ets a:laboratori de paraules / historietes / La Fira de Santa Llufa

La Fira de Santa Llufa


Per Nadal tothom compra regals i passeja per la fira de Santa Llúcia, caminant lentament enmig de llums de colors encesos que fan pampallugues. Mirant a banda i banda els caganers, els tiós, els arbrets de Nadal... i sentint l’olor de torrons que arriba directament des del Portal de l’àngel i que envaeix tota Barcelona d’aquell aroma tan especial de les festes nadalenques.

A l’Ernest li havien explicat que les celebracions nadalenques venien de molt i molt lluny, i que eren allò que el seu avi Delfí i l’àvia Lolita sempre deien: “El Nadal és una tradició de casa, d’aquelles de sempre, com Déu mana”. Vés a saber qui era aquell home anomenat Déu, un home que sovint sortia enmig de les converses dels grans i que a vegades era molt dolent, ja que el criticaven molt i a vegades era molt bo i ho solucionava tot. Podia ser que existís una persona tan bona i tan dolenta a la vegada? Quina pregunta més complicada de cop i volta. L’Ernest no se’n refiava massa. Als seus set anys, tot i ser un nen força intel·ligent, inquiet per les coses que passaven al seu voltant, es veia incapaç de fer-se aquella pregunta.

Així que va decidir preguntar-se altres coses, com per exemple el per què no es feien torrons durant tot l’any, si eren tant bons.
- Ernest, som aquí! On pares ara? En què penses? Afanya’t una mica que anem tard i encara hem de comprar moltes coses – digué la seva mare des de l’altre punta de la fira, tota carregada de bosses de diferents colors i plenes a vessar.

No és que els seus pares els molestés que l’Ernest es fes sempre preguntes sobre tot plegat, això per ells era un bon símptoma de que el seu fill s’interessava per les coses i els agradava que fos així; és més, intentaven motivar-lo sempre encara més, però a vegades, amb les presses i corre-cuites d’última hora, la última cosa que esperaven era que l’Ernest els fes preguntes vitals.

- Sí, ja vinc mare, però és que pensava... com és que la Fira de Santa Llúcia es diu així, i no es diu Fira de Santa Hel·lena, per exemple? – preguntà l’Ernest.
El seu pare es trobava ben atabalat i immers en una botiga de torrons, lluitant per aconseguir l’últim torró de Xixona que quedava a l’aparador.
- Vaja, ens hem quedat sense torró! Sí, fill... vull dir... què m’has preguntat? – digué el pare de l’Ernest. – És que no t’he sentit bé – continuà.
Però l’Ernest ja s’havia capficat en una altra cosa i el seu pare, en veure que el seu fill ja no preguntava, va aprofitar per demanar tanda. L’Ernest, concretament, mirava embadalit unes galetes en forma d’homenets que hi havia en una de les botigues de la Fira.

- Pare, mare, us espero en aquella paradeta – comentà l’Ernest.
Va arrencar a córrer a veure aquelles galetes que li cridaven l’atenció.
- D’acord, però no t’allunyis gaire –digué la seva mare des de lluny, des d’una botiga plena de gent.
Quina bona pinta que tenien aquelles galetes. A l’Ernest li feia ruc-ruc l’estómac només de pensar-hi. De cop i volta li va sembla sentir una veu.

- Psssssit, pssssit ... ei tu, el dels cabells estarrufats i camisa de quadres. Tu, si tu, si, el nen que ens mira embadalit! – continuà la veu.
L’Ernest estava astorat i sorprès. Va mirar al seu voltant, però no hi havia ningú més que ell mirant aquelles galetes i el venedor estava assegut dins de la parada llegint el diari tranquil·lament i no li havia dit pas res. De qui era aquella veu, doncs? Va pensar que se l’havia imaginat ,de la gana que tenia, però una altra vegada va escoltar:
- Psssit! Ostres noi com et costa, que no hi sents? Escolta, com et diguis, que em podries fer un favor? – digué una veu.

Ara si que l’Ernest va pensar que li estaven fent una broma i va mirar enfadat als seus pares, però es va girar i va veure que els pares continuaven omplint les bosses dins la botiga, i a més a més es devien haver trobat algú conegut, perquè semblaven ben entretinguts parlant-hi.
- Vaja, ara si que no marxarem mai! Quan els pares es posen a parlar amb altres grans no sé de què deuen xerrar, però no acaben mai! –pensà l’Ernest, tot posant una cara arrugada mostrant un petit signe facial de desacord.

- Doncs mira noi, el que et volia demanar és si em pots tornar a posar el botó de xocolata al seu lloc que se m’ha desenganxat i llavors si no estic guapo ningú em voldrà, què et sembla? – digué de nou aquella misteriosa veu.
Ara sí, la veu era més clara que abans i buscant, buscant, l’Ernest va acabar descobrint d’on venia... Era la galeta! Aquella galeta en forma d’homenet li estava parlant. Com podia ser?

Però si les galetes no parleu! – deixà anar sense voler en veu alta.
- Ah! Per fi m’has sentit! – exclamà la galeta - ja pensava que et passava alguna cosa. I què vols dir que els galetes no parlem? – li preguntà – Que no has vist les pel·lícules de Nadal per la televisió? Que no hi surten personatges fantàstics allà ben estranys i curiosos, i que no parlen entre ells? – afegí. – Vaja, vaja, així que les galetes no parlem, eh? Però quina mena de nen ets tu? – Preguntà .
La galeta s’havia posat d’un color morat, i la melmelada que duia posada en forma de barretina va desfer-se una miqueta.
- Ostres... perdona... galeta, no et volia pas ofendre, és que... saps? És la primera vegada que parlo amb una galeta, però si què és divertit!, ja veuràs, vaig a explicar-li als meus pares – digué l’Ernest.

Però abans que l’Ernest pogués arrencar a córrer per anar a explicar als seus pares tot el què li estava passat la galeta va cridar:
- Nooooooooo! als pares no, home! Que no saps que els pares ja no hi creuen en les fantasies i en el món animat del Nadal? Estan massa ocupats amb les seves vides reals i per això nosaltres, els éssers fantàstics nadalencs, només parlem amb els nens, sou els nostres preferits - rigué – perquè sempre ens sentiu, encara que no vulgueu. No et preocupis, tu també creixeràs i deixaràs de sentir-nos, però no és pas dolent, eh? Tots els humans ho heu d’acabar fent, però llavors quan siguis gran i tinguis fills, ells ens sentiran per tu. Bé, no et preocupis, tot això és molt llarg d’explicar i ara no ve a compte i a més tu encara ets petit i encara ens pots sentir no? Així que, escolta, em poses el botó de xocolata, o no? – va concloure la galeta.

L’Ernest agafà el botó de xocolata que estava apartat del ninot i el va posar al seu lloc, fent un gran somriure a la galeta que li donava les gràcies i fins i tot li va aclucar l’ullet.
- Ep marrec! Veig que t’ha agradat molt aquesta galeta, eh? – digué una veu. Era la del venedor d’aquella paradeta de la fira de Santa Llúcia.
- Pe... pe... perdoni senyor, jo només volia posar be el botó de xocolata. És que... la galeta m’ho ha demanat... vull dir... ai... – quequejava l’Ernest.
De mica en mica, l’Ernest es va anar posant vermell sense voler. Com podia pretendre explicar al venedor que la galeta li havia parlat i li havia demanat que li posés bé el botó?

- Hahaha... no et preocupis vailet, tranquil, he sentit com parlaves amb en Llufa (aquest és el seu nom, el de la galeta). Aquestes galetes estan fetes per menjar precisament el dia vint-i-vuit de desembre. I tu com et dius? – preguntà el venedor.
Ara si que no entenia res l’Ernest. La galeta li havia explicat que els adults no podien sentir parlar als éssers fantàstics del Nadal i aquell home vell en canvi si que podia.
- Er... Ernest, em dic Ernest –digué mig estranyat, mig desconfiat.
I va preguntar-li amb una veu una mica baixeta, perquè no el sentís la gent que ara estava pel voltant mirant els dolços i les galetes de la seva paradeta.
- Com és que pots sentir en Llufa tu també? – digué.

Sabia que no coneixia de res aquell home i que fent-li preguntes estava trencant una de les coses bàsiques que li havien ensenyat els seus pares a casa, que era que no podia parlar amb desconeguts si veia que no eren de fiar, però s’hi va arriscar perquè al cap i a la fi acabava de parlar amb una galeta i això no li passava cada dia, i aquell home també era capaç de sentir-la i per tant, molt dolent no podia ser, no?

- Hahahaha –rigué l’home amablement – Encantat de conèixer-te Ernest. Tens un nom molt bonic, jo em dic Melcior i puc sentir les Llufes, totes les galetes de la meva paradeta. Elles tenen totes el mateix nom i són ben iguals, si t’hi fixes, perquè les faig jo mateix aquestes galetes, i per tant, les conec més que ningú –digué. I va tornar a riure – Aquí, ara les veus ben tranquil·letes, però a casa hauries de veure com es mouen, no paren d’anar amunt i avall tot el dia, que si ara això que si ara allò... són terribles, però bones persones i també bones de menjar – continuà.
L’Ernest estava totalment sorprès, tantes coses noves aquell dia l’estaven atabalant una mica, però tenia infinitat de preguntes per fer a aquell senyor vellet, que duia una barba llarga blanca enorme i que cada vegada li semblava més familiar, com si li recordés a algú tot i que l’acabava de conèixer.

- I no els fa mal, a les Llufes, que se les mengin? –preguntà de sobte l’Ernest, ben preocupat per les galetes.
- Ui no! – exclamà el senyor – els encanta ser menjades! No els fa pas mal , al contrari, els agrada i per això les faig. Elles saben que quan se les mengen retornen una mica de la màgia de Nadal als cossos i als cors dels adults sense que ells se’n adoni. Aquesta és la seva funció, per això han estat creades les Llufes, amb el seu gust dolç s’encarreguen de fer viure el Nadal una mica més alegrement, en forma de plaer a través del gust de la gent – li explicà a l’Ernest.
– Jo les faig perquè crec que estem tan atabalats amb coses que ens fan posar tristos que no ens recordem de que també podem i ens hem de sentir alegres a la vida, perquè jo crec que les persones necessitem sentir-nos alegres per creure en un món millor – afegí.

Quanta raó que tenia aquell home vell. L’Ernest pensava en totes les vegades que havia estat trist molt de temps i que no li havia agradat. Sabia que estar trist no era dolent, perquè de vegades no podem evitar sentir-nos tristos, però sempre que ho havia estat massa dies seguits, no li havia agradat gens.

Quan l’Ernest anava a fer totes les altres preguntes que se li acudien, com per exemple, com podia fer galetes que parlessin, que si era mag, que com és que mai l’havia vist abans per la fira de Santa Llúcia, que si podia donar-li la recepta que ell també en volia fer, que si... De cop i volta va sentir darrera seu la veu de la seva mare.

- Ernest, ja estem fill, perdona, però ens hem trobat als Macià que feia molt de temps que no vèiem i hem estat parlant una estoneta – digué. – Ui, però si tens les orelles congelades. Té, posa’t la gorra – digué la seva mare.
La mare li parlava tan ràpid que ell no es podia concentrar en totes les preguntes que anava a fer al Melcior sobre les Llufes.
- Mira quines galetes més curioses que fa aquest home, tenen forma de llufa, quina gràcia no? – explicà l’Ernest.
- Si es que avui en dia es fa de tot, va n’hi comprarem unes quantes a la Cèlia, segur que li agradaran – digué el pare de l’Ernest. Vinga, anem a preparar el Tió que demà ja és Nadal, quina alegria i quina il·lusió. Abans d’anar a casa passarem pel mercat municipal i comprarem neules, que us sembla – afegí.

L’Ernest no volia marxar, tenia ganes de xerrar tota la nit amb les Llufes, de conèixer més a aquell home misteriós, en Melcior. Tenia ganes de saber moltes més coses d’aquell món màgic que havia descobert aquella nit. Però era tard, estava cansat i sabia que no podia fer segons quines preguntes al Melcior, davant dels pares, perquè no entendrien res.

En Melcior en veure l’Ernest pensatiu sense ganes de marxar va ajudar una mica a desembolicar la situació en què es trobava i va dir:
- Aquest és el seu fill? Un bon nen, hem estat xerrant una estoneta, molt simpàtic, tingueu, us regalo un paquet de Llufes, no fa falta que me’l pagueu – digué el senyor de les Llufes – Llufes és el nom que tenen aquestes galetes i es mengen sobretot el dia vint-i-vuit de desembre, el dia dels Sants Innocents. Per a nosaltres els qui preparem les galetes, les Llufes donen un sentit molt especial i particular a la Fira de Santa Llúcia. És per això que nosaltres preferim dir-li la Fira de Santa Llufa! – esclatà a riure.

Tots quatre van esclatar a riure i l’home de la parada, en Melcior, li va fer un gran somriure a l’Ernest, li va aclucar l’ullet esquerre i fins i tot una dent li va brillar a contrallum.
- Fins l’any vinent, bon profit, i que passeu unes Festes de Nadal plenes de màgia – cridà ben fort en Melcior, tant que fins i tot alguns vianants es van girar per veure qui era el qui parlava.
- Bon Nadal, igualment amable home i gràcies per les galetes, vull dir, les Llufes! – respongué el pare de l’Ernest, tot content per l’amabilitat d’aquell home i pels dolços que no li havien costat ni un duro.

L’Ernest no podia parar de somriure mentre s’allunyaven de la Fira i va pensar que estaria encantat de que tota la seva família mengés llufes perquè sabia que, en el fons, les galetes els estarien donant més alegria nadalenca encara i va pensar que tant de bo tothom pogués menjar llufes de galeta per Nadal, o millor encara, llufes durant tot l’any. I així sempre serien una mica més alegres, tot i que també va pensar que potser no feia falta tenir i menjar llufes cada dia per estar alegres, i per tant, potser el fet era molt més senzill i es tractava només d’entendre que depèn de nosaltres mateixos el fet d’estar-ho o no dia a dia.

Quin dia més intens que acabava de passar l’Ernest, i quantes coses noves per pensar, per reflexionar i per seguir comprenent d’alguna manera o altra que tenia en aquell moment. Però ara estava tan cansat de tot el dia i tan esgotat que malgrat els esforços que feia per pensar en tot plegat, no va poder evitar caure en un son profund al seient del cotxe, de tornada cap a casa.

- Mira’l com dorm, ell, tan tranquil·lament al cotxe, tan feliç – comentà la mare al pare, tot fent un sospir d’estima ben gran.
- Si sabés que les llufes que hem comprat parlen... –comentà el pare en veu baixa, tot emocionat. Què bonic el Nadal, perquè sempre serà que quan arribat de cop i volta tot s’omple de màgia? –preguntà el pare. I tots dos somrigueren.

I vet aquí una llufa
i vet aquí un caganer,
que aquest conte
ja no torna fins l’any que ve!

Etiquetes