ets a:laboratori de paraules / historietes / Salvem Mineralàndia

Salvem Mineralàndia


El matrimoni Rieradevall, la senyora Lolita i el senyor Delfí, eren dos vellets encantadors que vivien a la gran ciutat de Shanghai, a la Xina, al continent d’Àsia. Durant tota la seva vida havien cuidat i vigilat el seu parc temàtic de “Mineralàndia”, un petit món on tot estava fet de minerals.

Els nens i les nenes de tota la Xina anaven cada any a Mineralàndia, ja que era la manera més divertida d’aprendre coses sobre els minerals. Hi havia jocs, atraccions i racons per tots els gustos. Hi podies passejar un dia sencer sense avorrir-te.
Tota la canalla de la Xina sabia què era Mineralàndia i coneixia el matrimoni Rieradevall. Tothom se’ls estimava molt, perquè mai ningú havia tingut tanta paciència per cuidar i tenir cura de tots i cada un dels minerals del parc.

Robins, pissarres, or, plata, maragdes, diamants, safirs... Al parc temàtic hi havia un exemplar de cada mineral del planeta Terra. Totes les escoles volien anar a visitar-lo. El que no sabien els nens i nenes de la Xina era que el parc temàtic estava a punt de desaparèixer per sempre. El senyor Delfí i la senyora Lolita es jubilaven al cap d’un mes i una gran companyia immobiliària havia pactat comprar les terres del parc per a construir-hi un gran centre comercial.

El matrimoni Rieradevall no volia deixar de treballar al parc i molt menys haver de marxar d’allà, on havien viscut tota la seva vida. Un parc a qui estimaven com la seva família. Però ells no podien fer res al respecte de la venta de Mineralàndia, ja que el seu contracte acabava al cap d’un mes. Es jubilaven i l’amo del parc, el senyor Maragall gairebé havia tancat el pacte amb la companyia.

Uns mesos abans, al petit poble de Nanning, també a la Xina, els alumnes estaven molt entusiasmats amb la notícia que la mestre Laia els havia donat. Aquella primavera anirien a visitar, per primera vegada, el parc temàtic de Mineralàndia.
Estaven tots tan contents que dos mesos abans d’anar-hi ja havien començat a estudiar tots els minerals, així quan hi anessin sabrien identificar-los millor i podrien entendre i jugar a tots els jocs del parc.

La mestre Laia era molt bona professora, perquè sabia parlar molt idiomes (xinès, anglès, català, castellà, francès...) i tenia molta paciència amb els alumnes. La Laia no era xinesa, era catalana, però havia anat a la Xina feia tres anys per practicar xinès i s’hi havia quedat quan li van oferir la feina de professora en una de les escoles de Nanning.

D’entre els alumnes, sempre conversava molt amb l’Ernest i en Martí perquè sempre estaven molt interessats en tot i tenien molta curiositat per tot. La veritat és que la mestra no es podia queixar, ja que tenia uns alumnes molt participatius. L’Ernest i en Martí eren molt amics. Gairebé es coneixien de quan tenien tres anys, i ara que gairebé en tenien sis, encara continuaven compartint moltes aficions.

A l’hora del pati jugaven a moltes coses diferents i mai s’avorrien, perquè imaginaven jocs de tota mena. Un dia feien veure que eren pirates perduts pel Mar del Carib, un altre dia eren cavallers de la Taula Rodona del rei Artur, un altre dia eren exploradors que cuidaven animals en perill d’extinció a les illes Galàpagos. Tenien tantes coses per aprendre que mai es cansaven de fer preguntes a la mestra Laia.

Faltaven dues setmanes per anar a Mineralàndia i la mestra Laia va entrar a la classe, el dilluns a primera hora del matí com sempre, però amb una cara trista.
- Escolteu-me bé tots! – digué als alumnes – he rebut una carta de Mineralàndia que diu així: “Benvolguts clients, els anunciem que la seva visita al nostre parc temàtic ha hagut de ser cancel·lada. A partir de la setmana que ve el parc tanca les portes al públic per sempre. El motiu és la jubilació dels seus dos principals cuidadors i l’obertura properament d’un gran centre comercial. Disculpeu les molèsties que us hagi pogut ocasionar aquest canvi. Esteu convidats, a canvi, a la inauguració oficial del nou centre comercial. Veniu i compreu. No us en penedireu. Us hi esprem. Atentament, senyor Maragall” – acabà de llegir la mestra.

Tots els nens estaven callats, sorpresos per la notícia.
- El parc tanca les portes? – digué la Irene.
- Això vol dir que mai més existirà Mineralàndia? – preguntà en Biel.
- Per què tiren a terra un parc tan bonic i construeixen un gran centre comercial? – digué l’Ernest.

Els nens de la classe no paraven de fer-se preguntes. No entenien el motiu del tancament del parc, quan tothom sabia que Mineralàndia era un lloc perfecte per aprendre tot jugant, el lloc ideal per a estudiar els minerals. La mestra Laia va tenir molta feina en calmar els nens de la classe. Ella també estava molt sorpresa per la notícia i va proposar als alumnes escriure un correu electrònic al senyor Maragall, demanant-li que no tanqués el parc, ja que va veure que els seus alumnes insistien tan en l’assumpte que va pensar que seria una bona idea intentar contactar amb ell, com a mínim per tenir més informació.

No van tenir resposta fins l’endemà, però la resposta no era del senyor Maragall, tal i com esperaven. Era de la senyora Lolita i els explicava que ella i el seu marit també estaven molt tristos perquè tancaven el parc que havien cuidat tota la vida i que ara havien de marxar d’allà, del què havia estat casa seva des de sempre, en només deu dies.

- Hem de salvar Mineralàndia! – exclamà la Berta.
- Això no pot ser, hem de fer alguna cosa – afegí en Pol.
Tota la classe es va revolucionar i només van callar quan van aconseguir que la Laia els prometés que intentarien fer alguna cosa. Però què podien fer?
- Podem anar a la televisió i explicar a tothom que no volem que el parc tanqui – digué en Martí.
- Potser així els nens i nenes de les altres escoles de la Xina sabran també el què passa i ens ajudaran a intentar que el parc no tanqui – afegí l’Ernest.

La mestra Laia estava ben sorpresa de la iniciativa dels seus alumnes i va pensar, per què no intentar lluitar per una cosa en la qual creien de valent? No hi perdien res, ben al contrari, ja que es poden salvar moltes coses si s’uneixen forces, com aquella vegada en què gràcies a que molta gent es va manifestar al carrer, es va impedir la gran construcció del transvasament d’un riu que hauria suposat un impacte ambiental massa gros pel territori on es volia fer.

- D’acord – digué la mestra Laia – demà anirem a la televisió a veure si ens volen escoltar, però no us prometo res i si no ens volen escoltar haurem de tornar a classe sense remugar, d’acord? –continuà.
- D’acord! – digueren tots els alumnes a la vegada.
I van tenir sort i a la televisió per una vegada a la vida els van escoltar, i van sortir a les notícies del migdia en directe aquell mateix dia.
La senyora Lolita i el senyor Delfí que sempre miraven les notícies a l’hora de dinar es van quedar de pedra quan van veure els alumnes a la televisió i de seguida es van posar en contacte amb la mestra Laia.

L’endemà de sortir a la televisió l’escola de la mestra Laia era plena de professors i alumnes d’altres pobles i ciutats que havien decidit unir-se a la queixa i lluitar també per evitar que Mineralàndia desapareixes.
Sumant, sumant, van arribar a ser unes set-centes persones concentrades. Eren pares, mares, alumnes, mestres... i quan va arribar el matrimoni Rieradevall, tothom els va rebre entre aplaudiments.
-Visca, visca! Gràcies a vosaltres molts nens i nenes han pogut visitar el parc durant molts anys – cridaven tots.

La senyora Lolita estava tan emocionada que no va poder evitar ballar de l’emoció, i això que ja tenia una edat. Però veure tanta gent agrupada lluitant pel què sempre havia estat casa seva la va emocionar.
Evidentment la televisió estava filmant tot el què passava a Nanning aquells dos dies i la notícia no va tardar en arribar a orelles del senyor Maragall, que enfadat mirava les notícies nerviós.

- Ai carai, ara aquestes criatures volen enfonsar-me el negoci! – pensava.
Però ja era massa tard. La notícia s’havia fet tant gran que la companyia del gran centre comercial començava a trobar problemes en el seus negocis amb en senyor Maragall.
- Miri senyor Maragall, nosaltres no volem estar en contra de la gent, perquè sinó ningú vindrà a comprar al centre comercial, ho entén? – li digueren.
El senyor Maragall va comprendre que havia d’anar a parlar urgentment amb la mestra Laia que havia iniciat tot aquell enrenou i també amb el matrimoni Rieradevall.

Quan el senyor Maragall va arribar a l’escola de Nanning, els alumnes enlloc d’escridassar-lo, van fer tots un gran silenci, i d’entre ells va sortir una veu que va dir:
- Si us plau, senyor Maragall, no deixi que Mineralàndia es mori. Els nenes i nenes del món volem aprendre els minerals i el parc temàtic és el millor lloc que hem tingut mai per a fer-ho – digué l’Ernest, a qui havien fet portaveu.
Realment les paraules de l’Ernest havien causat efecte en el senyor Maragall.
- Si, bé, però...com ho puc fer? Si no venc el parc, perdré diners! – digué en Maragall.
- Nosaltres podem treballar gratuïtament –digué en Delfí – Ja que el parc és casa nostra – continuà.
- Es veritat, senyor Maragall, que hi ha coses molt més importants que els diners en aquesta vida – afegí la mestra Laia.- Miri els ulls d’aquests nens i nenes que estan aquí units per salvar una cosa que creuen que és bona, no creu que fer-los feliços és també important? Vostè té el poder de retornar-los l’alegria per aprendre minerals d’una forma divertida – continuà la mestra.
- Què em passa? – preguntà el senyor Maragall.

Amb tanta pressió a sobre i tots els ulls dels nens i nenes pendents d’ell, el senyor Maragall no va tenir més remei que acceptar que la decisió de fer un centre comercial enlloc del parc temàtic potser no era la més adequada. D’aquesta manera va ser com es va salvar el parc temàtic de Mineralàndia de Shanghai.

El senyor Delfí i la senyora Lolita hi van poder passar la resta dels seus dies feliços, cuidant-lo com sempre ho havien fet. Quan es van morir la mestra Laia va tenir el permís per a ser la persona que cuidés el parc a partir de llavors i estava molt contenta de poder-hi ser.

El senyor Maragall va ser menys ric però més honest i va aprendre que els diners no ho són tot en aquesta vida. Ara els nens i nenes de la Xina l’apreciaven més, i això també el feia sentir-se bé.

Els nens i nenes de la Xina van entendre que, a vegades, unint esforços les coses es poden canviar. És veritat que no sempre és possible, però per intentar-ho no hi perdem res.

Vet aquí l’Ernest,
vet aquí en Martí,
vet aquí que aquesta historieta
ha arribat a la seva fi.

Etiquetes