosa d'haver-se recordat de la recepta de la seva mare (en realitat, la recepta era una altra, però tan se val...)

“El meu castell és allà a dalt... però, ara que hi penso, no recordo com tornar-hi.... és que saps què passa?... sóc una noia molt despistada i sempre m'han de repetir les coses constantment perquè me'n recordi.... de fet, avui no sé què havia de fer que per això he vingut aquí al llac...” va dir tot seguit, i va suspirar una última frase a mode de conclusió tot dient “... ara... no me'n recordo!”.

Com us podeu imaginar, aquesta darrera frase era la frase que més deia la CarlotaQueMaiRecordaNiGota, evidentment!

Enmig de desventures de mala sort, de despistades innumerables, de mirades dissimulades entre ells i de raus-raus als seus estómacs, el Cavaller i la Dama van fer cap al Castell de la Tramuntana sobre del seu cavall, on van arribar-hi de matinada, mig morts de son, de fred i de picor de les picades de mosquit.
Un cop allà, per sorpresa seva, van observar que, precisament, no era la Maga Roselina qui els esperava a la porta del Castell, sinó que era la guarda del bosc! I feia cara d'estar molt enfadada...

“argshndhgahahahgggfstxxxght!!! .... sou aquí, carallots!!”... va fer la donota del mal alè de boca mig cridant, mig esbufegant i traient un alè pudent que va matar de cop i volta tots els geranis cultivats que la Maga tenia allà al voltant.
“ostres, només faltava aquesta donota pudent!... no sé pas què farem, ara... quin mal alè, recoloms !!” va pensar en Malasort tot tapant-se el nas amb la pota dreta mig dissimuladament, i pensant-se que ara si que no tindrien més remei que rentar els plats. I, el pitjor, ja es veia anant a cal ferrer a posar-se ferradures noves d'aquelles tan lluents i tan incòmodes!

“Bona dona, gran guarda del bosc que rodeja el nostre estimat Castell...” va dir la Maga suaument amb to imponent i asserenat, “què li sembla si, per a complir amb la multa, li paguem amb un bon pastís que he cuinat expressament per a vostè i que tinc guardat al congelador? ”, va continuar, tot pensant en el pastís estovat d'espinacs, nocilla, cogombrets, verduretes fregides al caliu i tres capes de quetxup amb mel i mató que tenia ja mig podrit al congelador.

“Mmmmmm.... què dius que tens quin pastís tan bo al congelador?...mmmm.... i dius que és per a mi?... mmmm... d'acord, que serveixi aquest pastís per a pagar la multa!” va exclamar amb uns ulls com taronges i la boca feta aigua LaDonotaDelGranMalAlèDeBoca, a la qual li encantava, evidentment, menjar molt (i mai es rentava les dents.... d'aquí que li fes tanta pudor l'alè!).

I dit i fet, tot va quedar solucionat. I la RosalinaDelaMàFina; en VictorotDelNasTort; l'OriolotDeLaMalaSort; el seu cavall Malasort i la CarlotaQueMaiRecordaNiGota van viure despistats, desventurats, bencosits i mecanitzats més contents que unes santes pasqües al Castell de la Tramuntana al llarg de la seva historieta.
O, més ben dit, així va ser com es van trobar el Cavaller de la Mala Sort i la Dama Despistada.

Ah, per cert, que al cap d'un temps els dos protagonistes d'aquesta historieta d'amor succeïda l'any màgic del Drac número 729 van tenir dos fills preciosos com a descendents: en RovertQueSempreEsPerd i l'AnnaQueSempreTéGana.

I vet aquí una Dama,
i vet aquí un Cavaller,
vet aquí que aquesta nostra historieta,
es retira fins l'any que ve.

Etiquetes