ets a:laboratori de paraules / historietes / La barretina

La barretina


Fa molts i molts anys, en algun lloc perdut de Castella la Manxa, el nom del qual no recordo... va néixer una il·lustre somera que es deia Cuca-Ruca. La Cuca tenia unes potes curtes i el morro gran i era molt intel·ligent.

Seria una somera normal i corrent, si no fos per les seves orelles, que eren molt i molt llargues, molt més que les orelles de les seves amigues, que les dels seus pares i germans, i que les orelles de qualsevol altra somera.

Des de feia temps, la Cuca odiava aquelles orelles, i sempre que havia de sortir fora de casa per anar a algun lloc passava molta vergonya. No és que fossin unes orelles lletges, tampoc eren massa peludes, ni massa amples... però ella se n’avergonyia molt, tant que sempre intentava camuflar-les. A vegades, fins i tot se les lligava amb un cordill per dissimular-les, cosa que encara empitjorava la cosa, perquè li quedava un pentinat força estrany i hortera.

La millor amiga de la Cuca-Ruca era una garrina que es deia Beicon-Dolly. La Beicon-Dolly era menuda, grassoneta i molt vermelleta. Encara que fos una garrina sempre anava neta, perquè no li agradava fer mala olor.

Després del bany de fang que la seva mare li feia fer cada dia, es rentava molt bé i es posava molta colònia, de cap a peus. La Dolly no era gaire intel·ligent i devia ser per això que s’entenia tan bé amb la Cuca, que ho era massa. L’una pensava i l’altra escoltava, i així s’entenien la mar de bé totes dues.

A la Dolly no li importaven les orelles de la Cuca-Ruca en absolut, però a vegades es sorprenia perquè la Cuca els donava massa importància i es posava molt nerviosa. Un dia que van anar a ballar al restaurant d’un vell amic seu, les orelles de la Cuca es van deslligar accidentalment i, com que estava ballant, van tocar la làmpada del sostre sense voler. Però ho van fer tan fort que va caure al mig de la pista de ball, fent un soroll terrible. La Cuca es va posar tan vermella i va passar tanta vergonya que no va sortir de casa durant tres dies.

D’aquestes anècdotes la Dolly en podia explicar moltes. Encara recordava el dia que es van disfressar de televisió per Carnestoltes i a la Cuca no li va caldre posar-se antena, perquè ja tenia les seves orelles, que li servien de canal satèl·lit digital.
També recordava el dia que van anar al concert d’un dels seus grups de música preferits, els Cul de Bou, i gràcies a que les orelles de la Cuca sobresortien de la resta del públic, van aconseguir cridar l’atenció del cantant, que els va dedicar una cançó.

Així doncs, no tot eren anècdotes dolentes per explicar, i les orelles de la Cuca havien servit moltes vegades per a fer coses bones, com per exemple aquell dia en què la caixa dels donuts d’una oca petita s’havia trencat i l’oca no sabia com dur-los a casa seva, perquè no tenia cap bossa. La Cuca va posar-se els donuts a les orelles i va acompanyar a l’oca fins a casa seva. Un cop allà la van convidar a menjar donuts, per donar-li les gràcies.

La Dolly també recordava el dia en què ella i la Cuca es van conèixer. Va ser també gràcies a les seves orelles. Era un dia que plovia a bots i barrals i la Dolly no tenia paraigües, i es va mullar de mala manera. Va entrar al primer bar que va trobar i es va asseure en una taula, mig plorosa perquè estava tota xopa. Allà hi havia la Cuca, que en aquell moment estava fent malabars amb vuit ous que es passava de les mans a les orelles com si res, fent figures ben curioses i divertides amunt i avall.
La Dolly no va poder evitar explotar a riallades quan va veure la Cuca fent aquell espectacle al mig del bar per distreure la gent que esperava que la pluja minvés, i va canviar la seva cara plorosa per un gran somriure.

En aquell temps la Cuca encara no tenia cap vergonya de les seves orelles i era feliç tal i com era. Però un dia va tenir una mala experiència i a partir de llavors ja no volia veure més les seves orelles. Va ser un dia que estava tranquil·la, reposant en un parc, quan de cop i volta uns nois maleducats van començar a riure de les seves orelles, i a estirar-les per tot arreu. La pobra Cuca que no entenia el què passava va fer el què va poder per fugir d’aquells trapelles descarats i se’n va anar corrents cap a casa seva plorant i dient que volia canviar-se les orelles.

Des d’aquell dia la Cuca ja no va voler tornar-se a mirar més les orelles. La Dolly ja no sabia què fer per demostrar-li que el més important no era tenir unes orelles petites o un nas gros. El fet de ser diferents els uns dels altres és precisament el què fa que cada un de nosaltres siguem especials, perquè si fóssim tots iguals, el món seria molt avorrit. Si no ens estimem a nosaltres mateixos tal i com som no estarem mai alegres i a gust del tot. Però la Cuca ja no escoltava la Dolly cada vegada que li recordava que el físic no era el més important.

Per sort, aquesta situació de la Cuca i les seves orelles va canviar un dia, quan menys s’ho esperaven. Era un dia en què van anar a veure una pel·lícula al cinema. Elles sempre s’asseien als seients de l’última fila, perquè sinó les orelles de la Cuca no deixaven veure els altres espectadors.

Quan van sortir de la sala van veure una gentada agrupada al carrer, davant de la porta d’entrada d’un hotel luxós. Com que tant la Cuca com la Dolly eren molt tafaneres van anar cap allà a veure què passava.

Era un grup de persones que estava esperant l’arribada d’un jove dissenyador de moda que venia d’Itàlia i que es deia Guillermo González. Tothom deia que era un dels dissenyadors més famosos i coneguts de l’actualitat. Justament quan la Dolly i la Cuca es disposaven a marxar, el jove dissenyador que era un ase molt ben plantat, arribava en una gran limusina. Anava acompanyat del seu mànager, un porc ben gras que sempre fumava pipa. Quan en Guillermo va veure les orelles de la Cuca que, com sempre, sobresortien de la resta de la gent, va exclamar ben fort:
- Quines orelles més maques i més divertides! Acabo de tenir una idea genial per la meva pròxima col·lecció!

Tothom es va girar a mirar les orelles de la Cuca qui, bocabadada, encara no havia reaccionat i mirava aquell ase tant guapo. El dissenyador va apropar-se a la Cuca per demanar-li que fos la seva pròxima model per a la seva nova col·lecció. Evidentment la Dolly va dir que sí de seguida, perquè sabia que la Cuca diria que no, per culpa d’aquella mania seva amb les orelles.

D’aquesta manera va ser com la Cuca-Ruca va entendre que les seves orelles podien ser boniques també per a algú altre i va entendre que, en qüestió de gustos i modes no hi ha cap llei universal, i que totes les persones, dimensions, estils i modes poden ser boniques o lletges per a uns i altres, tot depèn de com es miri i de qui ho miri i en part millor que sigui així, doncs això demostra que hi ha gustos per a tots.

El jove dissenyador va inventar tota mena de barrets estranys i no tan estranys en la seva nova col·lecció. Tots ells estaven inspirats en les orelles de la Cuca.
En va fer un especial per a ella, al qual va anomenar barretina. Era de color vermell amb una línia gruixuda negra a la seva base. Era com una mena de boina, més llarga del normal i d’aquesta manera la Cuca podia posar-hi les seves orelles, tot i que ara ja no li feia vergonya ensenyar-les.

Vet aquí un ruc
i vet aquí un ase,
que aquesta breu historieta
ja se’n va cap a casa.

Etiquetes