Oirad


Es digne d’un amant
guardar la compostura,
i suportar el dolor en solitud;
més en silenci ha d’estar,
quan l’estima li es negada.

Tal proesa (tal patiment)
és prohibició de llibertat,
doncs resta lligat a la permanència
d’aquell sentiment constant.

Pitjor, però, es la distància.
Doncs no escoltes, ni veus, ni
sents la seva figura.
Tan sols somies el seu record,
mantingut en el cor, però oblidat en la memòria.

Ell està lluny, molt lluny.
A altres llunes de camí de l’horitzó.
Encara pots sentir la melodia del seu somriure,
I aquella estranya olor, exòtica com
La seva dolçor encuriosida en els seus ulls.

Tímid, però perfecte.
Perfecte però lluny.
Molt lluny.

(1997)

Etiquetes